Singularitats del Decameró català. 2. La banya d'en Pericó

2/ La banya d’en Pericó
Jornada segona, novel·la 7
 
El llarg conte de les peripècies d’Alatiel, la filla del Soldà de Babilònia, que és enviada pel seu pare per casar-se amb el “re del Garbo” (DC: “rey del Guarb”), és a dir, el rei de l’Algarve, territori musulmà que comprenia part del nord de l’actual Marroc i del sud de l’actual Portugal. Al llarg del seu viatge, la noia és segrestada i té relacions amb no menys de vuit homes diferents, els quals, amb diferents nivells de violència o deferència, la fan seva a voluntat d’ells (però el narrador, Pànfilo, no s’està de subratllar que ella ho accepta, s’hi avé i fins en gaudeix –com, altrament, solen al·legar els abusadors). Al final, tanmateix, Alatiel aconseguirà arribar al seu destí, on explicarà les seves aventures, fent-s’ho venir bé, i es casarà amb el seu promès passant per verge. 
 
Les seves desventures comencen quan el vaixell que la portava a l’Algarve naufraga en passar per Mallorca i Alatiel va a parar en una platja (“una piaggia dell’isola de Maliolica”, DC: “la illa de Malorquas”), on la salva un gentilhome de nom ben català, Pericó (“un gentile uomo, il cui nome era Pericon da Visalgo”, DC: “un gentil hom, apellat Pericó de Soldevilla). Sorprèn, l’adaptació del seu cognom o lloc de procedència; una nota a l’edició de MEH apunta que “Visalgo es un castillo mallorquín que existió realmente”, però jo no l’he pas sabut localitzar, i pel que es veu, tampoc el nostre traductor de Sant Cugat.
 
En el text original, aquest personatge –que esdevé el primer amant d’Alatiel i que acabarà assassinat pel seu germà per prendre-li la dona– és anomenat, segons l’edició online que faig servir jo, sempre Pericon (4 vegades) o Pericone (15 vegades); tanmateix, l’edició de MEH diu que l’original alterna aquest nom amb el de Perdigone, que la traductora transcriu Perdigón, i al llarg del conte alterna els dos noms, com suposo que troba en l’original que fa servir (que crec que és l’edició de V. Branca (Florència 1976), feta sobre l’autògraf anomenat Hamilton, conservat a Berlín. 
 
Vegem l’escena en què Pericó desflora Alatiel. Li ofereix un banquet on unes dones que ballen a l’estil de Mallorca: “veggendo alcune femine alla guisa di Maiolica ballare” (DC: “vehent algunes dones bnalar a la guisa de Malorques”) i Alatiel balla a la manera d’Antoquia; Pericó la fa beure vi en excés, fins que ella decideix anar-se’n a dormir:
 

la quale, più calda di vino che d'onestà temperata, quasi come se Pericone una delle sue femine fosse, senza alcuno ritegno di vergogna, in presenza di lui spogliatasi, se n'entrò nel letto. Pericone non diede indugio a seguitarla; ma spento ogni lume, prestamente dall'altra parte le si coricò allato, e in braccio recatalasi, senza alcuna contradizione di lei, con lei incominciò amorosamente a sollazzarsi; il che poi che ella ebbe sentito, non avendo mai davanti saputo con che corno gli uomini cozzano, quasi pentuta del non avere alle lusinghe di Pericone assentito, senza attendere d'essere a così dolci notti invitata, spesse volte sé stessa invitava, non colle parole, ché non si sapea fare intendere, ma co' fatti. [GB]

 

la qual, més escalfada de vi que no temperada d’honestedat, gairebé com si en Pericó fos una de les seves donzelles, sense cap mostra de vergonya en presència d’ell es despullà i es ficà al llit. En Pericó, sense dubtar, la va seguir; va apagar tots els llums i ràpidament per l’altra banda se li va posar al costat i la va agafar en braços sense cap oposició per part d’ella, i amb ella va començar amorosament a gaudir; la qual cosa, així que ella ho va notar, com que mai abans no havia sabut amb quina banya els homes envestien, gairebé penedida de no haver accedit a les peticions d’en Pericó, sense esperar que ell la convidés a una cosa tan dolça, moltes voltes ella mateixa l’hi convidà a ell, no pas amb paraules, perquè no sabia fer-se entendre, sinó amb fets. [R]

 

en la qual, pus calda de vi que de honestat, ans aquella posada a un depart, sens neguna vergonya, sinó axí com si fos una de les sevs fembres domestigues, se despullà e·s mès al lit. E Pericó, no mostrant que la volgués cuytar, feu semblant de no curar d’ella. E, apagades les lums, prestament se despullà e de la altra part se mès al lit, e aquella amorosament pres al braç, e sens nangun reteniment ne contradicció ab ella comensà a fer lo joch delitós; la qual, aprés l’ach començat, no contrastant que may agués provat en quina ne en qual manera los hòmens acostumaven de jugar ab les dones, casi penident-se com tant ho avia refusat ne dilatat, per algunes voltes aquel comensà a anvidar, e posat que de lengua no ho sabés dir, per semblança ho mostrava. [DC] 

 
Aquí observo dues coses: l’una, el tret estilístic que Germà Colon observà que el nostre traductor fa servir contínuament, de repetir molts cops un mateix concepte amb dos sinònims: enfront de l’original “senza alcuna contradizione”, ell hi rebla: “sens nangun reteniment ne contradicció”. I per altra banda, que mitiga el joc de paraules “con que corno gli uomini cozzano” dient “en quina e en qual manera [observem, una altra repetició] los hòmens acostumaven de jugar ab les dones”, esquivant la metàfora òbvia que el “corno” connota, juntament amb el verb “cozzare”, literalment ‘banyegar, tossar, cotar, ricar’, que és el que fan un brau, un moltó o un cérvol quan envesteixen amb les banyes.  
 
Més endavant, la dama s’embarca en “una cocca di catalani”, que DC tradueix per “una cocha de Cathalans”. Una coca era una ‘embarcació medieval de comerç i de guerra, curta, alta i molt ampla’ (Diec2).
 
Imatge (Wikimedia Commons): Raffaello Sorbi, Decamerone, oli sobre tela (1876), col·lecció privada.
 
Amnistia i llibertat