Verlaine - Poemes de Pierrot

Paul Verlaine (1844-1896)
[Poemes de Pierrot]

PANTOMIME  

Pierrot, qui n'a rien d'un Clitandre,
Vide un flacon sans plus attendre,
Et, pratique, entame un pâté.

Cassandre, au fond de l'avenue,
Verse une larme méconnue
Sur son neveu déshérité.

Ce faquin d'Arlequin combine
L'enlèvement de Colombine
Et pirouette quatre fois.

Colombine rêve, surprise
De sentir un cœur dans la brise
Et d'entendre en son cœur des voix. 

[Fêtes galantes, 1869]

PANTOMIMA 

Pierrot, que res té d’un Clitandre,
buida una ampolla sense mandra
i, pràctic, mossega un pastís.

Cassandre, al fons de l’avinguda,
vessa una llàgrima continguda
pel seu nebot desheretat.

El bergant d’Arlequí imagina
com segrestar la Colombina
i fa quatre piruetes de cop.

Colombina somia, sorpresa
de sentir un cor dintre la brisa
i escoltar veus dintre el seu cor. 

[No hem de confondre, com algun traductor ha fet, aquest Cassandre, personatge de la Commedia, de vegades pare o tutor i de vegades vell amant de Colombina, amb la Cassandra tràgica, filla del rei Príam de Troia, assassinada per Clitemnestra a Micenes juntament amb Agamèmnon.]

COLOMBINE  

Léandre le sot,
Pierrot qui d'un saut
      De puce
Franchit le buisson,
Cassandre sous son
      Capuce,

Arlequin aussi,
Cet aigrefin si
      Fantasque
Aux costumes fous,
Ses yeux luisant sous
      Son masque,

– Do, mi, sol, mi, fa –,
Tout ce monde va,
      Rit, chante
Et danse devant
Une belle enfant
      Méchante

Dont les yeux pervers
Comme les yeux verts
      Des chattes
Gardent ses appas
Et disent : " À bas
      Les pattes ! "

– Eux ils vont toujours ! –
Fatidique cours
      Des astres,
Oh ! dis-moi vers quels
Mornes ou cruels
      Désastres

L'implacable enfant,
Preste et relevant
      Ses jupes,
La rose au chapeau,
Conduit son troupeau
      De dupes ? 

[Fêtes galantes, 1869]

COLOMBINA 

Leandre el babau;
Pierrot que, d’un salt
         de puça
les mates franqueja;
Cassandre amb la seva
         caputxa;

i també Arlequí,
aquest brivall tan
         versàtil
de vestits tan folls,
amb ulls lluents sots
         la màscara,

–do, mi, sol, mi, fa –,
tothom ve i se’n va,
         riu, canta
i dansa al davant
d’una bella tan
         berganta

que, amb mirar pervers
com el d’uns ulls verds
         de gata,
guarda l’encant seu
i els crida: “aparteu
         les grapes!”

–Si sempre és així!–
Fatídic camí
         dels astres,
digues: cap a quins
tristos o mesquins
         desastres

la noia implacable,
llesta, arremangant la
         faldilla
i amb flors al capell,
s’endú el seu tropell
           de ximples?

PIERROT 

Ce n'est plus le rêveur lunaire du vieil air
Qui riait aux aïeux dans les dessus de porte ;
Sa gaîté, comme sa chandelle, hélas! est morte,
Et son spectre aujourd'hui nous hante, mince et clair.

Et voici que parmi l'effroi d'un long éclair
Sa pâle blouse a l'air, au vent froid qui l'emporte,
D'un linceul, et sa bouche est béante, de sorte
Qu'il semble hurler sous les morsures du ver.

Avec le bruit d'un vol d'oiseaux de nuit qui passe,
Ses manches blanches font vaguement par l'espace
Des signes fous auxquels personne ne répond.

Ses yeux sont deux grands trous où rampe du phosphore
Et la farine rend plus effroyable encore
Sa face exsangue au nez pointu de moribond. 

                            [Jadis et naguère, 1884. Poema de 1868]

PIERROT 

No és ja el somiatruites de les velles tonades
que feia riure els avis al damunt de la porta;
la seva alegria, com l’espelma, ai, és morta:
i el seu espectre avui, menut i clar, ens espanta.

I heus ací que entremig de l’esglai d’un llampec,
la seva brusa blanca, al vent que se l’emporta,
té l’aire d’un llençol, i obre una boca torta
que sembla gemegar quan la mossega un verm.

Amb la remor d’un vol d’ocells de nit que passen,
vagament, per l’espai, fan ses mànigues blanques
uns signes enfollits que no respon ningú.

Per ulls té dos forats on el fòsfor s’enfila
i la farina torna encara més horribles
l’exsangüe faç i el nas punxut de moribund. 

PIERROT GAMIN 

Ce n'est pas Pierrot en herbe
Non plus que Pierrot en gerbe,
C'est Pierrot, Pierrot, Pierrot.
Pierrot gamin, Pierrot gosse,
Le cerneau hors de la cosse,
C'est Pierrot, Pierrot, Pierrot.

Bien qu'un rien plus haut qu'un mètre,
Le mignon drôle sait mettre
Dans ses yeux l'éclair d'acier
Qui sied au subtil génie
De sa malice infinie
De poète-grimacier.

Lèvres rouge-de-blessure
Où sommeille la luxure,
Face pâle aux rictus fins,
Longue, très accentuée,
Qu'on dirait habituée
À contempler toutes fins,

Corps fluet et non pas maigre,
Voix de fille et non pas aigre,
Corps d'éphèbe en tout petit,
Voix de tête, corps en fête,
Créature toujours prête
À soûler chaque appétit.

Va, frère, va, camarade,
Fais le diable, bats l'estrade
Dans ton rêve et sur Paris
Et par le monde, et sois l'âme
Vile, haute, noble, infame
De nos innocents esprits !

Grandis, car c'est la coutume,
Cube ta riche amertume,
Exagère ta gaieté,
Caricature, auréole,
La grimace et le symbole
De notre simplicité !

                            [Parallèlement, 1889. Poema de 1886]

PIERROT MINYÓ 

Ja no és Pierrot a l’herba,
tampoc Pierrot en garba,
és Pierrot, Pierrot, Pierrot.
Pierrot minyó, Pierrot marrec,
com una nou fora la closca,
és Pierrot, Pierrot, Pierrot!

Bé que no més alt d’un metre,
sap el vailet murri emetre
amb els ulls lluor d’acer,
que escau bé al geni subtil
de sa malícia sens fi
de poeta parencer.

Llavis vermells de ferida
on la luxúria dormita,
cara blanca de trets fins,
llarga i molt accentuada,
que hom diria acostumada
a mirar els fatals destins;

cos delicat, no pas magre,
veu de noia i no pas agra,
cos d’efebus en petit,
veu de cap i cos de festa,
criatura sempre presta
a calmar cada apetit.

Vinga, germà, camarada,
fes el diable, bat l’estrada
en ton somni, i per París
i arreu del món sigues l’ànima
alta, vil, noble i infame
dels innocents esperits!

Fes-te gran com cal, mesura
la teva rica amargura,
infla la jovialitat,
nimba la caricatura,
la ganyota, que figura
la nostra simplicitat! 

La lectura d’un llibre excel·lent, La Commedia dell’Arte a Catalunya, de David George i Jordi Lladó –centrat, com diu el títol, en el ressò literari i teatral que va tenir a Catalunya aquell tipus d’espectacle popular italià i la seva projecció en la literatura i la pantomima francesa– m’ha mogut a rellegir Verlaine i a intentar una adaptació lliure i maldestra de quatre dels seus poemes en què es parla de Pierrot, Arlequí i Colombina. 

Segur que el Jordi ens podria il·lustrar sobre l’evolució del personatge de Pierrot en aquests poemes verlainians, on el veiem ara com un jove àgil i elegant, càndidament entabanat per Colombina igual com Arlequí i Cassandre (Fêtes galantes), adés com un adolescent murri de trets quasi femenins (Parallèlement) i encara com una ombra decadent, envellida, tètrica i gairebé infernal (Jadis et naguère). 

Imatges (Wikimedia Commons): a) Jean-Antoine Watteau: Pierrot, dit autrefois Gilles, oli sobre tela (1718), Musée du Louvre, París; b) Aubrey Bearstley, The death of Pierrot, a la revista ‘The Savoy’; (1896); c-d-e-f) Aubrey Beardsley: Pierrot’s Library i altres dibuixos de la sèrie de Pierrot publicats per John Lane (1896); g-j) Nadar / Adrien Alban Tournachon: fotografies de Charles Duburau fent de Pierrot (1854-55), Metropolitan Museum of Art, Nova York i Rudolfinum Gallery – Musée de l’Elysée, Praga; h) Paul Verlaine al cafè François I, fotografia de Dornac (1892) signada per Verlaine, Bibliothèque Littéraire Doucet, París.    

Llibertat, amnistia, autodeterminació.