Azalais de Porcairagues - Ar·em al fresc temps vengut

Azalais de Porcairagues (s. XII)

Ar·em al fresc temps vengut

 
         I
Ar·em al freg temps vengut
que·l gels e·l neus e la fanha
e l'auzelet estan mut
qu'us de chantar non s'afranha
e son sec li ram pels plais
que flors ni folha no·i nais
ni rossinhols no·i crida
que am s'en mai me reissida.
 
          II
Tant ai lo cor deceubut
per qu'eu soi a totz estranha
e sai que l'om a perdut
mout plus tost que non gazanha
e s'eu falh ab motz verais
d'Aurenga me moc l'esglais
per qu'eu m'estauc esbaida
e·n pert solatz en partida.

         III
Domna met mout mal s'amor
que ab ric ome plaideia
ab plus aut de vavassor
e s'ilh o fai ilh foleia
car so ditz om en Velai
que ges per ricor non vai
e domna que n'es chauzida
en tenc per envilanida.

         IV
Amic ai de gran valor
que sobre totz senhoreia
e non a cor trichador
vas me que s'amor m'autreia
eu dic que m'amors l'eschai
e cel que dis que non fai
Deus li don mal'escarida
qu'eu m'en tenh fort per guerida.

         V
Bels amics de bon talan
som ab vos totz jors en gatge
cortez'e de bel semblan
sol no·m demandetz outratge
tost en veirem a l'essai
qu'en vostre merce·m metrai
vos m'avetz la fe plevida
que no·m demandetz falhida.

         VI
A Deu coman Bel Esgar
e plus la ciutat d'Aurenga
e Gloriet'e·l Caslar
e lo senhor de Proensa
e tot quan vol mon ben lai
e l'arc on son fag l'assai
celui perdei qu'a ma vida
e·n serai totz jorns marrida.

       VII
Joglar que avetz cor gai
ves Narbona portatz lai
ma chanson ab la fenida
lei cui jois e jovens guida.
 
Versió lliure meva:
 
         I
Ara al fred temps hem vingut,
amb neu i amb fang i amb glaçades,
i els ocellets estan muts,
i a cantar ja no s’afanyen;
les branques seques fan feix,
que flor ni fulla no hi neix,
i el rossinyol no hi refila;
em plau que al maig tot revifa.
 
          II
Tinc el cor tan decebut
que amb tothom em sento estranya,
i sé que un home és perdut
molt més prest que com es guanya;
uns pocs mots m’enfonsen prou,  
l’esglai d'Aurenga em commou,
i m’ha deixat esvanida,
sens gaire alegria en vida.  

         III
Mal posa una dama amor
si amb home ric s’aparia;
com més alt és el senyor,
molt més gran és sa follia;
car al país tothom diu
que amb riquesa res s’hi adiu;
si una dama se n’oblida,
sempre es té per envilida.

         IV
Un amic de gran valor
tinc, que en tots té senyoria,
i no té el cor traïdor
vers mi, que amor m’oferia.
Dic que el meu amor li escau,
i si a algú això no li plau
Déu li doni mala vida,
que jo em tinc per ben guarida.

 
         V
Bell amic de bon talant,
soc amb vós tostemps en gatge,  
cortesa i de bell semblant,
mes no em demaneu ultratge;
aviat ho sabreu bé,
que a vostra mercè vindré.
Vós m’heu donat fe complida
que no em fareu fer fallida.
 
         VI
Comano a Déu Bell Esguard,
també la ciutat d’Aurenga,
Glorieta, el Castellar  
i el senyoriu de Provença
i tothom qui allà em vol bé,
i l’arc on l’assaig vaig fer;
Hi he perdut qui em té la vida,
i en seré sempre entristida.
 
          VII
Joglar que un bon cor haveu,
cap a Narbona porteu
la cançó que ara finia  
a qui joia i jovent guia.
 

Azalais de Porcairagues és considerada la primera Trobairitz, la primera dona amb nom conegut que va escriure cançons trobadoresques a Occitània. Per bé que només se’ns ha conservat una cançó, aquesta, i per això és menys coneguda que la Comtessa de Dia, de qui ens han pervingut més obres.
 
Sembla que Porcairagues seria l’actual Portiragnas, entre Aude i Besiers. Azalais va viure a Montpeller, i va estimar Gui Guerrejat (1135-1179), fill de Guillem VII de Montpeller. Va ser amiga del trobador Raimbaut d’Aurenga (1147-1173), cosí de Gui Guerrejat. Aurenga o Aurenja és l’actual ciutat d’Orange.
 
En aquesta cançó –si l’he entès bé–, Azalais comença amb una descripció lírica de l’hivern, que acaba fent esment a l’esperança de la primavera. A la cobla II veiem que l’hivern pot ser metàfora de la tristor que envaeix la poeta per unes males noves que li arriben d’Aurenga; hom generalment atribueix això a la notícia de la mort del trobador Raimbaut d’Aurenga (+1173), cosa que donaria la data del poema, i faria pensar que potser devia ser el trobador, i no pas el seu cosí, l'enamorat. Tot seguit es fa esment d’un tòpic de l’amor cortès: la dama havia donat el seu amor a un noble més ric que ella, i encara que això podia ser mal vist per la gent (cobla III), ella ho reivindica (cobla IV). Alhora proclama la castedat de la seva relació prematrimonial: ella s’havia compromès (s'havia donat en gatge) a unir-s’hi fidelment, i quan el va anar a veure (l’assaig) li va recordar que ell li havia jurat respectar-la i no fer-li fer res d’inconvenient abans d’hora (cobla V). A la cobla VI, però, ja entristida per la pèrdua de qui “li tenia la vida”, s’acomiada de les terres del seu promès difunt i se'n torna a Montpeller. L’endreça final (cobla VII) sembla que va adreçada a Ermengarda de Narbona, mecenes de trobadors.
 
D’aquest poema hi ha la versió castellana de Martí de Riquer a Los trovadores (que, malauradament, no tinc a mà) i una versió catalana i una en alemany que es troben per les xarxes; jo he provat de fer la meva pròpia versió.

Imatges (Wikimedia Commons): miniatures de la breu Vida d’Azalais de Porcairagues en un còdex medieval.

8M, Dia Internacional de la Dona. Juntes, diverses i rebels, mai callades. Cap dona sense drets. Amnistia i llibertat.