Les balades del Decameró. Jornada cinquena

Giovanni Boccaccio (1313-1375)
Decameró, Jornada V  
 

Amor, la vaga luce

che move da' begli occhi di costei

servo m'ha fatto di te e di lei.

 

Mosse da' suoi begli occhi lo splendore

che pria la fiamma tua nel cor m'accese,

      per li miei trapassando;

e quanto fosse grande il tuo valore,

il bel viso di lei mi fè palese;

      il quale imaginando,

      mi senti' gir legando

ogni vertù e sottoporla a lei,

fatta nuova cagion de' sospir miei.

 

Così de' tuoi, adunque, divenuto

son, signor caro, e ubidiente aspetto

      dal tuo poter merzede;

ma non so ben se 'ntero è conosciuto

l'alto disio che messo m'hai nel petto

       né la mia intera fede

       da costei, che possiede

sì la mia mente, che io non torrei

pace fuor che da essa, né vorrei.

 

Per ch'io ti priego, dolce signor mio,

che gliel dimostri e faccile sentire

      alquanto del tuo foco

in servigio di me, ché vedi ch'io

già mi consumo amando e nel martire

      mi sfaccio a poco a poco;

      e poi, quando fia loco,

me raccomanda a lei, come tu dei,

che teco a farlo volentier verrei.

 

Versió meva lliure:
 

Amor, la llum tan dolça

que em ve dels ulls d’aquesta dama bella,

m’ha fet esclau de tu i també d’ella.

 

Dels seus bells ulls vingué tot l’esplendor

que la flama primer al meu cor va encendre,

      els meus ulls travessant;

i com n’era de gran el teu valor

la seva dolça cara em feu comprendre;

      ho anava imaginant  

      i em vaig sentir lliurant 

tota la força, posant-la als seus peus,

nova ocasió pels sospirs i els plors meus.   

 

Així doncs, servent teu he esdevingut,

i espero obedient, senyor estimat,

      del teu poder mercè;

mes no sé bé si a fons he conegut

el gran desig que al meu pit has posat  

      ni la sincera fe

      de la dama que em té

tan arpada la ment, que no tindria

mai pau estant lluny d’ella, ni ho voldria.

 

Jo et suplico per tant, dolç meu senyor,

que a ella mostris i facis sentir

      espurnes del teu foc

en favor meu, perquè vegi que jo

em consumeixo amant, i el meu patir

      em marfon poc a poc;

      després, quan seré a lloc,

encomana’m a ella, al meu profit;

car si així ho fas, te’n restaré agraït.

 

Balada que canta, al final de la cinquena jornada, Dioneu, a petició d’Elissa. És aquella en què –com hem vist suara al post del Decameró català sobre la cançó “No puc guarir”– Dioneu es fa pregar i suggereix de cantar diverses cançonetes populars de caire eròtic i desenfadat, abans de cantar aquesta, que Elissa considera “més bella”. Vegeu a l’entrada esmentada els títols que Dioneu proposa en la versió original i compareu-los amb els que hi va anotar l’anònim traductor català de 1429: tots són prou divertits.

La reina de la cinquena jornada és Fiammetta (“petita flama”, apel·latiu o senyal que Boccaccio ja havia fet servir per designar la seva estimada en altres obres). El tema del dia són les aventures terribles que els amants han de sofrir abans que llurs amors aconsegueixin arribar a feliç terme. Entre els contes d’aquet dia, en destaco el quart, en què Caterina diu als seus pares que a la seva cambra hi fa molta calor, i els demana que la deixin dormir a la galeria de sobre el jardó, on podrà escoltar el rossinyol. Aconseguit això, hi fa pujar el seu amant i s’ho passen la mar de bé; però tots dos es queden ben adormits, i l’endemà al matí, els seus pares troben la Caterina “amb el rossinyol a la mà”. Un altre conte interessant és el desè, que retrobarem en parlar de les variants de la versió medieval catalana; es tracta del curiós “ménage à trois” entre una dona casada, el seu jove amant i el marit, que els descobreix i, en comptes d’emprenyar-se, s’empesca una solució que, segons ell, serà grata a tots tres.

Però d’aquesta jornada em crida l’atenció sobretot la novel·la vuitena, que a mi particularment sempre m’ha causat una mica d’urticària. Parlo del conte de Nastagio degli Onesti, que es veu rebutjat per una noia de Ravenna que no l’estima. La convida a un dinar al bosc, junt amb amigues i familiars d’ella, i allà se’ls apareix una visió d’ultratomba en què l’ànima d’una noia ja difunta –coneguda d’alguns dels presents, i que en vida havia desdenyat un home que la pretenia–, es veu a l’altra vida condemnada a ser eternament perseguida per dos mastins que la mosseguen i per un cavaller armat amb espasa, que la mata, li arrenca el cor i el dona als gossos, abans que la noia es torni a aixecar i recomenci la persecució pels segles dels segles. Horroritzada per aquest cruel destí, la jove de Ravenna finalment accepta de casar-se amb Nastagio; i de les altres dones que havien presenciat l’horrible aparició també es diu que van ser en endavant molt més dòcils a la voluntat dels homes. Tot això en una època en què –com malauradament encara passa prou avui– la gent no tenia clar que “un no és un no”. Aquest conte, precisament, el narra una dona, Filomena, i cap de les altres oients no hi expressa cap reacció contrària, de manera que hem d’entendre que n’accepten les conclusions: que la submissió de les dones als homes, independentment del voler d’elles, és llei divina, ja que desobeir-la té funestes conseqüències a l’infern.

Imatge (Wikimedia Commons): a) Eduard Veith, Fiammetta, oli sobre tela (1911), col·lecció privada; b) Emma Sandys, Fiammeta (1886); c-d) Sandro Botticelli, Història de Nastagio degli Onesti, tremp sobre fusta (1483), Museo del Prado, Madrid.

Amnistia i Llibertat.