Singularitats del Decameró català. 6. Fra Mateu d'Agrigento

 
6/ Fra Mateu d’Agrigento
Jornada III, novel·la 4
 
Aquest divertit conte el protagonitza un personatge molt beat, Puccio de Rinieri (“home de grossa pasta”, l’anomena DC; uomo idiota era e di grossa pasta“, per a GB), a qui de tan pietós i missaire com era li deien “fra Puccio”.  Només començar el conte, el nostre traductor comet un error:
 

Secondo que io udii già dire, vicino di San Brancazio stette un buon uomo e ricco, il quale fu chiamato Puccio di Rinieri... [GB]

 

Segons que jo vaig sentir a dir, a prop de Sant Pancraç hi havia un home bo i ric que es deia Puccio de Rineri... [R]

 

Segons que yo hoí dir, Vixino de Sent Brancassi fou bon home e rich, ab lo qual estech en companyia Putxio de Rimeri... [DC]

 
A causa d’una mala interpretació–del traductor o de la còpia sobre la qual treballava–, hom s’inventa un personatge inexistent, el qual naturalment no torna a sortir per res en tota la narració.
 
El vell Puccio es casa amb Isabetta, una dona jove i bonica, a qui els seus pares la donen en matrimoni sense comptar amb la seva opinió, com era habitual llavors. El mateix dia del casori, quan se’n van al llit, Puccio ja s’adona que és incapaç de satisfer la seva esposa. Per això, es passa les nits explicant-li els sermons d’un predicador famós a Florència, fra Nastagio:
 

e, quand'ella si sarebbe voluta dormire o forse scherzar con lui, e egli le raccontava la vita di Cristo e le prediche di frate Nastagio o il lamento della Maddalena o così fatte cose. [GB]

 

I quan ella hauria volgut dormir, o potser esbargir-se amb ell, aquest li contava la vida de Crist i les prèdiques de fra Anastasi, o els planys de la Magdalena, o coses semblants. [R]

 

E com ella volguera dormir o per ventura deportar-se ab ell, el li recontave la vida de Jhesucrist o lo preich de fra Matheu, o lo plant de la Machdalena. [DC]

 
Observem que el traductor substitueix “fra Nastagio” per “fra Matheu”. Tots els erudits convenen que es tracta de fra Mateu d’Agrigento, un dominicà sicilià molt famós, que a instàncies de la reina Maria va venir a predicar a València, Barcelona, Girona, Vic i Osca entre els anys 1426 i 1427, dos anys abans que el nostre traductor acabés la seva obra; podem suposar que mentre fra Mateu  predicava a Barcelona, ell treballava en la jornada tercera i el va esmentar perquè els seus lectors l’identifiquessin, ja que del fra Nastagio florentí no en devien saber ni un borrall. Fra Mateu arribà a ser beatificat. Jordi Rubió i Balaguer en va parlar en un article: “El beat fra Mateu d'Agrigento a Catalunya i a València: Notes sobre la vida religiosa en una Cort del Renaixement”, dins La cultura catalana del Renaixement a la Decadència (Barcelona: 1964), pp. 27-47.

El conte explica com Puccio es fa amic d’un monjo, Don Felice, jove i ben plantat, i el convida a casa seva, on coneix madona Isabetta i s’enamoren. Don Felice convenç Puccio que, per guanyar el cel i esdevenir sant, ha de passar-se quaranta nits seguides sense sopar i resant al terrat amb els braços en creu. Mentre el babau del marit així ho fa, el frare i la muller s’ho passen cada nit d’allò més bé, de primer sopant i després, en una divertida metàfora, “cavalcant sense sella la bèstia de sant Benet o la de sant Joan Gualbert” (dos sants a qui es representava a cavall d’un ase; GB diu “cavalcando allora senza sella la bestia di san Benedetto o vero di san Giovanni Gualberto”, i DC tradueix tan sols “cavalcant en aquella hora la bèstia sense sella de sent Benet”, sens dubte perquè la devoció a sant Joan Gualbert no era gens coneguda a Catalunya).

En un moment donat, per la fogositat de l’ardor amorós, els amants fan soroll, i Puccio interromp les oracions per demanar a la seva muller què fa, i ella respon que es belluga, perquè, com diu l’adagi, “qui al vespre no sopa, tota la nit es belluga” (GB: “chi la sera non cena, tutta notte si dimena”; DC:  “qui la nit no sopa, tota la nit se carmena”, fent servir el verb carmenar-se: ‘bellugar-se’, usual en la versió  catalana del Decameró). Puccio es pensa que la seva esposa també ha dejunat com ell i li recomana que no faci tant soroll; de manera que, en endavant, els dos amants es traslladen a una altra habitació per poder-se esplaiar sense ser escoltats. Isabetta li diu a don Felice que, gràcies a la penitència de Puccio, el frare i ella “han guanyat el paradís”. En acabar els quaranta dies d’oració, el frare i la dona ja trobaran la manera de continuar veient-se.

Imatge (Wikimedia Commons): Dante Gabriel Rossetti, The Boat of Love, oli monocrom sobre tela, inacabat (1874-1881), Birmingham Museum and Art Gallery.

Amnistia i llibertat, i bon any a tothom.