Cavalcanti - Ballata

 
Guido Cavalcanti (1259-1300)
Ballata 

Poi che di doglia cor conven ch’i’ porti,
e senta di piacere ardente foco,
e di virtù mi traggo a sì vil loco,
dirò com’ò perduto ogni valore.
E dico che i miei spiriti son morti
e ’l cor ch’à tanta guerra e vita poco;
e se non fosse che ’l morir m’è gioco
fare’ ne di pietà pianger amore. 

Ma per lo folle tempo che m’à giunto,
mi cangio di mia ferma oppinione
in altrui condizione
sì, ch’io non mostro quanto sento affanno
là ’nd’io ricevo inganno;
che dentro da lo cor mi passa amanza
che se ne porta tutta mia possanza. 

 
Balada 

Puix que convé que porti dol al cor
i senti del plaer l’ardorós foc
i la virtut m’emmeni a tan vil lloc,
diré com he perdut tot el valor.
I dic també que el meu ànim és mort
i el cor mou tanta guerra i viu tan poc,
que, si no fos que el morir m’és un joc,
la pietat faria plorar Amor.
 
Mes pel temps boig que viure m’ha tocat,
vull canviar ma ferma opinió
per altra condició,
ja que no mostro tot el meu afany
allà on sols rebo engany;
dintre el meu cor la passió s’esforça
i se n’endú tota la meva força. 

Versió meva molt lliure d’aquesta balada de Guido Cavalcanti, aquell gran poeta impulsor del ‘dolce stil novo’, amic de joventut de Dante —que li va dedicar la ‘Vita nova’, el proclamà ‘primo amico’, el va fer sortir en algun sonet i l’esmentà a la ‘Divina Comedia’—, tot i que després la relació es va refredar per qüestions ideològiques. Molt implicat en la política del seu temps, es va haver d’exiliar de Florència i va morir bastant jove, deixant una cinquantena de poemes, la majoria amorosos. 

Imatges (Wikimedia Commons): a) Guido Cavalcanti, retrat del segle XVI, de la galeria de personatges il·lustres del castell de Beauregard (n’hi ha còpia a la Galleria degli Ufizi, a Florència). b) Guido Cavalcanti i la Brigada Godereccia o Spendereccia, miniatura del segle XV, sobre una colla d’amics sienesos, rics,  malgastadors i amants del bon menjar i dels plaers, dels quals van parlar Cavalcanti, Dante i Boccaccio. Bibliothèque de l’Arsenal, París. c) Dante Gabriel Rosetti: Giotto pintant el retrat de Dante (que pela una magrana, símbol d’immortalitat) en presència de Cavalcanti (a l’esquerra, llegint un llibre) i de Cimabue (a la dreta); aquarel·la, 1852. Col·lecció privada d) Giorgio Vasari: Sis poetes toscans (Dante, Petrarca, Boccaccio, Cavalcanti, Cino da Pistoia i Guittone d’Arezzo), oli sobre fusta (1545), Minneapolis Institute of Art. 

Llibertat, amnistia i autodeterminació.