Poe - The Conqueror Worm

 

Edgar Allan Poe (1809-1849)
The Conqueror Worm
 
Lo! ’t is a gala night
   Within the lonesome latter years!   
An angel throng, bewinged, bedight
   In veils, and drowned in tears,   
Sit in a theatre, to see
   A play of hopes and fears,
While the orchestra breathes fitfully   
   The music of the spheres.
 
Mimes, in the form of God on high,   
   Mutter and mumble low,
And hither and thither fly—
   Mere puppets they, who come and go   
At bidding of vast formless things
   That shift the scenery to and fro,
Flapping from out their Condor wings
   Invisible Wo!
 
That motley drama—oh, be sure   
   It shall not be forgot!
With its Phantom chased for evermore   
   By a crowd that seize it not,
Through a circle that ever returneth in   
   To the self-same spot,
And much of Madness, and more of Sin,   
   And Horror the soul of the plot.
 
But see, amid the mimic rout,
   A crawling shape intrude!
A blood-red thing that writhes from out   
   The scenic solitude!
It writhes!—it writhes!—with mortal pangs   
The mimes become its food,
And seraphs sob at vermin fangs
   In human gore imbued.
 
Out—out are the lights—out all!   
   And, over each quivering form,
The curtain, a funeral pall,
   Comes down with the rush of a storm,   
While the angels, all pallid and wan,   
   Uprising, unveiling, affirm
That the play is the tragedy, “Man,”   
   And its hero, the Conqueror Worm.
 
 
El Cuc Conqueridor
 
Mireu, és nit de gala
   dintre els últims anys solitaris!
Un estol d’àngels alats, que s’adornen
   amb vels i es marfonen en llàgrimes,
s’estan en un teatre, on volen veure
   una obra d’esperances i temences,
mentre l’orquestra exhala, a estones,  
   la música de les esferes.
 
Uns mims, semblants al Déu de les altures,
   rondinen i remuguen en veu baixa,
i voleien cap aquí i cap allà,
   simples titelles, que venen i van,
oferint coses enormes sense forma
   que alteren l’escenari ara i adés,
espargint des de llurs ales de còndor
   sofriments invisibles!  
 
Un drama tan divers, bé ho podeu creure,   
   no podrà ser oblidat!
Amb un Fantasma perseguit per sempre
   per una multitud que no l’atrapa,
voltant en cercle que sempre retorna  
   al mateix punt de partença;
i molta Bogeria, i molt Pecat  
    i Horror són el nus de la trama.
 
Però mireu: enmig dels mims que fugen,  
    s’infiltra un cos que repta!
Vermell de sang, l’objecte es recargola
    des de l’escena solitària!
Es va torçant i, entre espasmes mortals,
   els mims són devorats,  
i els àngels ploren quan les dents de fera   
    vessen de sang humana.
 
S’apaguen tots els llums, s’apaguen tots!,
    i sobre cada forma tremolosa
cau el teló, com sudari o mortalla,
    enmig d’una ventada de tempesta,
mentre que els àngels, destrossats i pàl·lids,
   s’aixequen, ja sense vels, i proclamen
que l’obra és la tragèdia de l’Home,
    i el seu heroi, el Cuc Conqueridor. 

Versió lliure meva d’aquest poema que Poe va publicar primer a la revista Graham’s Magazine el 1843; després, el 1845, el va incorporar a la tercera edició de la narració Ligeia (publicada al Broadway Journal el 1845). Aquesta narració –sense el poema– ja l’havia publicada prèviament a la revista Baltimore American Museum el 1838, i l’havia inclòs el 1839 en el llibre Tales of the Grotesque and Arabesque.  

Imatges (Wikimedia Commons): a) Il·lustració de William Heath Robinson per a l’edició dels Poems de Poe (George Bell & Son, The McMillan Cº, Nova York, 1900); b) Il·lustració de Harry Clarke per a la narració Ligeia, de Poe, dins Tales of Mystery and Imagination (George G. Harrap, London, 1919; n’hi ha una edició moderna de Read Books, UK, 2013).

Amnistia i Llibertat.