Decameró català: No puc guarir

 
Anònim

No puc guarir de la nafra pregona [Jornada V]
 
No puch guarir de la nafra preyon
que m fech amor, quant me pres de son for,
qu'en ten alt loch m'a fayt pausar lo cor
que'm fay amar la pus bella del mon.
E llas, on poray trobar garida
      ans que ma vida
      fenesca per greu mort ?
      tort me fa amor, gran e fort.
 
Què feray eu, pus no trob confort
en fin amor, ans me leixa morir?
A vós atén, dona, que fay grasir,
que m detingats dins vostro segur port.
Ladonchs stort seray de la marrida
      nafra poyrida,
      si vostro curial
      tal me fessets a caball.
 
Cors ben format, just tallat e egual,
fayta us ha Dieu a compas e a livell,
que ls membres tots de vós porten segell
de beutat gran, si que l mon no n’ha tal.
Dôs, si no m val amor qu eu ay servida,
      dona grasida,
      fayts-me vos garisó.
      Só de vós e d'altri no.
 
Pus rich seray que David hanch no fo
si d'un sol hoch me fasiau joyos,
e s hauran fi mes nafres e dolors,
dona, qu eu pas ab cruel passiô.
E, si lo do que us deman no m da vida,
      sera finida
      ma salut, e morray.
      Ay! Planyent-vos finay.
 
De jenollons mercè us deman, cors gay;
si hay fallit en ma cançô d'amor,
forçat me n’ha una punyent langor
qui m part del cor e no m laxa jamay.
Donchs, què feray, si de mercè complida
      no trop la mida
      en vos per ajudar?
      Dar-la-m podets sens tardar.
 
Cert no m desplay la mort si m quer ni m crida,
      car en partida
      morray per vos amar.
      Car am vós, noble sens par.
 
Versió meva lliure:
 
No em puc guarir de la nafra profunda / que em va fer Amor, quan s’apoderà de mi, / que en tal alt lloc em va fer posar el cor / que em fa estimar la més bella del món. / Ai las, on podré trobar guarició, / abans que la meva vida / fineixi per greu mort? / L’Amor em fa un tort gran i fort. // Què faré jo, car no trobo confort / en l’amor cortès, ans em deixa morir? / De vós depèn, dona, i ho agrairia, / que em retinguéssiu dins el vostre port segur. / Llavors seria deslliurat de la trista / nafra podrida / si em féssiu, al final, / el vostre curial. // Cos ben format, ben tallat i igual, / Déu us ha fet amb compàs i nivell, / els tots els vostres membres porten el segell/ d’una bellesa gran, que en el món no n’hi ha d’igual. / Doncs, si no em val l’Amor a qui he servit, / dama agraïda, / feu-me’n vós guarició: / sóc vostre i de cap altra no. //  Més ric seré que David mai no fou, / si amb un sol “sí” em féssiu joiós, / i tindran fi mes nafres i dolors, / dama, que en pateixo amb cruel passió. / I si el do que us demano no em dona vida, / serà finida / la meva salut, i moriré. / Ai, planyent-vos finaré. // De genollons mercè us demano, cos gentil; /  si he fallit en ma cançó d’amor, / m’hi ha forçat una punyent llangor / que em trenca el cor i no em deixa jamai. / Doncs què faré, si de mercè complida / no trobo la mida / en vós per ajudar? / Podeu donar-me-la sense tardar. // Cert, no em desplau la mort si em cerca i crida, / car en partint / moriré per estimar-vos. / Perquè us estimo a vós, noble sense igual.
 
Tradueixo “prendre de son fur” per “apoderar-se”; interpreto “fer curial” en el sentit d’admetre a la cort, admetre l’amant en companyia de la dama, i “a cabal” en el sentit de “finalment, d’una vegada”.
 
Cançó que el traductor del Decameró català va posar al final de la jornada cinquena en lloc de traduir l’original. Té un origen trobadoresc culte. No se’n coneix la procedència ni es té notícia que hi hagi cap altra còpia. Transcric de l’edició d’AHR –que reprodueix sense citar-la la de Jaume Massó i Torrents– només que em permeto fer-hi un parell de mínimes esmenes a la puntuació. Amedée Pagès en dona una transcripció lleugerament diferent.
 
Qui la canta, tant a l’original com en la versió medieval catalana, sempre a petició d’Elissa, és Dioneu, que es fa el graciós i anuncia que cantarà una cançoneta popular eròtica i desenfadada, de doble sentit; quan Elissa li diu que aquesta no, en proposa una altra i una altra, totes a quina més desinhibida. Els títols de les cançons que anuncia–i que noi canta– són: «Monna Aldruda, levate la coda, ché buone novelle vi reco» (Senyora Aldruda, aixequeu-vos la cua, que us porto bones noves); «Alzatevi i panni, monna Lapa» (aixequeu-vos la faldilla, senyora Lapa); «Sotto l'ulivello è l'erba» (Sota l’olivera hi ha l’herba); «L'onda del mare mi fa sì gran male» (L’onada del mar em fa molt mal); «Esci fuor che sie tagliato / com'un maio in su la campagna» (Surt a fora, que el tinc podat / com un arbre de maig al camp); «Monna Simona imbotta imbotta, e non è del mese d'ottobre» (la senyora Simona l’embotella, l’embotella, i no és el mes d’octubre); «Questo mio nicchio, s'io nol picchio» (Aquesta meva petxina, si no me la pico); «Deh fa pian, marito mio» (Fes-m’ho a poc a poc, marit meu); i «Io mi comperai un gallo delle lire cento» (Em compraré un gall de cent lires). Les noies que l’escoltaven s’hi fan un fart de riure, i també Elisa, qui tanmateix no cedeix i el convenç de cantar una “cançó bella”, que en l’original és “Amor, la vaga luce” i en la versió catalana és la que he transcrit aquí.
 
Doncs bé, el traductor català de 1429 substitueix aquests títols per uns altres, igualment de caire popular i en algun cas clarament eròtics. No em consta que la lletra de cap de les cançons que esmenta ens hagi pervingut per altres vies, però Xavier Romeu dona per fet que no eren invenció del traductor, ans eren fragments o refranys de cançons de dansa que pertanyien realment a la tradició oral i folklòrica de la Catalunya medieval i que tant el traductor com els seus presumptes lectors coneixien prou bé. També Massó i Torrents creia que “devien ésser corrents en l’època”; i així mateix ho considera Caroline B. Bourland (“replaced by the titles of Catalan popular songs”).
 
Els títols, o primers versos, de la versió catalana són aquests: (1) “Si em trobeu al bosch soleta / sol, sol no me’n demandeu”; (2) “Dejús lo formatge fresch, bona m’és l’amor”; (3) “E la tum tum vitarda”; (4) “Vitum vitaina, la caloreta em ve”; (5) “En Burell m’ha vist lo cony, mesquina”; (6) “Vayandano vayanda, vayandana mia”; i (7) “–Ay, marit, com no m’ho feu, / per pauch me feu Déu descreure. / –Per Déu, dona, no us cuyteu”.  Les peces 3, 6 i parcialment 4 són, en la terminologia de Romeu, que té estudis molt exhaustius sobre aquesta matèria, “refranys bagatel·la”, mentre que les cançons 1, 2 i 4 tenen un context eròtic, que és molt directe en la 7 (un diàleg d’alcova entre muller i marit) i, no cal dir-ho, en la 5, que no necessita altres comentaris.
 
Imatge (Wikimedia Commons): Franz Xavier Winterhalter: ‘El Decameró’, oli sobre tela (1837), Liechtenstein Museum.
Amnistia i Llibertat.