Les balades del Decameró. Jornada quarta

Giovanni Boccaccio (1313-1375)
Decameró, Jornada IV
 

Lagrimando dimostro

quanto si dolga con ragione il core

d'esser tradito sotto fede, Amore.

 

Amore, allora che primieramente

ponesti in lui colei per cui sospiro

      senza sperar salute,

sì piena la mostrasti di virtute,

che lieve reputava ogni martiro

      che per te nella mente,

      ch'è rimasa dolente,

fosse venuto; ma il mio errore

ora conosco, e non senza dolore.

 

Fatto m'ha conoscente dello 'nganno

vedermi abbandonato da colei

      in cui sola sperava;

ch'allora ch'io più esser mi pensava

nella sua grazia e servidore a lei,

      senza mirare al danno

      del mio futuro affanno,

m'accorsi lei aver l'altrui valore

dentro raccolto e me cacciato fore.

 

Com'io conobbi me di fuor cacciato,

nacque nel core un pianto doloroso,

      che ancor vi dimora:

e spesso maladico il giorno e l'ora

che pria m'apparve il suo viso amoroso

      d'alta biltate ornato

      e più che mai infiammato!

La fede mia, la speranza e l'ardore

va bestemmiando l'anima che more.

 

Quanto 'l mio duol senza conforto sia,

signor, tu 'l puoi sentir, tanto ti chiamo

      con dolorosa voce:

e dicoti che tanto e sì mi cuoce,

che per minor martir la morte bramo.

      Venga dunque, e la mia

      vita crudele e ria

termini col suo colpo, e 'l mio furore,

ch'ove ch'io vada il sentirò minore.

 

Nulla altra via, niuno altro conforto

mi resta più che morte alla mia doglia.

      Dallami dunque omai,

pon fine, Amor, con essa alli miei guai,

e 'l cor di vita sì misera spoglia.

      Deh fallo, poi ch'a torto

      m'è gioi tolta e diporto.

Fa costei lieta, morend'io, signore,

come l'hai fatta di nuovo amadore.

 

Ballata mia, se alcun non t'appara

io non men curo, per ciò che nessuno,

      com'io, ti può cantare.

Una fatica sola ti vo'dare:

che tu ritruovi Amore, e a lui solo uno

      quanto mi sia discara

      la trista vita amara

dimostri appien, pregandol che 'n migliore

porto ne ponga per lo suo onore.

 
Versió lliure meva:
 

Llagrimejant demostro

com i amb quanta raó se’n dol el cor

quan la fe li és traïda, ai Amor.

 

Amor, a l’hora en què primerament

vas posar en la beutat per qui sospiro

      sense esperar salut,

tan plena la mostrares de virtut

que jo he tingut per lleu tot el martiri

      que per tu, dins la ment

      que ha romàs en turment,

m’hagi vingut; però el meu gran error

ara el conec, no pas sense dolor.

 

M’ha fet coneixedor del meu engany

el fet de veure’m bandejat d’aquella

      en qui sols esperava;

que, a l’hora que jo més estar em pensava

en gràcia seva i bon servidor d’ella,

      sense pensar en el dany

      del meu futur afany,

vaig veure que ella a un altre més valor

donava, i jo perdia el seu favor.

 

Quan em vaig veure lluny d’ella expulsat,

em vingué al cor un plany molt dolorós,

      que encara s’hi demora:

i sovint maleeixo el jorn i l’hora

que vaig conèixer el seu rostre amorós

      d'alta bellesa ornat

      i com mai arborat!

La meva fe, l’esperança i l'ardor

va bescantant-me l’ànima que es mor.

 

Quan el meu dol sense conhort et crida,

senyor, tu el pots sentir, de tant que clamo

      amb dolorosa veu:

i et dic que tant em dol pagar aquest preu,  

que un martiri menor la mort proclamo.

      Vingui, doncs, i ma vida 

      tan cruel i afligida

fineixi amb el seu cop, i el meu furor,

car, vagi on vagi, em semblarà menor.

 

Cap altra vida i cap altre conhort

no em resta al meu dolor, sinó la mort.

      Dona-me-la, doncs, ja:

posa fi, Amor, amb ella al meu penar,

i tan mísera vida pren-me al cor.

      Sí, fes-ho, ara que a tort

      m’ha estat presa la sort.

Fes-la feliç veient-me mort, senyor,

com la n’has feta amb son nou amador.

 

Balada meva, si ningú t’empara

no em sorprèn, car no hi ha ningú com jo

      que et pugui així cantar. 

Un feina tan sols et vull donar:

que retrobis l’Amor i, de debò,   

      el dol que m’aclapara

      la vida i m’apesara,   

li mostris, i li preguis que a un millor

port m’encamini, pel seu honor.

 

Balada que canta Filòstrat, la més llarga de totes deu. M’hi he pres manta llibertat per forçar rimes maldestres i aproximar-me a l’esquema mètric en la mesura que m’ha estat possible, a costa de trair l’original.
 
La quarta jornada la regeix també Filòstrat (nom que potser voldria dir “vençut per l’amor”), i el tema comú són les històries tristes d’amor que acaben tràgicament. Entre les quals en destaco la cinquena, el conegut conte d’Elisabetta, l’enamorada de Lorenzo, a qui els germans d’ella assassinen i enterren. La jove ho descobreix, recupera el cap del seu amant i el posa en un test on planta alfàbrega, que rega amb les seves llàgrimes. En parlarem també en estudiar les singularitats de la versió catalana medieval. I també la novel·la novena, en què es relata el conte del “cor menjat”, en què un noble gelós mata el conegut trobador occità Guillem de Cabestany,  que era l’amant de la seva esposa, i fa servir el seu cor a la dama, que se’l menja; després, quan el marit li revela la veritat, ella es llença per la finestra del castell. Una llegenda que ja es troba citada en les vides dels cançoners medievals que recullen l’obra de Guillem de Cabestany.
 
Imatges (Wikimedia Commons): John Everett Millais: Isabella (Elisabetta amb els seus germans), oli sobre tela (1849), Walker Art Gallery, Liverpool; Joseph Severn, Isabella and the pot of basil, oli sobre tela (1877), Guildhall Art Gallery, Londres.
 
Amnistia i llibertat.