Arrigo Boito / Giuseppe Verdi
Credo in un Dio crudel che m'ha creato
simile a sè, e che nell'ira io nomo.
Dalla viltà d'un germe o d'un atomo vile son nato.
Son scellerato perchè son uomo;
e sento il fango originario in me.
Sì! Questa è la mia fè!
Credo con fermo cuor, siccome crede
la vedovella al tempio,
che il mal ch'io penso e che da me procede,
per il mio destino adempio.
Credo che il giusto è un istrion beffardo,
e nel viso e nel cuor, che tutto è in lui bugiardo:
lagrima, bacio, sguardo, sacrificio ed onor.
E credo l'uom gioco d'iniqua sorte
dal germe della culla al verme dell'avel.
Vien dopo tanta irrision la Morte.
E poi? E poi? La Morte è il Nulla:
è vecchia fola il Ciel!
[‘Otello’, acte II, escena 2]
Crec en un Déu cruel
Crec en un Déu cruel que m’ha creat
semblant a ell, i a qui, des de la ira, anomeno.
Sóc nat de la vilesa d’un embrió, o d’un àtom vil.
Sóc malvat perquè sóc home,
i sento el fang originari en mi.
Aquesta és la meva fe, sí!
Crec amb cor ferm, tal com creu
la jove vídua al temple,
i el mal que penso i que de mi prové
omple el meu destí.
Crec que l’home just és un pallasso ridícul,
tant de cara com de cor, en ell tot és mentida:
petó, llàgrima, esguard, sacrifici i honor.
I crec que l’home és joguina d’una sort iniqua,
des del nadó al bressol fins al cuc del sepulcre.
Després de tanta burla, ve la Mort.
I després? I després?
La Mort és el No-res:
i el Cel, quina antiga rondalla!
simile a sè, e che nell'ira io nomo.
Dalla viltà d'un germe o d'un atomo vile son nato.
Son scellerato perchè son uomo;
e sento il fango originario in me.
Sì! Questa è la mia fè!
Credo con fermo cuor, siccome crede
la vedovella al tempio,
che il mal ch'io penso e che da me procede,
per il mio destino adempio.
Credo che il giusto è un istrion beffardo,
e nel viso e nel cuor, che tutto è in lui bugiardo:
lagrima, bacio, sguardo, sacrificio ed onor.
E credo l'uom gioco d'iniqua sorte
dal germe della culla al verme dell'avel.
Vien dopo tanta irrision la Morte.
E poi? E poi? La Morte è il Nulla:
è vecchia fola il Ciel!
[‘Otello’, acte II, escena 2]
Crec en un Déu cruel
Crec en un Déu cruel que m’ha creat
semblant a ell, i a qui, des de la ira, anomeno.
Sóc nat de la vilesa d’un embrió, o d’un àtom vil.
Sóc malvat perquè sóc home,
i sento el fang originari en mi.
Aquesta és la meva fe, sí!
Crec amb cor ferm, tal com creu
la jove vídua al temple,
i el mal que penso i que de mi prové
omple el meu destí.
Crec que l’home just és un pallasso ridícul,
tant de cara com de cor, en ell tot és mentida:
petó, llàgrima, esguard, sacrifici i honor.
I crec que l’home és joguina d’una sort iniqua,
des del nadó al bressol fins al cuc del sepulcre.
Després de tanta burla, ve la Mort.
I després? I després?
La Mort és el No-res:
i el Cel, quina antiga rondalla!
Des d’avui i fins al 14 d’abril, el Liceu programa de nou Otello, de Verdi, amb llibret d’Arrigo Boito, inspirat en la tragèdia de Shakespeare. Un muntatge d’Amélie Niermeyer, procedent de l’Òpera de Munic i que, d’entrada, em miro amb no poques reserves. Amb l’orquestra titular del Liceu, dirigida pel venezolà Gustavo Dudamel, i un repartiment de categoría, amb Gregory Kunde, Jorge de León, Carlos Álvarez, Krassimira Stoyanova, Eleonora Buratto i Mireia Pintó, entre altres; i el cor del Liceu, dirigit per Conxita Garcia.
Versió lliure meva de l’ària del pervers Iago; al vídeo, en la veu del gran Tito Gobbi, l’any 1958.
"Sóc malvat perquè sóc home": fa pensar molt, això. El personatge de Iago és molt misteriós, per què fa el que fa no s'entén gaire.
ResponEliminaOdi, revenja i enveja, diria. Un dels grans personatges de Shakespeare, com Lady Macbeth, Hamlet, Lear, Falstaff, Ricard III...
Elimina