Les balades del Decameró. Jornada segona

Giovanni Boccaccio (1313-1375)
Decameró, Jornada II
 

Qual donna canterà, s’i’non cant’io,

che son contenta d’ogni mio disio?

 

Vien dunque, Amor, cagion d’ogni mio bene,

d’ogni speranza e d’ogni lieto effetto;

      cantiamo insieme un poco,

non de’ sospir né delle amare pene

ch’or più dolce mi fanno il tuo diletto,

      ma sol del chiaro foco,

nel quale ardendo in festa vivo e ’n gioco,

te adorando, come un mio iddio.

 

Tu mi ponesti innanzi agli occhi, Amore,

il primo dì ch’io nel tuo foco entrai,

      un giovinetto tale,

che di biltà d’ardir, né di valore

non se ne troverebbe un maggior mai,

      né pure a lui eguale:

di lui m’accesi tanto, che aguale

lieta ne canto teco, signor mio.

 

E quel che ’n questo m’è sommo piacere,

è ch’io gli piaccio quanto egli a me piace,

      Amor, la tua merzede;

perché in questo mondo il mio volere

posseggo, e spero nell’altro aver pace

      per quella intera fede

che io gli porto. Iddio che questo vede,

del regno suo ancor ne sarà pio.

 
Versió lliure meva:  
 

Quina altra cantarà, si jo no canto,

que estic feliç amb tot el desig meu?

 

Vine, Amor, doncs, que ets raó del meu bé,

de ma esperança i tot alegre efecte;

      cantem plegats un poc,

no de sospirs, tampoc d’amargues penes,

que ara més dolces em fa el teu afecte,

      ans tan sols del clar foc 

en el qual visc, ardent en festa i joc,

tot adorant-te a tu com al meu déu.

 

Davant dels ulls vares posar-me, Amor,  

quan al teu foc vaig caure sense por, 

      un jove, com el qual

en bellesa, virtuts i gran valor

no en trobaríeu mai un de millor,

      ni tan sols a ell igual;

me’n vaig encendre tant, que ja al final

alegre en puc cantar amb tu, senyor meu.

 

I allò que em té en aquest tan alt plaer,

és que li plac jo tant com ell em plau,

      Amor, per ta mercè;

perquè en aquest món tot el meu voler

ja el tinc, i espero a l’altre tenir pau

      per la sincera fe

que jo li porto. I Déu, pel seu poder, 

benigne en el seu Regne em serà, i lleu.

 
Aquesta balada, al final de la segona jornada, l’autor la posa en boca de Pampínea. La reina del segon dia és Filomena (que vol dir “la que estima el cant”); i el tema dels contes són les contrarietats i peripècies que algú hagi sofert abans d’aconseguir reeixir-ne amb èxit. 

Entre les deu narracions, personalment en destaco la cinquena: la divertida història d’Andreuccio, jove ingenu que se’n va a Nàpols a comprar cavalls; una dona l’enganya fent-se passar per una suposada germana seva, li roba els diners i el fa caure en un femer; ajudat per dos lladres, després d’una aventura al fons d’un pou d’on surt espantant dos guàrdies, el fan entrar a robar al mausoleu d’un bisbe i el deixen tancat dintre el sepulcre amb el cadàver; però gràcies a un cop de fortuna i al seu enginy, se’n surt prou bé. I també la novena, del babau i malvat Bernabò i la seva dona, fidel i generosa; i la desena, del pirata Paganino que li pren la muller al beat Ricciardo, que li feia passar gana al llit; de les quals parlarem en examinar les peculiaritats de la versió medieval catalana.
 
Imatge (Wikimedia Commons): Frederic William Burton: The Meeting on Turret Stairs, aquarel·la i guaix en paper (1864), National Gallery of Ireland.
 
Amnistia i llibertat.