Poetes de Balsareny. Francesc Llimargas

Francesc Llimargas Riera (1911-1977)
[Sarment]
 
Saba que corre suaument per tots els seus vincles
         com la nostra sang que brolla per artèries i venes.
Airejant-los i donant-los fermesa per aguantar
         els raïms saborosos que maduraran al batent del sol.
Rebrolls sarmentosos del cep que aferrat envelleix,
         enfondint arrels en la terra dura, aspra i ingrata, i
Mensualment ens recorda la fragilitat de la Vida,
         què vol dir un cercle i la comunitat d’un poble, que
Entre tots (tal com diuen) ho tenim de fer tot. Si ho fem així!

         Ara sí que comença de donar goig de veure’l!
Nosaltres
Treballem tots units, perquè la unió fa la força,
         i si la tenim serem lliures i no hi haurà ja més oprimits.
 

Lloança del meu poble
 
El meu poble, l’estimo tal com és, tant si és xic com si és gran,
amb els seus carrers estrets, amb els seus dies de sol i nits poblades d’estrelles.
L’estimo, sí. I com ell no n’hi ha cap més que m’agradi tant,
i és perquè en soc fill, i a les mares sempre les trobem belles.
 
Ja sé que molts diran que el nostre poble no té res de grandiós ni d’important,
però, què hi fa! Totes les coses sols tenen el valor que posem en elles;
si el nostre poble no té res de triomfant, té per això quelcom més gran,
i és el respecte i amor que tots tenim per les seves tradicions venerables i belles.
 
Per molts de nosaltres, ets el santuari i la llar  
dels anys bells viscuts en la nostra tendra infantesa,
i de quan joves –que prompte va passar i ens en vàrem allunyar!–
sentíem els primers afanys i neguits, amb deliris de grandesa.
 
Tot això, potser, els que són joves i petits encara no ho comprendran;
més tard, però, quan ja més grans, de cabells blancs en pentinin les neus 

               primeres,
llavors sabran el perquè BALSARENY, si és o no és, i serà un dia vila gran,
és perquè, de pares a fills, hi hauran anat aportant les primeres pedres.
 
Francesc Llimargas va ser un dels pals de paller que van aguantar la llengua i la cultura catalanes i les tradicions del nostre poble en la llarga, inacabable nit de la postguerra; però ens va deixar quan tot just el postfranquisme començava a deixar pas a un futur que albiràvem més esperançador, i tot estava per fer i tot semblava possible. No va ser a temps de poder-hi ajudar més, ell que sempre s'hi mostrava disposat; però la feina sorda i persistent que ell i altres havien anat fent al llarg dels anys deixava als més joves una base ben sòlida per provar d'aixecar un futur millor. 

Recupero aquí un dels seus últims poemes, el que va escriure el 1977 dedicat en acròstic al butlletí Sarment: una publicació que havia vist la llum l’any 1976 –i feliçment encara aguanta–, i en la qual ell va col·laborar des dels primers números amb aportacions de caire cívic, cultural i literari. Aquest poema va sortir al número 15, el dia 3 d’abril de 1977; i un altre poema seu va ser publicat, el mateix mes d’abril, en el programa de la Festa Major d’aquell any.  Dissortadament, ja no els va poder veure impresos, a causa de la seva defunció als 66 anys. 

Tres anys abans, però, ens havia llegat un petit tresor: el volum que recollia els seus millors poemes, Recordant els anys viscuts (1974), amb pròleg del poeta, dramaturg, metge i polític Joan Colomines i Puig (1922-2011) i amb un poema-cloenda del poeta i sacerdot Climent Forner (1927). El llibre aplega records de la infantesa i la joventut, poemes que reflecteixen la cruesa de la guerra viscuda des del front, i la dura repressió soferta després pels vençuts; poemes d’amor i de fe, cants a la família i als amics, enyor pels que se n’anaven i una contínua professió de fidelitat al seu poble. D’aquest recull és el segon dels poemes que he escollit, aquesta lloança del nostre poble, escrita amb aquelles rimes, en paraules de mossèn Climent, “tan dolçament llargues / com l’esperança i, com el temps que som, amargues”.

Imatges: Francesc Llimargas (arxiu familiar/J.Sarri); portada del llibre de 1974.