Les balades del Decameró: la balada de Minuccio

 
Jornada 10

La balada de Minuccio d’Arezzo
 
Muoviti, Amore, e vattene a Messere,
e contagli le pene ch'io sostegno;
      digli ch'a morte vegno,
celando per temenza il mio volere.
 
Merzede, Amore, a man giunte ti chiamo,
ch'a Messer vadi là dove dimora.
Dì che sovente lui disio e amo,
sì dolcemente lo cor m'innamora;
e per lo foco ond'io tutta m'infiamo,
temo morire, e già non saccio l'ora
ch'i' parta da sì grave pena dura,
la qual sostegno per lui disiando,
      temendo e vergognando:
deh! il mal mio, per Dio, fagli assapere.
 
Poi che di lui, Amor, fu' innamorata,
non mi donasti ardir quanto temenza
che io potessi sola una fiata
lo mio voler dimostrare in parvenza
a quegli che mi tien tanto affannata;
così morendo, il morir m'è gravenza!
Forse che non gli saria spiacenza,
se el sapesse quanta pena i'sento,
      s'a me dato ardimento
avesse in fargli mio stato sapere.
 
Poi che 'n piacere non ti fu, Amore,
ch'a me donassi tanta sicuranza,
ch'a Messer far savessi lo mio core,
lasso, per messo mai o per sembianza,
mercé ti chero, dolce mio signore,
che vadi a lui e donagli membranza
del giorno ch'io il vidi a scudo e lanza
con altri cavalieri arme portare:
      presilo a riguardare
innamorata sì, che 'l mio cor pere.
 
Versió meva lliure:
 
Vés-te’n, Amor, a qui el meu cor em té
i explica-li els dolors que estic patint,
      i que m’estic morint
d’amagar per temença el meu voler.
 
Amor, amb les mans juntes et reclamo
que al meu senyor li duguis mon report:
digues-li que l’estimo i li proclamo
la dolça amor que amago dintre el cor;
i en aquest foc en què tota m’inflamo
temo per l’hora que em durà la mort,  
i hauré de deixar el món d’un mal tan fort:  
el que per ell tota em va consumint,  
      de vergonya patint;
tots els meus mals, per Déu, fes-li saber.
 
Després que d’ell, Amor, fui enamorada,
no em vas donar tant valor com temença
que jo pogués una sola vegada
mostrar-li el meu amor en aparença
a aquell que em té tan fort empresonada:
i així morint, la mort m’és defallença!
Potser no li faria desplaença
si sabés el gran dol que estic rebent;
      per manca d’ardiment
d’haver-li fet el meu destí saber.
 
Ja veig que del teu grat no ha estat, Amor,
de satisfer la meva benaurança
per obrir davant d’ell, las, el meu cor,   
ja fos per mitjancer o fent-li’n semblança;
gràcia et demano a tu, el meu dolç senyor,
que d’aquell jorn li facis recordança
quan el vaig veure, armat d’escut i llança,
amb altres nobles cavallers justar;
      me’n vaig enamorar,
i això em destrossa el cor sense mercè.
 

Excepcionalment, la jornada desena i última del Decameró conté no una, sinó dues balades. Perquè, al marge de la que cada dia canta l’últim narrador per cloure la seqüència al final del desè conte, en aquest cas, Pampínea inclou una balada dintre de la setena novel·la del desè dia.
 
Pampínea narra una llegenda atribuïda per Bernat Desclot al rei Pere el Gran (II de Catalunya i III d’Aragó), rei de Sicília, illa que havia conquerit foragitant-ne l’usurpador Carles d’Anjou. Lisa, una jove plebea de Palerm, veu el rei en un torneig i se n’enamora follament. Sabent que mai no podrà fer real el seu amor, la jove s’esllangueix fins gairebé morir. El trobador Minuccio d’Arezzo, sabedor del cas, escriu aquesta balada, busca un compositor que hi posi música, i corre a interpretar-la davant del rei En Pere. Aquest li demana d’on ha tret una balada tan bonica, que ell no havia sentit mai abans, i Minuccio li explica que l’acaba de compondre i li fa saber el perquè.
 
El rei En Pere, commogut, després de parlar-ne amb la reina Constança, va a visitar la jove, li demana que es millori i li promet que li farà un gran honor. Dies després, quan Lisa ja es troba més confortada, el rei i la reina la visiten amb tot de cortesans; el rei li presenta un gentilhome i demana a Lisa que es casi amb el jove; dona a la noia en feu dues ciutats importants de Sicília i li promet que ell serà sempre el seu cavaller d’honor i que portarà sempre en combat una divisa d’ella, tan sols a canvi d’un petó. Lisa accepta emocionada: per amor del rei s'avé a casar-se amb el gentilhome, però diu a En Pere que no li farà cap petó si no és amb el permís explícit de la reina. Aquesta gentilment el concedeix, i el rei, davant de tothom, li fa un cast petó al front.  

Val a dir que la Crònica de Desclot no conta exactament això. Al capítol 96 es parla, sense anomenar-la, de Macalda di Scaletta (1240-1308), muller d’Alaimo de Messina.
 
Macalda era filla d’un jurista, Giovanni di Scaletta, casat amb una dona de la petita noblesa siciliana. L’avi patern, Matteo Selvaggio, era un simple soldat, ascendit per mèrits militars al càrrec de castlà del castell de Scaletta, on va néixer la seva neta Macalda. La van casar, amb només 13 anys, amb Guglielmo d’Amico, baró de Ficarra, un noble arruïnat que es va haver d’exiliar; havent enviudat, es va tornar a casar, no sé exactament quan, amb un comte, Alaimo de Lentini, molt més vell que ella. Arran de la revolta de les Vespres Sicilianes (1282), Alaimo i Macalda es van alinear amb els rebels contra Carles d’Anjou i van tenir un paper important entre els partidaris de Pere el Gran. En aquest punt és quan Bernat Desclot explica com Macalda (que ja tenia 42 anys) es va enamorar del rei i el va servir amb gran entusiasme –no pas sense recels per part de la reina Constança, segons altres historiadors. Macalda va arribar a ser governadora de Catània, i Alaimo va ser nomenat Justícia Major del reialme.
 
Tanmateix, l’èxit social de la parella va durar poc. El fill segon de Pere i Constança, Jaume II el Just, les hi tenia jurades. El 1284, Alaimo va ser acusat de conspirar amb el rei de França en favor de Carles el Coix, fill de Carles d’Anjou. Pere el Gran, a instàncies del seu fill Jaume, el va fer anar a Barcelona, on va ser retingut, mentre Macalda era presonera al castell de Messina. Com que el rei En Pere apreciava Alaimo, mentre va viure el primer, també ho va fer el segon; però, mort En Pere el novembre de 1285, la corona de Sicília va passar al seu fill Jaume II el Just, i la d’Aragó al seu germà gran i primogènit d’En Pere, Alfons III el Franc o el Liberal (II de Catalunya). Jaume va demanar a Alfons que li enviés Alaimo a Sicília per jutjar-lo. Alaimo, que era jurista, esperava defensar-se; però quan la nau arribava a la vista de l’ílla, el van ficar dintre un sac amb pedres i el van tirar viu al mar.

 
Macalda, novament vídua, va viure molts anys presonera a Messina; allà es va distingir també per ser una gran jugadora d’escacs, joc que practicava amb un altre presoner, l’emir de Tunísia. Cronistes adversos a la seva causa van malparlar molt d’ella, suggerint que entre els seus dos matrimonis havia tingut conductes sexuals inadequades, incloent un parell d’amors incestuosos; i que, ja casada amb Alaimo, havia intentat diverses vegades seduir, sense èxit, el rei En Pere, alhora que menyspreava públicament la reina Constança.  Però tot això podrien ser xafarderies malèvoles, fake news per motivacions polítiques.
 
Vegem com en parla, en canvi, Bernat Desclot, que sense comprometre gens el noble comportament del rei, destaca alhora la bellesa, l’amor (“no gens per mal enteniment”) i la galania de la dama.
 

E en la ciutat hun prom qui era capitani molt prom e valent, que havia nom ser Alaymo, havia huna dona per muller qui era molt bella e gentil, e molt prous e valent de cor e de cos; que ella era llarga de donar, e quant era lloch e temps, valia bé per hun cavaller, e anava tots jorns ab trenta cavallers armats, e guaytava la ciutat, e capdellava les gents lla hon era mester que·s combatien, als murs ne als altres llochs de la ciutat hon era ops. Quant la dona aquesta viu lo rey, que null temps no·l havia vist, fon molt enamorada, axi com de senyor valent e agradable, no gens per mal enteniment. Com lo rey fo en son palau albergat, els cavallers e la altra gent foren entrats en la ciutat, los menjars foren apparellats, el rey pres aygua mans e assech-se a menjar, ell e tots sos cavallers. E menjaren molt alegrament. E micer Alaymo de Mecina menjà ab lo rey, e madona sa muller. E puix serviren lo rey de tot son poder; sí que la dona no·s partí del rey hon que anàs ne cavalcàs per vila ne a casa; e servia’l, e feya-li aytants de plaers com ella podia, e son marit, e tots quants ne havia en la ciutat. [Bernat Desclot, Crònica, cap. 96]

 
Imatges (Wikimedia Commons): a) Pere el Gran besant Lisa malalta al llit; miniatura d’un manuscrit del Decameró del segle XV;  b) Gino de’ Bini: Macalda di Scaletta, il·lustració del llibre Li Grandi Amorose, d’Italo Fiorentino (1899); c) Filippo Arioso: Pere II el Gran, oli (1634 còpia d’un altre de 1586), palau de la Generalitat, Barcelona; d) Constança de Sicília, il·lustració del llibre Genealogia dos Reis do Portugal (1530-1534).