Les balades del Decameró. Jornada desena

Giovanni Boccaccio (1313-1375)
Decameró, Jornada X

 

S'amor venisse senza gelosia,

      io non so donna nata

lieta com'io sarei e qual vuol sia.

 

      Se gaia giovanezza

in bello amante dee donna appagare,

     o pregio di virtute

      o ardire o prodezza,

senno, costumi o ornato parlare

      o leggiadrie compiute,

io son colei per certo in cui salute,

      essendo innamorata,

tutte le veggio en la speranza mia.

 

      Ma per ciò ch'io m'avveggio

che altre donne savie son com'io,

      io triemo di paura,

      e pur credo il peggio:

di quello avviso en l'altre esser disio

      ch'a me l'anima fura.

E così quel che m'è somma ventura

      mi fa isconsolata

sospirar forte e stare in vita ria.

 

      Se io sentissi fede

nel mio signor quant'io sento valore,

      gelosa non sarei:

      ma tanto se ne vede,

pur che sia chi inviti l'amadore,

      ch'io gli ho tutti per rei.

Questo m'acuora, e volentier morrei,

      e di chiunque il guata

sospetto e temo non nel porti via.

 

      Per Dio, dunque, ciascuna

donna pregata sia che non s'attenti

      di farmi in ciò oltraggio;

      ché, se ne fia nessuna

che con parole o cenni o blandimenti

      in questo il mio dannaggio

cerchi o procuri, s'io il risapraggio,

      se io non sia svisata,

piagner farolle amara tal follia.

 
Versió lliure meva:
 

Si l'amor vingués sense gelosia,

      no seria trobada

al món dona com jo, amb tanta alegria.

 

      Si alegre jovenesa

d’un bell amant l’amada sol preuar,

      i en lloa la virtut,   

      el seny i la fermesa,  

i els cortesos costums i el bell parlar

      i un encís acrescut,  

jo soc, ben cert, qui més ha pervingut,

      estant-ne enamorada,

a trobar en ell tants dons que el cel m’envia.

 

      Però, com que endevino

que altres dones poden pensar igualment,

      de por tremolo i moro,

i els pitjors escenaris imagino:

veig en les altres el desig fervent

      de furtar-me el que adoro;

i així el que em fa feliç també ho deploro.

      perquè, desconsolada, 

em fa sospirar tant que em desficia.  

 

      Si em pogués refiar

tant com l’estimo jo, del meu senyor,

      gelosa no en seria;

      mes no ho puc evitar:

si altra dona es mirava el meu amor,

      per rival la tindria.

Això em destrossa el cor; morir voldria, 

      car, sols amb la mirada

tinc por que una altra em robi l’alegria.

 

      Per això, ja us aviso,

dones, que ningú gosi fer l’intent

      de fer-me un tal ultratge;

que, si alguna en diviso

que, amb paraules o gests de mal caient,

      aquest cruel damnatge

em vulgui fer, li’n daré mal viatge:

      que si en soc avisada,

m’haurà de pagar cara tal follia.

 

Qui canta la desena balada és la Fiammetta. En aquesta desena i última jornada, el rei va ser Pànfilo, i el tema de les narracions era tractar de persones que, amb liberalitat o magnificència, haguessin acomplert un fet d’amor.
 
Aquest tema encaixa amb novel·les com la primera de la jornada, l’anècdota del rei de Castella que un cavaller florentí compara amb la seva mula, o la setena, la del nostre rei Pere el Gran que correspon a l’amor impossible d’una jove de Palerm, dues històries que comentarem més endavant, quan parlem de les peculiaritats de la versió catalana del Decameró. 

De tota manera, d’aquesta desena jornada, el conte més destacable és el desè i últim, que Petrarca va traduir al llatí i Bernat Metge al català partint de la versió llatina. Es tracta de la Història de Valter e Griselda –personalment, el que més malestar em dona dels cent contes, per davant de la novel·la de Nastagio degli Onesti (jornada V, novel·la 8); en la de Griselda, Gualter, el marit, per valorar la fidelitat de la seva esposa, la maltracta psicològicament d’una manera abominable. Finalment, sí, anys després, Griselda és reconeguda i recompensada per la paciència i resignació amb què havia acceptat el tracte injust i arbitrari del seu espòs; però això no obvia la perversitat de l’home. Fins i tot intentant posar-nos en la mentalitat de l’època, penso que l’actitud cruel de l’home que vol posar-la a prova –i també la de la dona, sempre submisa– és justament model del que no hauria de ser mai una relació entre persones. Però ni Boccaccio ni Petrarca ni Bernat Metge no ho devien veure igual; ni Chaucer, que fa sortir el conte en un dels seus Canterbury Tales; ni Lope de Vega, que va utilitzar el tema en la seva obra El ejemplo de casadas (!); ni Scarlatti ni Vivaldi, que en van fer sengles òperes, la de Vivaldi amb llibret de Carlo Goldoni; i més que me’n deixo, perquè el tema de la “perfecta casada submisa a la voluntat sobirana del marit” es veu que tenia predicament a totes les èpoques... almenys fins que aquest 2020, la gran Margaret Atwood l’ha capgirat amb el conte Impatient Griselda. Boccaccio explica que els oients van rebre el conte amb divisió d’opinions. El mateix Dioneo, que n’era el narrador, acaba posicionant-se en contra del marit, dient que “li hauria estat bé que, quan va fer fora de casa Griselda en camisa, aquesta s’hagués buscat algú que li comprés vestits nous”; però aquestes reserves no compensen el malestar que aquest conte em genera, ja des que el vaig llegir, de jove, en la versió de Metge. 

 
Amb això acabo la traducció, lliure i maldestra, de les balades del Decameró; però encara us penso atabalar uns dies més, comentant algunes de les singularitats de la versió catalana medieval de Sant Cugat.
 
Imatges (Wikimedia Commons): a) Marie Spartalli Stillman: Fiammetta Singing, llapis, aquarel·la i guaix (1870), col·lecció privada; b) Marie Spartalli Stillman, Beatrice, aquarel·la, guaix i tremp sobre paper (1895), Delaware Art Museum; c) Francesco Pesellino, Griselda, tremp sobre fusta (c. 1450), Accademia Carrara, Bèrgamo; d) Master of Griselda Legend (Maestro della Vita di Griselda), Storia della Paciente Griselda, panell 2: l’exili (c.1494), National Gallery, Londres.
 
Amnistia i Llibertat.