Shakespeare - Venus & Adonis

 

William Shakespeare (1564-1616)
Venus & Adonis (fragment)
 
'O, where am I?' quoth she, 'in earth or heaven,
Or in the ocean drench'd, or in the fire?
What hour is this? or morn or weary even?
Do I delight to die, or life desire?
But now I lived, and life was death's annoy;
But now I died, and death was lively joy.

'O, thou didst kill me: kill me once again:
Thy eyes' shrewd tutor, that hard heart of thine,
Hath taught them scornful tricks and such disdain
That they have murder'd this poor heart of mine;
And these mine eyes, true leaders to their queen,
But for thy piteous lips no more had seen.

'Long may they kiss each other, for this cure!
O, never let their crimson liveries wear!
And as they last, their verdure still endure,
To drive infection from the dangerous year!
That the star-gazers, having writ on death,
May say, the plague is banish'd by thy breath.  

                                 (vv. 493-510)
 
                     * * *

On sóc? —diu Venus— Sóc al cel o en terra,
al fons de l’oceà o en foc encesa?
Quina hora és? El matí, o la tarda incerta?
Cerco la mort o bé desitjo viure?
Fa poc vivia, i en mortal angoixa;
ara, morint, la mort m’és joia viva.

Oh tu, que m’has matat: torna a matar-me;
el mestre dels teus ulls, ton cor duríssim,
els ha ensenyat mirades desdenyoses
que aquest pobre cor meu assassinaven;
i els meus ulls, fidels guies de sa reina,
no haurien vist la llum sense els teus llavis.

Que puguin ells besar-me, en recompensa!
Que llur color vermell no s’esvaeixi!
Que mentre visquin llur frescor perduri
i d’aquest any de risc la plaga allunyi!
Perquè els astròlegs, que les morts predeien,
puguin dir que el teu bes vencé la pesta.

 

Versió meva molt lliure de tres estrofes d’aquest poema primerenc de Shakespeare, publicat el 1593. Aquell any, una epidèmia assotava Londres i les autoritats van fer tancar els locals públics, inclosos els teatres (nihil novum sub sole!), just quan el novell dramaturg havia començat a escriure els seus primers drames, que no va poder estrenar. Per això devia publicar aquest poema amorós, seguit d’un altre, El rapte de Lucrècia, el 1594. Inspirat en escenes de Les Metamorfosis d’Ovidi, ens parla de l’amor de Venus per Adonis, un jove caçador que d’entrada no li fa ni cas. Ella s’esforça a seduir-lo i finalment hi reïx; ara, havent consumat llur relació, la deessa manifesta haver perdut el món de vista, i demana a Adonis que, ja que “l’ha matat”, que hi torni, i que els seus llavis la besin, i l’amor venci així la mort. Tanmateix, com és prou sabut, serà ben bé al revés: el jove caçador morirà ben aviat, atacat per un senglar, i de la seva sang en naixerà una anemone. El poema té 199 estrofes de sis versos i és una meravella. En català hi ha una traducció excel·lent, de Joan Sellent (Shakespeare: versions a peu d’obra, 2016), que encara no s’havia publicat quan jo vaig adaptar aquests pocs versos, el 2014. A part de l’esmentada traducció al català, només en sé d’una de Magí Morera i Galícia de 1907, que no tinc; en castellà, conec les Luis Astrana Marín, en prosa, i de Ramón García González, en vers; no conec la de Gustavo Falaquera, en vers.
 
Imatges (Wikimedia Commons): John Taylor, William Shakespeare, oli sobre tela (1610), National Portrait Gallery, Londres; Ticià, ‘Venus i Adonis’ oli sobre tela (1554), Museo del Prado, Madrid.
 
Amnistia i llibertat.