Ovidi - Metamorfosis - final

10/ Cloenda

Ovidi, després de l’obligada ració de sabó per a l’emperador, acaba els gairebé dotze mil versos de les Metamorfosis amb unes paraules en que es glorieja de la seva obra, la qual creu que sobreviurà al foc, al pas del temps i a les ires dels déus; i d’ell mateix espera que serà llegit arreu del món –almenys mentre duri l’imperi romà– i que, malgrat que mori el seu cos, la seva fama s’estendrà al llarg dels segles. Va ser ben bé així: molt més enllà de la caiguda de l’imperi, els seus versos continuen interpel·lant-nos.

M’agradaria, amb aquests deu capítols, haver despertat un cert interès per la poesia llatina –Virgili, Ovidi, Horaci, Catul, Tibul, Properci, Marcial, Juvenal...— com mesos enrere intentava fer-ho amb la grega. Estic convençut que els clàssics tenen moltes coses a ensenyar-nos, i us exhorto, si us ve de gust, a llegir-ne més coses. I gràcies per la vostra paciència. 

Tast de text

Vet ací els últims nou versos de les Metamorfosis (XV:871-879):

 

Iamque opus exegi, quod nec Iovis ira nec ignis

nec poterit ferrum nec edax abolere vetustas.

cum volet, illa dies, quae nil nisi corporis huius

ius habet, incerti spatium mihi finiat aevi:

parte tamen meliore mei super alta perennis

astra ferar, nomenque erit indelebile nostrum,

quaque patet domitis Romana potentia terris,

ore legar populi, perque omnia saecula fama,

siquid habent veri vatum praesagia, vivam.

 

Versió lliure meva:

 

Ja aquesta obra he acabat, que ni el foc ni la ira de Júpiter  

podran abolir, ni el ferro, ni els anys que tot ho devoren.  

Que el temps, que no té cap poder en res que no sigui el meu cos,

posi, quan vulgui, final a l’incert espai de ma vida; 

jo m’enduré la millor part de mi cap als astres perennes,

i ha de romandre el meu nom inesborrable per sempre.  

I arreu on la força de Roma estengui el domini a la terra,

els pobles em llegiran, i si són certs els presagis

dels poetes, la meva fama i jo perviurem sobre els segles. 

 

Imatges (Wikimedia Commons):   Eugène Delacroix, Ovidi entre els Escites, oli sobre tela (1859), National Gallery, Londres; J. M. W. Turner, Ovidi desterrat de Roma, oli sobre tela (1836), Club Athenaeum, Londres; c) Retrat d’Ovidi, miniatura de la Crònica de Nuremberg (1493).