Singularitats dels Decameró català. 4. La cabra d'en Bernabò

4/ La cabra d’en Bernabò
Jornada II, novel·la 10
 
A la novel·la següent, Dioneo parla d’un jutge de Pisa, de nom Ricciardo, un home vell i desnerit, molt beat, que es casa amb Bartomeua, una noia jove i molt bonica, a qui els seus pares estan cofois de “col·locar-la” amb un personatge tan ric. La primera nit, el jutge ja s’adona que li costa molt de complir amb el seu deure conjugal –en queda gairebé baldat i, per refer-se “ach mester brous e suchs e restaurandis en gran suma”–; per això cada dia troba en la religió una excusa per escapolir-se’n, i fa un calendari on “no solament una festa, mas moltes, cada jorn eren; e per reverència de les quals ell devia estar de no acostar-se a ella per fer la cosa. E no res menys trobà sobre açò vigílies de apòstols e d’altres mill sants, e quatre tempres e ladanies, e lo divendres per reverència de la Passió, e lo dissabte en reverència de Nostra Dona, e lo diumenge per la resurrecció del fill de Déu, e per semblant molts punts de la lluna en los qualls hom no deu fer tal achte”. Total, que la pobra dona passava molta gana, i dia rere dia no feia més que badalls i creuetes. Però un dia que Ricciardo i la seva muller havien anat a la platja, ell va voler anar a pescar en un llagut i es va allunyar de la costa, deixant la muller en un altre. Llavors va arribar un famós corsari anomenat Paganín de Mònaco, qui, veient la noia tan bonica, la va raptar i se la va endur en el seu vaixell. Passat un temps, Ricciardo va saber que Paganín s’estava a Mònaco i el va anar a veure a casa seva, disposat a pagar un rescat per recuperar l’esposa. Paganín li va dir que no volia cobrar res, simplement que fos Bartomeua qui decidís amb qui volia quedar-se. I la noia li va dir que ja estava farta de tanta abstinència, i que a casa de Paganín “no·s sap hom quina cosa s’és ne divendres ne dissabte ne vigílies ne quatre tempres ne quaresma, ans de dia e de nit s’ich bat la llana”. I es queda a viure amb Paganín fins que, ja mort Ricciardo, s’hi pot casar. En acabar aquesta narració, Dioneo la compara amb l’anterior, dient que quan Bernabò va acceptar l’aposta amb Ambruogiuolo va cometre una follia, ja que el més probable és que la dona li posés les banyes –obviant, tanmateix, que en aquell cas Zinevra es va mantenir fidel al seu marit i fins i tot el va perdonar sabent que ell l’havia volgut matar:
 

Il che Paganin sentendo, e conoscendo l'amore che la donna gli portava, per sua legittima moglie la sposò, e senza mai guardar festa o vigilia o fare quaresima, quanto le gambe ne gli poteron portare, lavorarono e buon tempo si diedono. Per la qual cosa, donne mie care, mi pare che ser Bernabò disputando con Ambruogiuolo cavalcasse la capra inverso il chino. [GB]

 

Sentint això Paganin, i coneixent l’amor que la dona li tenia, la va prendre per legítima esposa, i sense fer mai festa ni vigília ni quaresma, mentre les cames els pogueren sostenir, van fer le feina i es van donar plaer. Per la qual cosa, senyores meves estimades, em sembla que el senyor Bernabò, en disputar amb Ambrogioulo, anava cavalcant dalt d’una cabra cap al precipici. [R]

 

E Pagamino, sentint e conaxent l’amor que la dona li aportava, la pres per muller, e sens may fer festa, tant com les cames los posqueren portar lavoraren e·s donaren bon temps. Per la qual cosa, dones mies molt cares, me par que si Bernabó disputava ab Ambrosino, feya gran folia, pus era fembra, e més com ho publicava e cavalcava la cabra per los crins e no entenia la costuma de les dones, posat que ho podia fer, pus se trobava sol en haver tal muller. [DC]

 
Aquí em sembla que el traductor, volen aclarir una frase feta que potser no entén, s’embranca en un intent d’explicació misògina i no se n’acaba de sortir. El fet de “cavalcar una cabra cap a un precipici” ja és metàfora que indica bogeria, emprada aquí en el sentit que en Bernabò de la història anterior, discutint amb Ambruogiuolo –Ambrosino per a DC–, va cometre una insensatesa, ja que hi tenia totes les de perdre. El nostre traductor –o la font d’on traduïa– altera la frase de la cabra –en comptes d’anar de dret al precipici, diu tan sols que l’agafa per la crin–, i llavors s’embranca en una disquisició misògina, amb diversos afegits: l’incís “pus [puix] era fembra” –que grinyola sintàcticament perquè l’antecedent no és explícit–, el “e més com ho publicava” –volent dir que era foll de presumir en públic de tenir una esposa fidel– i el “no entenia la costuma de les dones” –que, segons ell, per regla general serien infidels– , tot i que ho podia ben conèixer, ja que “se trobava sol en haver tal muller” –és a dir, que Bernabò era, de fet, l’únic que tenia una esposa fidel al seu espòs–. Les frases que DC afegeix a l’original són confuses, però clarament intenten culpabilitzar la volubilitat de les dones en general, en un altre indici de misogínia afegida.
 
Imatge (Wikimedia Commons): Francesco del Cossa, El triomf de Venus, fresc (s. XV), Palazzo Schifanoia, Ferrara.

Amnistia i llibertat