Les balades del Decameró. Jornada I

 

Giovanni Boccaccio (1313-1375)
Decameró, Jornada I
 

Io son sí vaga della mia bellezza,

      che d’altro amor giá mai

non curerò né credo aver vaghezza.

Io veggio in quella, ognora ch’io mi specchio,

quel ben che fa contento lo ’ntelletto:

né accidente nuovo o pensier vecchio

mi può privar di sí caro diletto;

quale altro adunque piacevole oggetto

      potrei veder giá mai

che mi mettesse in cuor nuova vaghezza?

Non fugge questo ben, qualor disio

di rimirarlo in mia consolazione,

anzi si fa incontro al piacer mio

tanto soave a sentir, che sermone

dir no poria né prendere intenzione

      d’alcun mortai giá mai

che non ardesse di cotal vaghezza.

Ed io, che ciascuna ora piú m’accendo,

quanto piú fisi tengo gli occhi in esso,

tutta mi dono a lui, tutta mi rendo,

gustando giá di ciò ch’el m’ha promesso;

e maggior gioia spero piú da presso,

      sí fatta, che giá mai

simil non si sentí qui da vaghezza.

 
Versió lliure meva:
 

Em satisfà tant la meva bellesa

      que cap altre amor mai

no vull tenir ni en vull haver tendresa. 

 

Jo sempre hi veig, quan em miro al mirall,

la bellesa que plau a l’intel·lecte;

ni pensament ni idea en devessall,  

res pot privar-me de tan car afecte;

perquè, quin altre benvolgut objecte

      podria veure mai

que m’encabís al cor nova tendresa?

 

No s’enfuig quan el cerco, aquest deler 

de remirar-lo amb gran fruïció,

ans es deixa trobar pel meu plaer,

tan dolç de so, que cap oració  

podria dir, ni entendre’n la intenció,

      ni un sol mortal jamai,

que ell mateix no cremés de tal tendresa. 

 

I jo, que cada cop més m’enalteixo

com més en ell el meu esguard tinc pres,

em lliuro al seu amor i m’hi ofereixo,

assaborint ja allò que m’ha promès;

i més gran joia n’espero després,

      joia tal, que enlloc mai

semblant no es va sentir una altra tendresa.

Com és sabut, en cada una de les deu jornades en què es divideix el Decameró cada un dels deu personatges florentins que estan confinats per evitar la Pesta Negra conta un conte. Per tant, cada dia, a les ordres d’un rei o reina escollit entre ells, s’expliquen deu narracions, i al final de cada dia un personatge canta una cançó; concretament una balada (ballata, en diu Boccaccio).
 
Per adaptar les deu balades –onze, de fet, car a la desena jornada n’hi ha dues–, he obrat amb tota la llibertat, prenent-me les llicències que la meva poca aptesa em suggeria com a solucions més còmodes. En la majoria de casos, he preferit no seguir el camí fàcil de fer una traducció literal vers a vers, sense ritme ni rima; en canvi, he intentat ajustar-me al màxim possible a l’estructura mètrica i a la rima. Naturalment, això m’ha fet passar de seguida de traduttore a traditore, perquè massa sovint he hagut de forçar el sentit del vers per encaixar-hi, si us plau per força, les paraules que m’hi convenien. Sé que m’han quedat versos esquerps i encarcarats, i fins alguns de poc entenedors; me'n disculpo, perquè temo d'haver-me imposat, sense que ningú m'hi empenyés, un barret massa gros. Hauria estat, certament, més fàcil la primera opció, però molts cops m’he decantat per la segona, tot i que suposava més esforç a canvi d’un guany estètic més que discutible. En adaptar les balades, no he tingut al davant les traduccions de Francesc Vallverdú i de Maria Aurèlia Capmany, que són molt més reeixides, no cal dir-ho. Us recomano amb vehemència que llegiu les versions que tots dos ens han ofert del Decameró i que gaudiu d’aquesta joia.
 
Aquesta balada, corresponent al final del primer dia –presidit per la “reina” Pampínea (que vol dir “plena de pàmpols”, és a dir, exuberant)–, l’autor la posa en boca d’Emília. A la jornada primera, les narracions són de tema lliure; algunes tracten sobre frases esmolades que resolen de manera graciosa una situació. Entre les deu, jo en destacaria la primera, en què misser Ceparello, un personatge de mals costums, estafador, buscabregues, blasfem i fins i tot assassí, es confessa abans de morir fent-se passar per un home pietós i caritatiu, de manera que un cop mort arriba a ser considerat un sant; o bé el segon, en què el jueu Abraham viatja a Roma i, veient el comportament dels clergues, tots, començant pel sant pare, plens de luxúria, avarícia, golafreria, mentides, supèrbia i altres pecats, considera que, si ni així la religió catòlica no s’ha ensorrat, és que deu ser molt sòlida; de manera que decideix batejar-se.
 
Imatge (Wikimedia Commons):  Franz Xaver Winterhalter, Decameron, oli sobre tela (1837), Liechtenstein Museum.
 
Amnistia i Llibertat.