Singularitats del Decameró català. 3. La valerosíssima Zinevra

3/ La valerosíssima Zinevra
Jornada II, novel·la 9
 
Elissa conta les aventures de Zinevra, muller del genovès Bernabò, que presumia de tenir una dona absolutament casta i fidel. El fatxenda Ambruogiuolo ho posa en dubte, i aposta una gran quantitat de diners afirmant que la seduirà. Subornant una criada aconsegueix entrar a la cambra de la dona mentre ella dorm i li pren algunes peces de vestir, que mostra al marit fent-li creure que l'ha seduïda. Bernabò s’enfurisma, paga l’aposta i ordena a un criat seu que mati la seva dona. El criat se n’apiada i permet que ella fugi disfressada d’home; llavors Zinevra s’enrola en un vaixell amb un mercader català:
 

dove per avventura trovò un gentile uomo catalano, il cui nome era segner En Cararch...  [GB] 

 

on per ventura va trobar un gentilhome català, que es deia senyor En Cararch...  [R]

 

hom per ventura trobà un gentil hom Cathalà lo nom del qual era Francesch Carach... [DC]

 
Tant Vallverdú com Capmany tradueixen el cognom del gentilhome català per “Queralt”, que fa més sentit. Observem que Boccaccio, meticulós en els detalls, en lloc d’anomenar-lo “signor”, li diu “segner”, igual com en català medieval, que es deia “sènyer”. Doncs bé, el nostre traductor se li inventa un nom de fonts, Francesc, naturalment català. En el breu paràgraf on apareix aquest personatge molt secundari, l’original esmenta l’adjectiu “catalano” quatre vegades; la versió català ho fa cinc cops: el primer, com hem vist, per “Cathalà”, i els altres quatre, per “Català”; traduint, a més, en un cas el díctic “quegli” (‘aquell’) per “lo Català”.   
 
Tornat al conte que ens ocupa, Zinevra, fent-se passar per home, arriba a Alexandria i esdevé un fidel conseller del sultà. Un dia veu en una parada del mercat un cinyell i una bossa que reconeix que havien estat seves, i demana al venedor, Ambruogiuolo, com les ha obtingut. El bergant, sense reconèixer-la en la seva disfressa d’home, li explica que eren d’una dona casada de Gènova que ell havia seduït, i es vanta d’haver arruïnat el marit d’ella amb l’aposta. Zinevra aconsegueix atreure Bernabò, per negocis, a Alexandria, i un cop allà fa que el sultà el convoqui juntament amb Ambruogiuolo a la seva presència. Allà, amb amenaces, els obliga a explicar, l’un el seu engany, fent constar la innocència de Zinevra, i l’altre el seu crim, pensant que a causa de l’engany l’havia fet assassinar. Llavors, per a sorpresa general, Zinevra descobreix qui és realment; el sultà se’n meravella molt; Bernabò se li agenolla implorant perdó i ella el perdona:
 

E [...] secondo la dimanda fatta da lei, a Bernabò perdonò la meritata morte. Il quale, riconosciutola, a' piedi di lei si gittò piagnendo e domandando perdonanza, la quale ella, quantunque egli maldegno ne fosse, benignamente gli diede, e in piede il fece levare, teneramente sì come suo marito abbracciandolo [GB]

 

I [...] segons la petició que ella li havia fet, [el sultà] va perdonar a Bernabó la mort que mereixia. El qual, havent-la reconeguda, es va llançar plorant als seus peus plorant i demanant perdó, la qual cosa ella, tot i que ell no en fos mereixedor, benignament li va concedir, i el feu posar dempeus, abraçant-lo tendrament com a marit seu [R]

 

E, segons la demanda que avia feta, a Bernabó perdonà la mort que avia merescuda, lo quall, aprés que l’ach reconeguda, se gità als seus peus e, plorant, la besà e l’abraçà. [DC]

 

Observem com el traductor omet el fet que la muller va perdonar el marit; tan sols diu que ell se li va agenollar plorant –sense demanar un perdó que explícitament no mereixia– i que fou ell qui besà i abraçà l’esposa, i no pas al revés.
 
Tot seguit, el sultà condemna a mort el malvat Ambruogiuolo –a qui fa aplicar unes tortures horribles, tot i no haver comès directament, de fet, cap assassinat–; dona a Zinevra tots els béns del condemnat i disposa que se li faci una gran festa:
 

e egli, fatta apprestare una bellissima festa, in quella Bernabò, come marito di madonna Zinevra, e madonna Zinevra sì come valorosissima donna, onorò... [GB]

 

i ell, havent fet preparar una bellíssima festa, en la qual va honorar Bernabò com a marit de madona Zinevra, i madona Zinevra així com a dona valerosíssima... [R]

 

E encontinent lo Soldà feu aparellar una bella festa, ab la qual honrà micer Bernabó axí com a marit de madona Jeneva... [DC]

 

Ara veiem que per a DC la festa es fa només en homenatge a misser Bernabó com a marit de Zinevra, i s’omet que en realitat era sobretot per honorar-la a ella “com a dona valerosíssima”. Aquestes dues omissions, tan seguides, fan sospitar –si no es deuen a distorsions ja existents en la còpia que el traductor emprava– que el nostre bon traductor era més que bastant misogin, o pensava que el seu públic ho era.
 
Imatge (Wikimedia Commons): Salvatore Postiglione, Scena del Decamerone , oli sobre tela (finals s. XIX), col·lecció particular. 

Amnistia i llibertat