Decameró català: Pus que vuit jorns

Jornada VIII
Pus que vuit jorns estic
 

Pus que vuyt jorns stich, senyora,

            que no us mir,

ara es hora que me n tolga

            lo desir.

 

E, quant eu pas per la posada,

eu dich: amor, qui us ha lunyada?

           [Que no us mir,

      ara es hora que me n tolga

            lo desir.

 

Eu dich: amor, qui us ha lunyada?]

—Lo fals marit qui m'ha reptada.

           Que no us mir,

      ara es hora que me n tolga

            lo desir.

 

E, quant eu pas per la partida

eu dich: amor, qui us ha traída?

            Que no us mir,

      Ara es hora que me n tolga

            lo desir.

 

Yo dich: amor, qui us ha trahida?

—Lo fals gelós qui m'ha ferida.

            Que no us mir,

      ara es hora que me n tolga

            lo desir.

 
Versió meva lliure:
 
Més de vuit dies fa, senyora / que no us miro; / ara és hora que em faci passar / el desig. // I quan passo per la posada / i dic: amor, qui us ha allunyat? / Que no us miro, / ara és hora que em faci passar / el desig. //  Jo dic: amor, qui us ha allunyat? / –El fals marit, que m’ha renyat. / Que no us miro, / ara és hora que em faci passar / el desig. // I quan passo per la partida / i dic: amor, qui us ha traït? / Que no us miro, / ara és hora que em faci passar / el desig. // Jo dic: amor, qui us ha traït? / –El fals gelós que m’ha ferit. / Que no us miro, / ara és hora que em faci passar / el desig. 
 
[Tradueixo toldre ‘llevar, treure’ en el sentit de “treure’m el desig satisfent-lo”, “fer-me passar el desig complint-lo”.]  

El traductor de Sant Cugat insereix aquesta viadera per cloure les narracions de la vuitena jornada, substituint la balada culta que, en l’original, canta Pànfilo. Tal com apareix realment al text del Decameró català, es veu que el copista se’n devia saltar dos versos, amb la qual cosa l’estructura restava imperfecta. Això ho va veure molt bé Pagès, que va corregir el text afegint-hi els versos que aquí he transcrit entre claudàtors.
 
Com en el cas de la cançó de la jornada VI, es tracta doncs d’una viadera catalana amb la típica estructura paral·lelística. Hi ha un refrany, tres versos del qual es repeteixen al final de cada estrofa o cobla; i dos grups de dues estrofes, dintre dels quals el segon vers de la primera estrofa esdevé el primer de la següent; i en què els dos versos de la cobla primera són paral·lels al de la tercera amb un canvi de mots sinònims o de significat afí. Cal entendre que posada i partida són termes que representen llocs, cosa que en reforça el paral·lelisme, igual que entre marit / gelós,  i els participis lunyada / traïda i reptada / ferida.  
 
El tema és el de la malmaridada, tòpic de la poesia medieval, amb un marit gelós que renya i maltracta (fereix) la seva muller; aquesta té un amant, i la cançó alterna les veus de tots dos en un diàleg on l’amant expressa el seu desig de satisfer el seu amor després d’un temps d’allunyament, i la dona casada es lamenta de la impossibilitat de complir el desig de tots dos, a causa de la gelosa vigilància de l’espòs.
 
Com en la cançó de la jornada VI, diu Pagès: «Reste, il est vrai, l'hypothèse que ces deux adaptations des cantigas de amigo [aquesta i la de la jornada sisena] aient été composées par le traducteur lui-même. Quoi qu'il en soit, œuvres d'un lettré, remarquables toutes les deux par leur ton de charmante naïveté, elles ont dû être rapidement goûtées du public, sans devenir peut-être réellement populaires. Je n'en ai retrouvé aucune trace dans les recueils de chansons du terroir.» Però Romeu opina també, com en el cas anterior, que es tracta d’una cançó popular molt més antiga, com ho demostraria la conservació del pronom arcaic eu, que al final el traductor (o el copista) ja modernitza en yo. Jo m’inclino per donar-li la raó a Romeu.
 
Bibliografia:

Josep Romeu i Figueras, «Les poesies populars de la traducció catalana del ‘Decameron’ (Sant Cugat del Vallès, 1429)», a Medievalia, 9, 1990, pàg. 203-218; Amedée Pagès, “Les poésies lyriques de la traduction catalane du Décaméron”. Annales du Midi, année 1934, pages 201-217.

 
Imatges (Wikimedia Commons): 

a) Jean Auguste Dominique Ingres: Francesca de Rímini, de la sèrie Paolo e Francesca, oli sobre tela (1814), Musée Condé, Chantilly, França; b) Dante Gabriel Rosetti, Two lovers, ploma, tinta i rentat marró sobre paper (1850), Birmingham Museum and Art Gallery.

 
Amnistia i llibertat.