Delfos

Delfos
Temple d'Apol·lo a Delfos. Foto meva (2008)

diumenge, 30 de maig del 2021

Poetes de Balsareny. Marc Gras

 
 
Marc Gras Soldevila (1885-1918)
Tot segant
(fragment)

 
[...] El cap de colla la garba lliga
amb brins de palla nuats d’espiga
cridant els mossos que estan segant:
“Tots a la garba”, i tots la fan.
      Mentre apilen la catorzena,
al lluny albiren garbosa nena
que al pit rumbeja un pom de flors
que fa denteta als segadors.
      És la minyona de la masia,
més bellugosa que una falzia,
i porta airosa ple cistelló,
el blanc lluint-ne del tovalló.
      Bon punt arriba a la fonteta,
els de la colla li fan l’aleta
i ella, enrogint-se, abaixa el cap,
que d’amoretes ella no en sap.
      Agenollant-se sens dir paraula,
sobre de l’herba para la taula,
i ells, prenent seti sobre l’herbei,
refan ses forces a cos de rei.
      Mes prest hi tornen a esmolar l’eina
i amb més coratge van a la feina
i, esclop posant.se lligat al braç,
sega que sega que segaràs.
 
                      * * *  
 
Natura està en repòs,
tot resta silenciós,
    ja som migdia:
al gòtic campanar
se posen a tocar
    l’Ave Maria.
Ben prompte el vailet
trineja amb espinguet
    gaia tenora:
la colla es reuneix
i el cap es descobreix
    resant alhora.  
Avancen a compàs
fent via vers el mas,
    passant l’estona
disputant qui serà
qui més festejarà
  a la minyona. [...]
 
                      * * * 
 
El sol s’ha post i ensems la nit s’atansa
i amb aire majestuós la lluna avança.
El vell cloquer escampa per l’espai
un toc tan melangiós que causa esglai,
i amb l’eco el tètric so repercuteix
com plany d’una animeta que sofreix.
En tant, els segadors van fent sa via
cansats, colrats pel sol de tot el dia,
i serpentegen, com silueta estranya,
l’estret camí que els porta a la muntanya,
repetint dalt dels núvols la cançó
i fonent-se com boira en l’horitzó.



En Francesc Soler Castella (1903-1989), l’avi Quico de cal Pastisseret, explicava que el seu pare era molt amic d’en Marc Gras Soldevila, un forner, poeta i músic de Balsareny que el 30 d’agost de 1910 va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals que havia convocat l’Associació Obrera Catalanista de Manresa. En Quico, amb set anyets, va assistir a l’acte, al Teatre Conservatori, on el poeta, acompanyat de la reina de la festa que, segons el ritual dels Jocs, ell mateix havia escollit (la també balsarenyenca Anna Vilà Busquets), va recitar el seu poema, una descripció bucòlica i idealitzada de la feina dels segadors de l’època, que va ser molt aplaudit. Tot això, més la fotografia d’un diari –sense referència– que se’n feu ressò, i el poema sencer, ho podeu trobar al Sarment núm. 51, d’abril de 1980. Uns altres fragments del poema, diferents dels que transcric aquí, els podeu trobar al llibre Merlets (CCB, 1992), i el comentari d’en Francesc Soler –sense el poema–, al volum primer de les seves Pàgines Viscudes (CCB, 1989).

Imatges: notícia sobre els Jocs Florals de 1910 amb fotografies del poeta i de la reina de la festa, publicades per un periòdic manresà que no tinc identificat. Pertanyents a l'arxiu de Francesc Soler Castella, publicades al Sarment d'abril de 1980.

2 comentaris:

  1. Són uns poemes molt d'una altra època, en tots els sentits!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Floralescs en el tema i en l'estètica, però ben escrits. Llàstima que no conec res més del que devia escriure aquest forner poeta.

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.