Les balades del Decameró. Jornada tercera

Giovanni Boccaccio (1313-1375)
Decameró, Jornada III
 

Niuna sconsolata

da dolersi ha quant'io,

che 'nvan sospiro, lassa!, innamorata.

 

Colui che muove il cielo e ogni stella,

      mi fece a suo diletto

vaga, leggiadra, graziosa e bella,

per dar qua giù ad ogn'alto intelletto

      alcun segno di quella

biltà, che sempre a Lui sta nel cospetto:

      e il mortal difetto,

      come mal conosciuta,

non m'aggradisce, anzi m'ha dispregiata.

 

Già fu chi m'ebbe cara, e volentieri

      giovinetta mi prese

nelle sue braccia e dentro a'suoi pensieri

e de' miei occhi tutto s'accese;

      e 'l tempo, che leggieri

sen vola, tutto in vagheggiarmi spese;

      e io, come cortese,

      di me il feci degno;

ma or ne son, dolente a me!, privata.

 

Femmisi innanzi poi presuntuoso

      un giovinetto fiero,

sé nobil reputando e valoroso,

e presa tienmi, e con falso pensiero

      divenuto è geloso;

laond'io, lassa!, quasi mi dispero,

      cognoscendo per vero,

      per ben di molti al mondo

venuta, da uno essere occupata.

 

Io maladico la mia isventura,

      quando, per mutar vesta,

sì dissi mai; sì bella nella oscura

mi vidi già e lieta, dove in questa

      io meno vita dura,

vie men che prima reputata onesta.

      O dolorosa festa,

      morta foss'io avanti

che io t'avessi in tal caso provata!

 

O caro amante, del qual prima fui

      più che altra contenta,

che or nel ciel se' davanti a Colui

che ne creò, deh pietoso diventa

      di me, che per altrui

te obliar non posso; fa ch'io senta

      che quella fiamma spenta

      non sia, che per me t'arse,

e costà su m'impetra la tornata.

 

Versió lliure meva:

 
Cap dona dissortada
pot doldre’s més que jo,
que en va sospiro, trista!, enamorada.
 
Aquell qui mou el  cel i les estrelles
      em va fer, al seu delit,
dolça i gentil i graciosa i bella,
per dar aquí baix a tot humà intel·lecte
      algun signe d’aquella
beutat que sempre en Ell està present:
      però el mortal defecte,
      que em té mal coneguda,
no me n’és grat, ans em té menyspreada.
 
Ja hi va haver qui em volia i de bon grat
      em prengué, joveneta,
en els seus braços i el seu pensament,
i dels meus ulls es va encendre;
      i el temps, que veloçment
s’envola, a festejar-me va despendre; 
      i jo, cortesament,
      de mi el vaig fer ser digne;
mes ara en soc, pobra de mi!, enviudada.
 
Després se’m presentà, presumptuós,
      un jovenet tibat  
que em deia que era noble i valerós,
i em va fer seva, i amb fals pensament
      se m’ha tornat gelós;
per això, trista, quasi em desespero
      d’entendre, certament,
      que havent vingut al món pel bé de molts,
tan sols per un m’he de veure atrapada.
 
Maleeixo la meva desventura,
      quan, per llevar-me el dol,
vaig dir-li “sí”: tan bella i tan alegre
m’havia vist primer; i ara, amb aquesta
      vida que porto, dura,
molt menys que antany em tenen per honesta.
      Oh, dolorosa festa,
       tant de bo m’hagués mort
ans de veure’m en tal destret posada!   
 
Estimat meu, amb qui algun temps vaig ser
      més que ningú feliç,
i ara ets davant d’Aquell que ens va crear,
que s’apiadi, prega-li, de mi,  
      car no et puc oblidar
per cap altre mortal; que mai s’apagui
       la flama que al meu cor
       va encendre el teu amor;
i em cridi al teu costat per fer-hi estada. 

 

Balada que en el Decameró canta Lauretta al final de la tercera jornada. En la meva versió, aquest cop m’he decantat per la via fàcil, prescindint de trobar rimes que lliguessin, i per tant potser m’he cenyit una mica més a la literalitat de l’original en comptes de prendre’m la llibertat d’introduir-hi elements espuris.
 
La reina del dia és Neífile (que vol dir “la novella en amor”), i el tema de les novel·les és l’adquisició amb enginy d’una cosa desitjada o el recobrament d’alguna de perduda. Entre els contes del dia tercer en destaco el primer, el de Masetto, jardiner d’un convent de monges, del qual, fent-se passar per sord-mut, totes se’n beneficien a balquena; o el quart, on un frare convenç el beat Puccio de passar-se quaranta nits resant braços en creu dalt del terrat, mentre el frare i la dona d’en Puccio s’ho passen d’allò més bé al catre; o el sisè, on Ricciardo aconsegueix de tenir relacions amb la muller del seu amic Filippello, fent-li creure que aquest ha concertat una cita amb la seva pròpia muller; de tots tres en parlarem quan examinem les peculiaritats de la traducció catalana. I encara el desè conte, el de l'eremita que ensenya a una noia devota la manera com ficar el dimoni a l'infern.
 
Imatge (Wikimedia Commons): Jules-Joseph Lefebvre,  Lauretta,  (c.1886), reproduït d’un llibre de Walter J. Hadden, de 1917.
 
Amnistia i llibertat.