Decameró català: la reina de Mallorca

Constança d’Aragó (1313-1346), reina de Mallorca

Eu am tal que es bo e bel, 
e suy gaya com l’auzel
qui per amor cria son xant,
e suy senyora e capdell
e sell qu’eu am no se n'apel
car sus totes son mils amant
que xausiray lo pus presant
e l mils del món. Eu l'ami tant
que s en pensant lo cuyt veser
e car tenir e quant no s ver
un desesper me fer tan gen
quan lo say en la dança.

Aproximació lliure meva:

Jo estimo aquell que és bo i és bell / i soc feliç com l’ocell / que per amor cria el seu cant, / i soc senyora i sobirana; / i aquell que estimo no se’n desdigui, / car sobre totes soc la millor amant; / que he escollit el més preuat / i el millor del món. L’estimo tant / que sols de pensar-hi quasi el puc veure / i tenir-lo en amor; i quan això no és cert, / em fereix un desesper tan gran / quan sé que és en la dansa.

De les quatre cançons del Decameró medieval català, explica Massó i Torrents que aquesta és l’única que es va poder identificar.  Es troba en el cançoner anomenat Vega- Aguiló, de cap a l'any 1420, que és a la Biblioteca de Catalunya. La va publicar Manuel Milà i Fontanals el 1878 a la Revue des Langues Romanes, a Montpeller. El poema es va atribuir a “la reina de Mallorca”, i hom pensà en Constança d’Aragó i d’Entença (1322-1346), filla del rei Alfons el Benigne i de Teresa d’Entença; germana, per tant, del rei Pere III el Cerimoniós i esposa del rei Jaume III de Mallorca, dit “el Temerari”, a qui va donar dos fills, Jaume i Elisabet. Tanmateix, Martí de Riquer apuntava que també podria tractar-se de Violant de Vilaragut (1320?-1372?), la “reina dissortada”, segona esposa de Jaume III, amb qui va compartir, a Montpeller, els tres últims anys de vida del monarca destronat.

En efecte, el 1343, vivint encara Constança, Pere III el Cerimoniós va envair Mallorca i després el Rosselló, i en va destronar el seu cunyat, Jaume III, que va conservar el senyoriu de Montpeller. A Montpeller va morir Constança el 1346, a l’edat de 33 anys, i Jaume III es va casar amb Violant, que li va donar dues filles, Esclarmonda i Maria, que van morir l’una als 2 anys, l’altra als 10.

El 1349, Jaume III va voler recuperar Mallorca i va morir aquell mateix any a la batalla de Llucmajor. Violant va estar empresonada al castell de Bellver amb Jaume i Elisabet, els dos fills de Jaume III i Constança. Més tard, Violant i Elisabet van ser presoneres al convent de Santa Clara de  València, fins que la intercessió del papa d’Avinyó, Climent VI, i del rei de França, Joan II el Bo, va aconseguir que Pere III l’alliberés juntament amb els infants. Violant se’n va tornar a Montpeller i es va casar amb el duc Otó de Brunswick. El príncep Jaume va conservar nominalment el títol de Jaume IV de Mallorca, tot i que no hi va regnar mai efectivament. El 1363 es va casar amb Joana I de Nàpols i va esdevenir rei consort de Nàpols i duc de Calàbria. El 1374, aliat amb Lluís d’Anjou i amb un exèrcit de 6.000 mercenaris, va envair Catalunya pel Coll de Panissars; va aconseguir arribar fins a sant Cugat del Vallès. Derrotat per Pere III, va fugir a Castella i va morir a Sòria el 1375; a la seva mort, el títol nominal de reina de Mallorca va passar a la seva germana Elisabet, que tampoc no hi va regnar mai. El regne de Mallorca s’havia reincorporat a la Corona d’Aragó, a la qual va pertànyer fins als Decrets de Nova Planta. 

Hom ha subratllat que el matrimoni entre Jaume III i Constança es va aparaular quan tots dos eren molt petits (10 anys ell, 3 anys ella), i que no hi va haver mai entre tots dos un amor gaire apassionat; és més, en esclatar la guerra amb Pere III, Constança va prendre part pel seu germà i es va quedar a Barcelona fins que, a instàncies del papa, va tornar a Mallorca amb el seu marit. D’altra banda, entre 1343 i 1349, la cort de Jaume III, que es va vendre el senyoriu de Montpeller al rei de França, va ser itinerant, perquè Jaume es movia contínuament pel Llenguadoc i per França buscant aliances per recuperar les seves possessions; de manera que una absència conjugal del rei “vers França” tant es podria haver produït en vida de la primera consort com de la segona. Semblaria, doncs, que potser ens podríem acabar decantant per l’autoria de Violant. 

Val a dir que erudits com Albert Jeanroy i Anna Alberini han suggerit que l’autor o autora no necessàriament havia de ser una reina, ni potser tan sols una dona, però no hi aprofundeixen més, ja que no en tenim cap altra pista que no sigui l’esment que el manuscrit fa de “la Reyna de Mallorques”, que hom ha interpretat generalment com una atribució d’autoria. 

El poema de la reina de Mallorca, en un català aprovençalat, consta de dues cobles irregulars, de 13 i 15 versos respectivament (o bé una de sola de 26 versos), més una tornada de sis. El traductor del Decameró només en va aprofitar els primers versos, l’últim acabat amb una variant ("en la dansa") que aparentment no fa gaire sentit. 

Per cert, que Alberini ha fet una sagaç reconstrucció del poema, determinant-ne el model d’estrofa (una “cançó laiada”) i vinculant-la a dues albes que també apareixen al cançoner Vega-Aguiló; alhora proposa algunes esmenes molt enraonades a la lectura del text, que permeten aclarir un parell de punts obscurs. Per exemple, llegint al v. 5 “e sell qu’eu am no sen apel” (i aquell que estimo no sent [la meva] crida”), o als vv. 12-13 “e cant no·s ver un desesper / ten gen me fer” (alterant l’ordre de la frase i substituint “gran” per “gen”, és a dir, ‘gentil’); i sobretot, a la tornada, la més important, ja que examinant a fons el manuscrit hi llegeix  “m’aiats” en lloc de “mairitz” i així proposa: “Merce m’aiats, / que suffre·n pa[t]s / los mals que·m dats” (tingueu-me pietat, / que sofrint passo / els mals que em doneu). Això permet resoldre una incoherència de fons que ja subratllava Pagès: perquè, en l’amor cortès, mai l’enamorat no és el marit. Al llarg de tot el poema, l’enamorat és al·ludit amb perífrasis, i en el context del món trobadoresc sobtava enormement la seva transformació en “marit” a la tornada. Per tant, el poema ja no es refereix a l’absència del marit (el rei de Mallorca), sinó a la d’un enamorat més o menys teòric, i ja no és imprescindible que l’amant estigui absent en terres franceses, sinó que la versió del Decameró, “en la dansa” ja tindria tot el sentit que jo li trobava a faltar.

Vegem tot seguit la versió completa de la cançó, tal com es troba al cançoner Vega-Aguiló, manuscrit 7 de la Biblioteca de Catalunya. La transcric sobre el text –molt aprovençalat– establert per Irenée Clouzet, Princes et trobadours de la maison royale de Barcelone-Aragon, "Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona", 27 (1957-1958), pp. 321-373. Per la xarxa en podeu trobar altres versions amb la grafia més o menys actualitzada.

Ez yeu am tal qu'es bo e belh  

E-z ieu am tal qu’es bo e belh
e suy gaya co’l blanch oselh
que, per amor, cria son chant,
e suy senyora e cabdell,
e ceyll qu’eu am[e] no·s n’apelh:
car, sus totes, suy mils aman,
que xausit ay lo plus presan
e·l mils del mon, e l’ame tan
quez, en pensant[,] lo cuey veser
e car tener;
e cant no·s ver,
un desesper me fer tan gran
cant lo say lay ves Ffrança!

L’anyoramen e·l gran desir
qu’yeu hay per vós me cuyd’ alcir,
mon dols senyor e car;
e bien liey poray tost morir
per vos, qu’yeu am tant e desir,
si breu deçay no·us vey tornar,
que tant me tarda l’abressar
e·l raysonar
e tota res;
e cant me pens que·us n’ets anats
e no tornats,
e quan lunyats vos ets,
desesperatz caix viu mon cor;
per pauch no mor,
si breu no n’hay guirença!

Merce, mairitz, que sufren pas
los mals que·m dats, e donchs tornats,
que nulh tresor
no val un cor
que per vos mor,
ab amorosa pensa.

 

Aproximació lliure meva:

Jo estimo aquell que és bo i és bell / i soc feliç com el blanc ocell / que per amor cria el seu cant, / i soc senyora i sobirana; / i aquell que estimo no se’n desdigui, / car sobre totes soc la millor amant, / que he escollit el [l’home] més preuat / i el millor del món; l’estimo tant / que sols de pensar-hi quasi el puc veure / i tenir-li amor; / i quan [veig que] això no és cert, / em fereix un desesper tan gran / quan sé que és allà, vers França! // L’enyorament i el gran desig / que sento per vós gairebé em pot matar, /  senyor meu dolç i estimat; / i bé podria aviat morir / per vós, que tant estimo i desitjo, / si aviat no us veig aquí tornar, / que tant em tarda d’abraçar-vos / i el raonar / i tota cosa; / i quan em penso que us n’heu anat / i no torneu, / i quan us heu allunyat, / ben desesperat viu el meu cor; / per poc no em moro, / si aviat no en tinc guariment! // Pietat, marit, que passo sofrint / el mals que em doneu; així doncs, torneu, / que cap tresor / no val un cor / que per vós mor / amb amorosa pensa.

Imatges (Wikimedia Commons): a) suposat retrat del rei Jaume III de Mallorca; b) estàtua del rei Jaume III a Llucmajor; c) creu que commemora la batalla de Llucmajor.

Amnistia i Llibertat.