Michelangelo: O notte, o dolce tempo

Michelangelo Buonarroti (1475-1564)
O notte, o dolce tempo

O notte, o dolce tempo, benché nero,
con pace ogn’ opra sempr’ al fin assalta;
ben vede e ben intende chi t’esalta,
e chi t’onor’ ha l’intelletto intero.
      Tu mozzi e tronchi ogni stanco pensiero
ché l’umid’ ombra ogni quiet’ appalta,
e dall’infima parte alla più alta
in sogno spesso porti, ov’ire spero.
      O ombra del morir, per cui si ferma
ogni miseria a l’alma, al cor nemica,
ultimo delli afflitti e buon rimedio;
      tu rendi sana nostra carn’ inferma,
rasciughi i pianti e posi ogni fatica,
e furi a chi ben vive ogn’ira e tedio.

Versió meva lliure, sense rima:
 
Oh nit, oh temps tan dolç, tot i ser negre,
en pau tota obra sempre ateny la fi;
bé hi veu i hi entén bé aquell qui t’exalta,
i qui et fa honor té sencera la ment.  
      Talles i estronques tot pensar estancat 
que l’ombra humida tot repòs encalma,
i de l’ínfima part a la més alta
em duus en son espès allà on jo espero.
      Oh, ombra del morir, per qui s’aferma
misèria a l’ànima, rival del cor,
de les penes l’últim i bon remei;
      tu fas guarir la nostra carn malalta
eixugues plors i calmes la fatiga
i prens a qui viu bé la ira i el tedi.
 
Versió meva molt molt lliure, amb rimes:
 
Oh nit, temps dolç, per bé que tenebrós,
on tot temor a un bon final s’aboca,
bé hi veu i hi entén bé aquell qui t’invoca,
i mostra qui et fa honor un seny clarós.  
      Dalles i estronques tot pensar reclòs,   
que a l’ombra humida quietud li falta;
i de la part més minsa a la més alta
pel somni em duus on vull cercar repòs.
      Oh, l’ombra de la mort, per qui s’oblida  
el sofriment de l’ànima i del cor;  
tu, l’últim bon remei de tot dolor,  
      pots guarir el dol de la carn malferida,
eixugar els plors i als mals donar sopluig,
i prendre a qui viu bé la ira i l’enuig.  
 

Sonet 102 segons l’ordenació cronològica d’Enzo Noè Girardi, és potser un dels més coneguts de Michelangelo, escrit entre 1535 i 1541, quan l’artista ja havia ben entrat en la seixantena.

      Si entenc bé el sonet, la nit hi és personificada, com una deessa que vetlla per consolar els afligits, i funciona com a metonímia del son. El poeta tem que se li acosti l’hora de la mort, i només troba consol als seus mals quan, de nit, dorm. La nit, tot i ser fosca, porta a les persones un espai de repòs, el somni, on tot acaba bé; per això els qui honoren i exalcen la nit són savis. El repòs nocturn, amb la seva quietud, talla en sec les inquietuds que ens fan viure sumits en tenebres humides, i ens transporta des del nivell més baix de la vida fins a les més altes aspiracions, fins al cel, on el poeta espera anar. Compara la nit amb la mort, de la qual és ombra o reflex, i insisteix en el fet que de nit les misèries, enemigues de l’ànima, s’esmorteeixen. La nit és el millor remei per a les penes, et fa oblidar les malalties, t’eixuga els plors i alleuja el cansament, i tant calma la ira com el tedi dels que viuen bé, sense tants patiments.  

      He provat de fer-ne dues maldestres adaptacions més o menys lliures: l’una, sense rima, mantenint tan sols la mètrica, i l’altra, amb rimes diferents de l’original i que, inevitablement, obliguen el traductor a trair les paraules del poeta, retallant per ací i afegint per allà, per engendrar un petit monstre que només molt de lluny s’aproximi a la bellesa de l’original deturpat. Demano comprensió per tants pecats.

      D’aquest poema no en conec cap versió al català, i tan sols conec la versió castellana de Luis Antonio de Villena, que no he seguit per fer les meves adaptacions. Sé que hi ha antologies, com la de Reinald Pere Benet de Caparà i Ismael Clarà (De la meva flama, Badalona: Òmicron, 2006), i la de Caterina Briguglia i Ismael Clarà, Poemes a Cecchino (Badalona: Òmicron, 2007), que no conec; i també la de Miquel Desclot (Saps la terra on floreix el llimoner?, (Barcelona: Proa, 1999, també amb poemes de Dant i Petrarca), que sí que tinc, però que no inclou aquest sonet.

 Imatges (Wikimedia Commons): Daniele di Volterra: detall del retrat inacabat de Michelangelo, oli sobre fusta (1545), MOMA, Nova York; Michelangelo, El Crepuscle i l’Aurora, marbres (1527-1534) a la tomba de Llorenç II el Jove, duc d’Urbino, a les Cappelle Medicee, Florència.

Amnistia i llibertat per a tots els presos polítics, els exiliats, els processats i els represaliats.