Francesco Maria Piave (1810-1876)
Sempre libera
VIOLETTA - È strano! è strano! in core
scolpiti ho quegli accenti!
Sarìa per me sventura un serio amore?
Che risolvi, o turbata anima mia?
Null'uomo ancora t'accendeva...
O gioia ch'io non conobbi,
essere amata amando!
E sdegnarla poss'io
per l'aride follie del viver mio?
Ah, fors'è lui che l'anima
solinga ne' tumulti
godea sovente pingere
de' suoi colori occulti!
Lui che modesto e vigile,
all'egre soglie ascese,
e nuova febbre accese,
destandomi all'amor,
a quell'amor ch'è palpito
dell'universo intero,
misterioso, altero,
croce e delizia al cor.
Follie! follie, delirio vano è questo!
Povera donna, sola
abbandonata in questo
popoloso deserto
che appellano Parigi,
che spero or più?
Che far degg'io! Gioire,
di voluttà nei vortici
di voluttà perir! Gioir, gioir!
Sempre libera degg'io
folleggiar di gioia in gioia,
vo' che scorra il viver mio
pei sentieri del piacer,
nasca il giorno, o il giorno muoia,
sempre lieta ne' ritrovi
a diletti sempre nuovi
dee volare il mio pensier.
[Acte I de La Traviata, 1853. Música de Giuseppe Verdi]
Sempre lliure
VIOLETTA – És estrany, és estrany!
Porto clavats al cor aquells mots!
Seria, per a la meva dissort, un amor de debò?
Què hi dius, angoixada ànima meva?
Cap home encara no ha aconseguit encendre’t…
Oh, joia que no he conegut,
d’estimar i ésser estimada!
És que puc jo menysprear-la
per l’àrida follia del meu viure?
Ah, potser és ell, el qui l’ànima,
sola enmig del desori,
s’agradava sovint de pintar-me
amb els seus colors amagats!
Ell, que modest i sol•lícit
als trons més egregis pujava,
i m’encenia nova febre
que em desperta a l’amor;
a aquell amor que és batec
de l’univers sencer,
misteriós i altiu,
creu i delícia per al cor.
Folia! Follia! Inútil deliri!
Pobra dona, sola,
abandonada en aquest
desert tan populós
que anomenen París,
què més puc esperar?
Què he de fer? Gaudir, gaudir
del vertigen de la voluptat:
de voluptat morir! Gaudir, gaudir!
Sempre lliure he de ser,
voleiant de joia en joia;
vull que la vida s’escoli
pels camins del plaer.
Tant si el dia neix o mor,
que tothora em trobi alegre:
cap a delits sempre nous
m’ha de volar el pensament.
[Versió lliure meva]
Després de bastants mesos, amb les suspensions a causa de la pandèmia, entre altres, de ‘Lohengrin’ a l’abril, d’un concert de Jordi Savall a l’octubre i del ‘Don Giovanni’ al novembre, per fi –no sense enjòlit, i amb alguna sessió també suspesa— el Liceu ha pogut programar ‘La Traviata’. Ho fa amb el ja clàssic muntatge de David McVicar que s’ha vist en altres ocasions; amb una il·luminació quasi tenebrista i un vestuari molt realista i no gens ostentós, trenca encertadament amb l’esplendor d’altres posades en escena i busca un intimisme i una senzillesa molt més adient a l’ambient que el primer acte i la segon part del segon acte recreen: no pas un món de grans palaus, sinó de petits salons privats, clandestins, on la burgesia i una aristocràcia de poc relleu anaven a desfogar-se.
Una curiositat del muntatge és que el terra del segon acte representa la futura làpida de Violeta, i el 2015 s’hi veia parcialment inscrita la data de la seva defunció, amb les lletres inicials del mes: JU... Ja fos juin o juillet, la data no es corresponia de cap manera amb el llibret, ja que al tercer acte es diu explícitament que Violeta mor durant el Carnaval, i per tant hauria de ser el febrer, com a molt a començament de març, però mai l’estiu. Doncs bé, algú se’n devia adonar, i ara la làpida deia “JANVIER”, més enraonadament, però encara no em quadra del tot, ja que diria que, per molt d’hora que caigui la Pasqua, difícilment el Carnaval podria ser el gener; vaja, potser sí que algun any el Dijous Llarder podria escaure's el 30 o el 31... En fi, minúcies.
Aquesta ‘Traviata’ compta amb un variat esplet d’intèrprets, ja que, per les limitacions d’aforament, han hagut d’organitzar diverses sessions extraordinàries. Ahir hi havia Daniel Montané dirigint l’Orquestra del Liceu; el sempre excel·lent –fins i tot cantant amb mascareta– Cor del Liceu, dirigit per Conxita Garcia; i de veus principals Pretty Yende (Violeta), Arturo Chacón (Alfredo) i Àngel Òdena (Germont). Escoltar ‘La Traviata’ sempre és un plaer. Si no hi ha res de nou, es podrà veure fins al 30 de desembre.
Al vídeo de Youtube, Anna Netrebko i Rolando Villazón en una versió de concert a París, el 2007.
Imatges (Wikimedia Commons): Monument a Verdi a Busetto.
Amnistia i Llibertat.
L'única òpera que he vist mai, als 20 anys, a Olesa. M'agraden moltíssim aquests versos: "És estrany, és estrany!/ Porto clavats al cor aquells mots!/ Seria, per a la meva dissort, un amor de debò?/ Què hi dius, angoixada ànima meva?/ Cap home encara no ha aconseguit encendre’t…". Aquest Francesco Maria Piave no és conegut, però per inspirar Verdi havia de ser molt bo. M'agrada moltíssim la música tan famosa del principi d'aquesta òpera, també.
ResponElimina