Les balades del Decameró. Jornada novena

 

Giovanni Boccaccio (1313-1375)
Decameró, Jornada IX
 

Io mi son giovinetta, e volentieri

m'allegro e canto en la stagion novella,

merzé d'amore e de' dolci pensieri.

 

Io vo pe' verdi prati riguardando

i bianchi fiori e' gialli e i vermigli,

le rose in su le spini e' bianchi gigli,

e tutti quanti gli vo somigliando

al viso di colui che me amando

ha presa e terrà sempre, come quella

ch'altro non ha in disio che' suoi piaceri.

 

De' quai quand'io ne truovo alcun che sia,

al mio parer, ben simile di lui,

il colgo e bascio e parlomi con lui:

e com'io so, così l'anima mia

tututta gli apro e ciò che 'l cor disia:

quindi con altri il metto in ghirlandella

legato co' miei crin biondi e leggieri.

 

E quel piacer che di natura il fiore

agli occhi porge, quel simil mel dona

che s'io vedessi la propia persona

che m'ha accesa del suo dolce amore:

quel che mi faccia più il suo odore

esprimer nol potrei con la favella,

ma i sospir ne son testimon veri.

 

Li quai non escon già mai del mio petto,

come dell'altre donne, aspri né gravi,

ma se ne vengon fuor caldi e soavi

e al mio amor sen vanno nel conspetto:

il qual, come gli sente, a dar diletto

di sé a me si move e viene in quella

ch'i' son per dir: « Deh! vien, ch'i' non disperi. »

 
Versió lliure meva:
 

Molt joveneta soc, i de bon grat

m’alegro i canto en l’estació novella,

plena d’Amor i amb pensaments sincers. 

 

Jo vaig per prades verdes contemplant

les blanques flors, i grogues i vermelles;  

roses i espines, lliris i poncelles, 

i totes les que hi ha vaig somiant

perquè hi puc veure l’amorós galant

que m’ha pres i em tindrà tal com aquella

que sols desitja estar pels seus plaers.

 

Si mai trobo una flor que, al meu parer,

s’assembla a ell o un record seu em lleva,

la beso i acarono sense treva,  

i així com soc, els meus desigs a pler    

li expresso, obrint-li el cor franc i serè;

i amb altres flors me’n faig garlanda bella

que em lligo als cabells rossos i lleugers.

 

I el plaer natural que tota flor

porta als ulls, és igual que el que ell em dona

com si veiés la mateixa persona

que encesa em pren amb el seu dolç amor;

i el goig que em fa sentir la seva olor

no el sabria expressar, i la meravella,

però els sospirs són clars i dreturers.

 

Sospirs que mai no brollen del meu pit

aspres i greus com fan els d’altres dones, 

ans càlids i suaus, com papallones  

volant vers mon amor de dia i nit:  

el qual, en escoltar-los, entendrit,

s’atansa vers on soc i em diu: «donzella,

vine ara amb mi, no em facis patir més.»

 
Aquesta balada la canta Neífile, el nom de la qual vindria a significar "novella en l’amor”: és la més jove i tímida el grup, tot i que alegre i positiva. La reina de la novena jornada és Emília, que atorga als narradors llibertat per escollir el tema que vulguin.
 
D’aquest dia, en destaco el conte sisè –que després formarà part també del recull dels Canterbury Tales—, en què dos estudiants passen la nit en un hostal compartint cambra amb l’hostaler i la seva esposa, llur jove filla i un nadó en un bressol; un dels estudiants, a les fosques, es fica al llit de la filla de l’hostaler; l’altre estudiant es lleva per sortir a fer el riu, sempre a les fosques, s’entrebanca amb el bressol i el canvia de lloc; després es lleva la mestressa i quan torna, a les palpentes i per la posició en què troba el bressol, s’equivoca de llit i es fica al de l’altre estudiant; i el primer estudiant, en acabar de fer les feines amb la filla de l’hostaler, es fica al llit d’aquest i, pensant-se que és el seu company, li explica que ha fet l’amor amb la noia. L’hostaler, indignat, munta un sidral, però la seva dona, que s’ho estava passant bé amb l’altre hoste, el convenç que tot plegat ha estat un malson de l’estudiant, perquè afirma que ha estat ella qui ha dormit tota l’estona amb la seva filla, i la noia ho ratifica. Un altre conte divertit és el segon, on una novícia fa entrar un enamorat a la seva cel·la; d’altres monges se n’adonen i van a avisar l’abadessa; però aquesta s’ho estava muntant amb un capellà, i amb les presses, es vesteix a les fosques i es posa al cap, en comptes de la toca, els calçotets del mossèn, i se’n va, així guarnida, a escridassar la novícia, qui, en adonar-se’n, la posa en evidència davant de tot el convent; i la superiora acaba donant carta blanca a les monges perquè facin el que els plagui.
 
Imatge (Wikimedia Commons): Peter Paul Rubens, El jardí de l’Amor, oli sobre tela (1633), Museo del Prado, Madrid.

Amnistia i llibertat.