Les balades del Decameró. Jornada sisena

Giovanni Boccaccio (1313-1375)
Decameró, Jornada VI 
 

Amor, s'io posso uscir de' tuoi artigli,

      appena creder posso

che alcun altro uncin mai più mi pigli.

 

Io entrai giovinetta en la tua guerra,

quella credendo somma e dolce pace,

e ciascuna mia arma posi in terra,

come sicuro chi si fida face:

tu, disleal tiranno, aspro e rapace,

      tosto mi fosti adosso

con le tue armi e co' crudel roncigli.

 

Poi, circundata delle tue catene,

a quel che nacque per la morte mia,

piena d'amare lagrime e di pene

presa mi desti, e hammi in sua balia;

e è sì cruda la sua signoria,

      che giammai non l'ha mosso

sospir né pianto alcun che m'asottigli.

 

Li prieghi miei tutti glien porta il vento:

nullo n'ascolta né ne vuole udire,

per che ognora cresce il mio tormento,

onde 'l viver m'è noia né so morire.

Deh! dolgati, signor, del mio languire,

      fa tu quel ch'io non posso:

dalmi legato dentro a' tuoi vincigli.

 

Se questo far non vuogli, almeno sciogli

i legami annodati da speranza.

Deh! io ti priego, signor, che tu vogli;

ché, se tu 'l fai, ancor porto fidanza

di tornar bella qual fu mia usanza,

      e, il dolor rimosso,

di bianchi fiori ornarmi e di vermigli.

 
Versió lliure meva:
 

Amor, si de tes urpes puc salvar-me,

      puc creure, certament,

que cap altre parany podrà atrapar-me.

 

Ben joveneta vaig entrar en ta guerra,

extrema i dolça pau creient trobar;

i vaig les armes totes llençar a terra,

com, refiat, qui se sent segur fa;

mes tu, aspre i rapaç, perjur tirà,

      m’assetjares rabent,

amb armes i urpes, prest a capturar-me.

 

Després, lligada amb les teves cadenes,

vares lliurar-me a aquell que nat havia

per dar-me mort; i jo, amb amargues penes

plorant, captiva en poder d’ell sofria;

i és tan cruel la seva fellonia,

        que mai no ha estat clement

a aquests sospirs i plors que han de matar-me.

 

Tots els meus precs se me’ls emporta el vent;

ningú els escolta ni els vol exaudir,

i així s’acreix tothora el meu turment,

que viure m’és dolor, i no sé morir.

Compadeix-te, senyor, del meu patir,  

      escolta el meu lament:

lliga’l ben fort, que no pugui atacar-me.

 

Si no ho vols fer, t’ho prego: almenys desfés

els nusos que empresonen ma esperança.

T’ho suplico, senyor, fes-me’n mercès,

que així recobraré la confiança

de ser bella altre cop, com fou la usança;

      i, ja el meu dolor absent, 

de flors blanques i roges podré ornar-me.

 

La balada de la sisena jornada la canta Elissa, que ha estat també la reina del dia.
 
En aquesta jorn, d’entrada, em crida l’atenció una anècdota que s’esdevé abans del primer conte: una criada, Licisca, i un criat, Tíndaro, discuteixen perquè aquest li explicava una història sobre la nit de noces de Sicofant, en què, segons Tíndaro, “messer Mazza entrasse in Monte Nero per forza e con ispargimento di sangue” (el senyor Maça va entrar al Montnegre per força i amb vessament de sang”), però en canvi, segons Licisca, “e io dico che non è vero, anzi v'entrò paceficamente e con gran piacere di quei d'entro” (i jo dic que no, que hi va entrar pacíficament i amb gran plaer dels de dintre”), perquè Tíndaro, segon ella, “es pensa que les noies som tan bledes que perdem el temps mentre pares i germans ens vigilen” i afegeix: “estaríem ben arreglades si esperàvem tant temps! Per la fe de Crist, que sé el que em dic i ho puc ben jurar: no conec cap veïna que hagi arribat verge al matrimoni, i fins i tot entre les casades en conec prou que han enganyat el seu home; i ara aquest gamarús em vol explicar com som les dones!” Aquí trobo significatiu que Boccaccio, amb aquesta facècia, ens faci veure que els servents, a imitació de llurs amos, també es conten històries, si més no durant una part dels dies que es passen confinats.
 
El tema de la jornada va de com, amb acudits enginyosos o respostes subtils, hom es pot defensar d’un mal o evitar una situació de perill. Entre les narracions, jo en destacaria el tercer conte: l’aguda resposta d’una dama a una frase inconvenient del bisbe de Florència, que veurem més endavant en parlar de les curiositats de la versió catalana medieval; i el desè: l’hilarant sermó de fra Ceba quan, volent enganyar els feligresos mostrant-los una ploma de l’arcàngel Gabriel es troba que a la capsa de les relíquies només hi ha carbó, i ràpidament s’inventa que és de les brases del foc on van socarrar sant Llorenç. I encara en subratllo el conte cinquè, protagonitzat pel pintor Giotto –Pier Paolo Pasolini, a la seva magnífica pel·lícula sobre el Decameró, en representa un deixeble–, i també el conte sisè, amb un acudit sobre quin és el llinatge més antic del món, que l’Adolf Todó i jo vam parodiar –citant-ne degudament la procedència– en un dels capítols del nostre llibre L’ombra de Sant Benet (Angle Editorial, 2012).
 
Imatge (Wikimedia Commons): Dante Gabriel Rossetti: Paolo and Francesca da Rimini, aquarel·la sobre paper (1855), Tate Britain,  Londres; Dante Gabriel Rossetti: The Day Dream, oli sobre tela (1880), Victoria and Albert Museum, Londres.
 
Amnistia i Llibertat.