Singularitats del Decameró català. 1. L'inquisidor burlat

Decameró català: algunes singularitats de la traducció
 
Hom ha destacat que el traductor del Decameró català de 1429 (en endavant, DC) no es va limitar a fer una traducció al peu de la lletra, ni tan plena d’italianismes com la que va fer Andreu Febrer de la Divina Comèdia el mateix any; sinó que, amb la intenció de fer més entenedor el text als seus lectors potencials, en alguns moments simplificava algun discurs que li devia semblar massa prolix i en altres hi afegia algun comentari explicatiu del seu magí. També, val a dir, va suprimir o alterar alguna expressió que devia considerar un pèl massa pujada de to, o moralment inconvenient per al seu públic; i encara, en alguns contes en què s’al·ludeix a personatges o llocs de l’àmbit català, els precisa o adapta a la realitat que els seus lectors coneixien de prop. Per això, Massó i Torrents parlava d’una “adaptació” amb “catalanitzacions”, i Vallverdú diu que l’anònim de Sant Cugat va fer “una veritable reelaboració del text, un anostrament molt deliberat”
 
No puc pas, ni m’ho proposo, fer un seguiment exhaustiu de tots els moments en què el nostre traductor s’ha mostrat més “creatiu” en apartar-se de la literalitat de l’original, però sí que m’agradarà subratllar-ne alguna intervenció que m’ha semblat significativa. Reproduiré els exemples triats a partir del text original [GB], seguit de la meva traducció [R], confrontant-ho amb la versió medieval catalana [DC] –glossada, si escau, també per mi.
 
No se sap quina versió manuscrita de l’original va fer servir el traductor; per això no podem estar segurs de si algunes, o moltes, de les discrepàncies que trobem en la seva versió respecte del text original tal com avui el tenim establert no derivessin d’inexactituds de la còpia emprada per a la traducció. Només les catalanitzacions d’alguns noms, i sens dubte els títols de les cançonetes del final de la jornada V serien innovacions atribuïbles al traductor amb tota certesa.
 
En aquesta prevenció, i en el comentari de determinats fragments, segueixo els articles de Francesc Vallverdú i Lola Badia, i també el de Caroline B. Bourland, esmentats al post “Preliminar” d’aquesta sèrie meva. El text original el cito del web digilander.libero.it ; en algun moment puntual comparo una solució de DC amb les versions modernes al català de Francesc Vallverdú [FV] i Maria Aurèlia Capmany [MAC]; amb la castellana de María Hernández Esteban (Madrid: Cátedra, 2001) [MHE]; i amb les versions anglesa de J. M. Rigg [JMR] i francesa de Francisque Reynard [FR], totes dues també al web Digilander.
 
 
1/ L’inquisidor burlat
Jornada I, novel·la 6  
 
Emília explica que un malvat inquisidor volia jutjar un home que va dir que tenia un vi tan bo “que el mateix Crist en beuria”:
 

era venuto detto un dì a una sua brigata se' avere un vino sì buono che ne berrebbe Cristo. [GB]

 

Un dia va dir a la seva colla que tenia un vi tan bo, que Crist en beuria. [R]

 

s’esdevench un jorn que stant ab una gran bargada de companyons e de amichs [...] dix axí com en vulgar parlar, que ell avia de un vi tan fi que Déu ne beguera si anàs per terra. [DC]

 
Aquí observem dos afegits que no sé si tenien per objecte mitigar la presa del nom de Déu en va: explicant que l’home s’expressava “com en vulgar parlar”, i posant-hi el condicional “Déu en beuria si anés per la terra”.
 
L’inquisidor era un sant baró, pel que sembla, però li agradaven molt els diners. Boccaccio ho expressa amb una ironia:
 

lo’nquisitore santissimo e devoto di San Giovanni Boccadoro disse: [GB]

 

l’inquisidor santíssim i devot de sant Joan Boca d’Or, li va dir:  [R]

 

l’enqueridor, com a persona devota e molt santa li dix: [DC]

 

Hem vist com el traductor malmet la ironia, en limitar-se a dir que l’inquisidor era “persona devota i molt santa”, sense explicitar de quin “sant” era devot.
 
L’inquisidor fa molts escarafalls per la suposada blasfèmia de l’home, dient que titllava Jesucrist de borratxo, i amenaça amb processar-lo. Per evitar-ho, l’home suborna l’inquisidor amb “greix de Sant Joan Boca d’Or” (és a dir, amb monedes d’or):
 

il buono uomo per certi mezzani gli fece con una buona quantità della grascia di san Giovanni Boccadoro ugner le mani, la quale molto giova alle infermità delle pestilenziose avarizie de' cherici, e spezialmente de' frati minori, che denari non osan toccare, acciò ch'egli dovesse verso lui misericordiosamente operare. 

 

el bon home, per certs mitjancers, li va fer untar les mans amb una bona quantitat del greix de sant Joan Boca d’Or, la qual ajuda molt a les malalties de la pestilent avarícia dels clergues, i especialment dels framenors, que no gosen tocar els diners, per tal que ell [l’inquisidor] es comportés misericordiosament envers ell [el bon home]. [R]

 

que·l bon hom, per alguns migans, prestament li untà les mans de les empremtes de sant Johan Bocha d’or, segons àn acostumat rebre los fares menós, qui dinés no toquen. E per ço que pus misericordiosament ell se agués envès ell, ho feu per miganes personas. [DC]

 

En aquest fragment observem un canvi notable entre original i traducció. D’una banda, el “greix” es converteix en les “empremtes” de sant Joan Crisòstom; per l’altra, desapareix tota al·lusió a la “pestilent avarícia dels clergues”, i queda dissimulada –no suprimida– la ironia sobre els framenors, que, com que llur regla els impedia de tenir diners, acceptaven donatius de relíquies de sants, com ara aquest “greix de sant Joan Boca d’Or”, prou explícit en el seu significat.
 
L’inquisidor subornat perdona el bon home, i li posa per penitència anar a oir missa cada dia a la basílica de la Santa Croce i presentar-se després al convent, a l’hora de dinar, per comentar-li el sermó. El bon home ho fa, i aprofita un sermó que ha sentit per ridiculitzar l’inquisidor davant els altres frares, que se’n riuen. El sermó deia que, a l’altra vida, els bons cristians rebrien "el cent per u" de llurs bones accions; i el bon home es demana com s’ho faran, car, com que els monjos diuen que reparteixen cada dia molts plats de sopa als necessitats, si al Paradís els en tornen el cent per u, s’ofegaran enmig de tanta sopa. L’acudit fa riure els frares, i el conte acaba així:
 

Come che gli altri, che alla tavola dello inquisitore erano, tutti ridessono, lo 'nquisitore sentendo trafiggere la lor brodaiuola ipocrisia, tutto si turbò; e se non fosse che biasimo portava di quello che fatto avea, un altro processo gli avrebbe addosso fatto, per ciò che con ridevol motto lui e gli altri poltroni aveva morsi; e per bizzarria gli comandò che quello che più gli piacesse facesse, senza più davanti venirgli. [GB]

 

Com que els altres que hi havia a la taula de l’inquisidor es van posar tots a riure, l’inquisidor, advertint que ferien llur hipocresia sobre les sopes, es va contorbar; i si no fos perquè es veia blasmat per allò que havia fet, prou li hauria obert un nou procés, per haver-lo mossegat a ell i als altres ganduls amb una sortida burlesca; i, enfadat, li va dir que fes el que volgués i que no el volia veure més. [R]

 

E com los altres frares que en la taula seyen ab ell hoiren ço que lo bon hom dix, per poch no moriren de riure; e quan l’enqueridor viu axí riure los frares ach fort gran despit de sò que·l bon home ach dit, e, si no fos per por de major blasme, li aguere fet un altre procés; mas pus no pogué tornar a ell,  tornà’s als frares qui tant se n’eren risos, e aquels coregí extremadament davant lo bon hom. [DC]

 

En aquest fragment el traductor omet el qualificatiu de "ganduls" (poltroni) aplicat als frares; i hi afegeix una intensificació en dir que els frares “per poc no moriren de riure”, però sobretot hi fa un canvi al final, quan, en lloc d’engegar el bon home, l’inquisidor s’encara amb els frares que reien i els renya. Cal sempre salvar la possibilitat que la variant pertanyés al manuscrit que feia servir el traductor; altrament, no hi veig gaire sentit al canvi de final, que no millora l’original ni hi afegeix cap element significatiu.
 
Imatge (Wikimedia Commons): Carlo Coppede: Mural amb escenes del Decameró (1907, detall), Paoli Restaurant, Firenze.
Amnistia i llibertat