Les balades del Decameró. Jornada vuitena

 
Giovanni Boccaccio (1313-1375)
Decameró, Jornada VIII
 

Tanto è, Amore, il bene

ch'io per te sento, e l'allegrezza e 'l gioco,

ch'io son felice ardendo nel tuo foco.

 

L'abondante allegrezza ch'è nel core,

      dell'alta gioia e cara

      nella qual m'hai recato,

non potendo capervi esce di fore,

      e nella faccia chiara

      mostra 'l mio lieto stato;

      ch'essendo innamorato

in così alto e raguardevol loco,

lieve mi fa lo star dov'io mi coco.

 

Io non so col mio canto dimostrare,

      né disegnar col dito,

      Amore, il ben ch'io sento;

e s'io sapessi, mel convien celare;

      ché, s'el fosse sentito,

      torneria in tormento:

      ma io son sì contento,

ch'ogni parlar sarebbe corto e fioco

pria n'avessi mostrato pure un poco.

 

Chi potrebbe estimar che le mie braccia

      aggiugnesser già mai

      là dov'io l'ho tenute,

e ch'io dovessi giunger la mia faccia

      là dov'io l'accostai

      per grazia e per salute?

      Non mi sarien credute

le mie fortune; ond'io tutto m'infoco,

quel nascondendo ond'io m'allegro e gioco. 

Versió lliure meva:
 

Tant és, amor, el bé

que per tu sento, i la joia i el joc,

que soc feliç cremant-me en el teu foc.

 

L’alegria que porto al meu cor tendre,

      de la joia alta i cara

      en la qual m’he endinsat,

car ser-ne fora no ho podria entendre,

      en la mirada clara

      em mostra el dolç estat;

      que, estant enamorat

en un tan alt i confortable lloc,

m’agrada d’abrusar-m’hi i no me’n moc.

 

Amb el meu cant no sé com demostrar

      el goig que dintre el pit

      Amor, sento creixent;

i si ho sabés, ho hauria d’amagar,  

      car, si l’hagués sentit

      algú, fóra un turment;

      mes n’estic tan content

que els mots amb què parlar-ne foren poc

abans que hagués pogut mostrar-ho enlloc.

 

Qui podria pensar que amb el meu braç

      podria haver abastat   

      fins allà on l’he tingut,

i que atansar pogués la meva faç

      on l’havia acostat

      per gràcia i per salut?

      Ningú hauria cregut

la sort que tinc d’encendre’m en tal foc:  

doncs, joia no demostro i goig tampoc.

 

La vuitena cançó la canta Pànfilo, i la reina del dia és Lauretta. El tema del dia són les burles que es fan entre marits i mullers, o entre dos homes. I en destacaria sobretot el conte vuitè, que tracta de dos amics molt amics, un dels quals tanmateix sedueix l’esposa de l’altre; quan l’altre ho descobreix, se’n venja seduint l’esposa del primer; i al capdavall acorden, ja que són tan amics, que bé poden compartir-ho tot i, de comú acord amb les dones, es munten un “pòquer” per a la resta dels seus dies. També hi ha els contes tercer i sisè, d’enganys que rep el babau Calandrino per part d’uns amics seus; o el segon, dels amors del descarat capellà de Varlungo amb una dona no prou astuta; o el novè, en què els seus amics enganyen un metge presumit i ignorant i el tiren en un femer; o el cinquè, en què uns joves burletes es posen sota l’estrada d’un jutge i li baixen les calces en plena audiència pública. Finalment, em desagrada una mica el conte setè, en què una dama creguda fa passar a un jove estudiant, enamorat d’ella, una nit d’hivern al ras per riure-se’n, mentre ella és al llit amb un altre amant; i l’estudiant després se’n venja de manera especialment cruel. Val a dir que les dones de l’auditori lamenten el rigor del càstig que aquest jove infligeix a la dona, però en canvi coincideixen a opinar que la culpable era ella pel seu comportament, i que es mereixia el correctiu que rep. Vaja, que el masclisme dominant de l’entorn cultural devia pesar molt, fins i tot entre dames tan cultes i emancipades com elles.
 
Imatge (Wikimedia Commons): Frederic William Burton, A Venetian Courtesan (c.1850), National Gallery of Ireland. Dublín.