Jornada VI
No puc dormir soleta
No puch dormir soleta, no.Què·m faré, lassa,si no mi spassa?Tant mi turmenta l’amor!Ay amich, mon dolç amich,somiat vos he esta nit.Què·m faré, lassa?Somiat vos he esta nitque·us tenia en mon lit.Què·m faré, lassa?Ay amat, mon dolç amat,anit vos he somiat.Què·m faré, lassa?Anit vos he somiatque·us tenia en mon braç.Què·m faré, lassa?
Versió meva (que no caldria!):
No puc dormir soleta, no. / Què serà de mi, dissortada, / si això no passa? / tant em turmenta l’amor! // Ai amic, mon dolç amic, / molt us he somiat aquesta nit. / Què serà de mi, dissortada? // Us he somiat aquesta nit / que us tenia dintre el llit. / Què serà de mi, dissortada? // Ai amat, mon dolç amat, / anit us he somiat. / Què serà de mi, dissortada? // Anit us he somiat / que us tenia entre els meus braços. / Què serà de mi, dissortada?
Aquesta és la cançó que l'anònim traductor va inserir al final de la jornada sisena, substituint la balada que en l'original canta Elissa.
La cançó és del gènere de la "viadera catalana", una modalitat de la poesia paral·lelística galaicoportuguesa, adoptada més tard també per la poesia castellana; compta amb un refrany inicial i amb estrofes de dos versos, un dels quals es repeteix a l'estrofa següent, o amb versos paral·lels que es reprenen amb algun canvi lèxic, sinònim o similar.
Aquesta viadera participa de les dues estructures, ja que en cada parell d'estrofes el segon vers de l'una passa a ser el primer de l'altra, i el primer vers de l'estrofa tercera és paral·lel al de la primera, amb un canvi sinonímic (amic per amat) als versos primers i amb un hipèrbaton que capgira l'ordre dels mots als segons versos.
La temàtica prové de la poesia popular i tradicional: el poema es posa en boca d'una dona i expressa la seva tristesa en veure's sola al llit, en despertar-se després d'haver somiat que tenia l'amant absent entre els seus braços. És un tema molt tradicional de la poesia medieval, juntament amb altres tòpics, com el de la malmaridada o el de la malmonjada.
La cançó ens és coneguda perquè Guillermina
Motta la va musicar i cantar i enregistrar a Concèntric el 1968. En
transcric el text a partir de l’edició d’AHR de 1964, corregint-ne lleument la
puntuació, seguint Josep Romeu.
Amedée Pagès també senyala la semblança d’aquesta cançó i de la de la jornada VIII amb les cantigas d’amigo galaicoportugueses, i apunta la possibilitat que l’autor fos el mateix anònim traductor del Decameró; en canvi, Josep Romeu creu que la cançó és molt anterior a 1429. Qui sap? Jo em decanto per aquesta segona possibilitat, i crec que el traductor de Sant Cugat la hi va posar perquè ja era coneguda popularment. En tot cas, és molt bonica.
Bibliografia:
Josep Romeu i Figueras, «Les poesies populars de la traducció catalana del ‘Decameron’ (Sant Cugat del Vallès, 1429)», a Medievalia, 9, 1990, pàg. 203-218.
Imatge (Wikimedia Commons): Évrard d’Espinques, ‘Tristany i Isolda bevent el filtre d’amor mentre juguen a escacs’, segle XV, miniatura en pergamí, Bibliothèque Nationale de France.
Sí que és bonica, i encara que fos usual, la trobo original.
ResponEliminaLa poesia medieval s'alimentava de tòpics que hom anava reprenent amb més o menys encert; aquest de la dona sola i trista al llit el trobem, amb variants, en algunes "cantigas d'amigo", kharges mossàrabs andalusines i en les albes trobadoresques. Totes són molt boniques i delicades, pel tema intimista i nostàlgic i per la senzillesa de la seva expressió sentimental.
Elimina