Les balades del Decameró. Jornada setena

Giovanni Boccaccio (1313-1375)
Decameró, Jornada VII 

 

Deh lassa la mia vita!

Sarà giammai ch'io possa ritornare

donde mi tolse noiosa partita?

 

Certo io non so, tanto è 'l disio focoso,

      che io porto nel petto,

di ritrovarmi ov'io, lassa, già fui.

O caro bene, o solo mio riposo,

      che 'l mio cuor tien distretto,

deh dilmi tu, ché 'l domandarne altrui

      non oso, né so cui.

Deh, signor mio, deh fammelo sperare,

sì ch'io conforti l'anima smarrita.

 

I' non so ben ridir qual fu 'l piacere

      che sì m'ha infiammata,

che io non trovo dì né notte loco.

Per che l'udire e 'l sentire e 'l vedere

      con forza non usata

ciascun per sé accese nuovo foco,

      nel qual tutta mi coco;

né mi può altri che tu confortare

o ritornar la virtù sbigottita.

 

Deh dimmi s'esser dee e quando fia

      ch'io ti trovi giammai

dov'io basciai quegli occhi che m'han morta;

dimmel, caro mio bene, anima mia,

      quando tu vi verrai,

e, col dir 'Tosto' alquanto mi conforta.

      Sia la dimora corta

d'ora al venire e poi lunga allo stare,

ch'io non men curo, sì m'ha Amor ferita.

 

Se egli avvien che io mai più ti tenga,

      non so s'io sarò sciocca,

com'io or fui a lasciarti partire.

Io ti terrò, e che può sì n'avenga;

      e della dolce bocca

convien ch'io sodisfaccia al mio disire.

      D'altro non voglio or dire:

dunque vien tosto, vienmi a abracciare,

che 'l pur pensarlo di cantar m'invita.

 

Versió lliure meva:
 

Trista, la meva vida!

Pot ser que mai no pugui retornar

allà d’on amb dolor vaig ser bandida?

 

Cert, no ho sé pas, i aquest desig fogós

      que porto dintre el pit

de retrobar-me allà d’on vaig venir,

oh bé estimat, oh l’únic meu repòs,   

      que em tens el cor ferit,

digues-m’ho tu, que no ho goso inquirir

      a ningú, ni sé a qui.

Oh senyor meu, fes que ho pugui esperar,

que així em consolo l’ànima afligida.   

 

Ni sols sé dir quin gran plaer va ser,  

      que em té tan inflamada 

que ni en dia ni en nit no el trobo enlloc.

car si el sentís, flairés i el veiés bé, 

      amb força inusitada  

cada sentit m’encendria un nou foc,

      on cremar em fora poc;

i ningú sinó tu em por consolar 

i revifar-me la força extingida.   

  

Doncs digues si és possible, i quan seria,

      que et pugui mai trobar

allà on vaig besar els ulls que em tenen morta;

digue’m, car bé estimat, ànima meva,

       quan amb tu podré estar;

car, sols de dir “aviat”, tant em conhorta.

      L’espera no m’importa, 

si etern després ha d’ésser el benestar;

no em sap pas greu, que Amor m’hagués ferida. 

 

Si s’esdevé que algun dia jo et tingui,

      no sé si boja en fóra 

com ho vaig ésser en deixar-te partir.

Llavors jo et retindré, vingui el que vingui;

      i en ta boca amadora

el meu desig podré ben acomplir.

      Ja res més no en vull dir:

doncs vine, afanya’t, vine’m a abraçar,

que sols pensar-hi ja a cantar em convida.

 

 

La setena balada, com totes stilnovista, però potser especialment abrandada d’un amor més terrenal, li correspon cantar-la a Filomena. El rei de la jornada és Dioneo, i l’àmbit dels contes transcorre en un espai encara més bucòlic que el normal: l’anomenada “Vall de les Dames”, un locus amœnus de llibre. El tema va de les burles que les dones fan als seus marits, per amor o per castigar llur gelosia o excessiva beateria.
 
Entre les narracions del dia, jo destacaria la primera, on un marit arriba a casa abans d’hora, i quan sent que s’acosta l’amant de la seva esposa, aquesta li fa creure que és un fantasma, i el fa allunyar amb una jaculatòria; i la segona, on una dama, gairebé sorpresa pel marit amb un amant, li fa creure que l’home venia per comprar una bota, i fa que el marit s’hi fiqui a dins per netejar-la mentre la parella s’ho munta bé i la mestressa va dirigint la feina dels dos homes (d’aquesta en parlarem en tractar de la versió catalana medieval del llibre); i encara la desena, on dos amics es prometen que qui mori primer li explicarà a l’altre com és l’altra vida; el primer tenia una amant, i l’altre n’estava enamorat però no gosava dir ni fer res; quan el primer es mor, s’apareix en somnis a l’amic i li explica tots els turments que, pels seus pecats, pateix al Purgatori; però quan l’altre li demana quin és el càstig concret pel fet de tenir una amant, li respon que això, a l’altra vida, no està penalitzat en absolut; de manera que l’amic supervivent decideix que té via lliure per amistançar-se amb l’amant de l’amic o amb qui vulgui.   
 
Imatge (Wikimedia Commons): a) Marie Spartali Stillman: The Enchanted Garden of Messer Arnaldo, aquarel·la i guaix (1889), inspirada en un conte del recull Il Pecorone, de Giovanni Fiorentino (s. XIV, publicat el 1554), que va inspirar l’obra The Merchant of Venice, de Shakespeare; b) John William Waterhouse, The Enchanted Garden, oli sobre tela (1916), Lady Lever Art Gallery, Liverpool.
 
Avui més que mai, Amnistia i Llibertat.