Metamorfosis: Ifis

7/ Ifis

Vet ací una llegenda que hem de considerar amb els ulls d’una civilització molt allunyada en el temps. A Festos, prop de Cnossos, a l’illa de Creta, hi vivia un matrimoni, Ligdus i Teletusa, que eren bastant pobres. Teletusa esperava un infant, i Ligdus li va dir que desitjava que fos un nen, perquè el pogués ajudar a treballar ben aviat; però que si era una nena, no es podien permetre d’alimentar-la (massa gasto!) i, per tant, sentint-ho molt, la mataria. Ovidi insisteix molt que era un bon home, sense màcula, i que això ho deia tot plorant; però per molt que la dona el va pregar, no va canviar de parer.

Quan l’embaràs ja estava avançat, Teletusa va veure en somnis que se li apareixia Isis junt amb altres divinitats egípcies: Osiris, Anubis, el bou Apis, Horus i algun numen més; i li deia que, desobeint el seu marit, criés el nadó que tindria, fos quin fos el seu sexe, que la deessa li ho agrairia. Doncs vet ací que Teletusa va infantar una nena; però, seguint les ordres d’Isis, va dir al seu marit que era un nen. Ligdus li va posar per nom Ifis, que era el nom del seu pare; i Teletusa se’n va alegrar, perquè era un nom que esqueia igual a un nen que a una nena.

Ifis va anar creixent, educat i treballant com si fos un minyó, i el seu pare –que per sort devia tenir pa a l’ull– no se’n va adonar mai, que no ho era. Fins que va complir tretze anys, i Ligdus li va dir que havia arribat l’hora de casar-se. Fins i tot li havia triat la núvia: una noia, rossa i molt bonica, de nom Iantes. Ifis i Iantes ja es coneixien: eren de la mateixa edat, havien anat a escola plegats (a Creta ja hi devia haver educació mixta molt abans que aquí) i eren molt amics; i, fet i fet, ja estaven una mica enamorades l’una de l’altra. Iantes va estar, doncs, molt contenta de veure’s promesa amb Ifis; i Ifis també, però tenia un rau-rau que li rosegava el cor. Perquè Ifis era conscient del seu autèntic gènere, i es desesperava pensant que el seu amor no era “segons la natura i els costums”, car “la vedella no crema d’amor per la vedella, ni l’egua per l’egua; crema l’ovella pel moltó i la seva parella segueix el cérvol. Així també s’uneixen els ocells i, de totes les bèsties, cap femella no és abrandada del desig d’una altra. Voldria no existir” (TS); “una vaca ha una altra ne una egua no veureu que seguesca altre egua per amor, bé lo moltó esclafa ses ovelles y lo servo segueix a la sua famella, y per aquest mitjà los aucells se ajusten, y entre tants animals no·s trobe una famella  amar a sa semblant, perquè és impossible. Oh, ja no fos may yo estada en lo món!” (A). Ifis fins i tot retreu el mite de Pasífae i el toro, adduint que, de fet, allò va ser una femella que es va apariar amb un mascle, i considera el seu propi cas molt pitjor. El seu pare, la seva promesa i el seu futur sogre estan satisfets, però Ifis té por d’un matrimoni “on no hi ha marit, on totes dues són núvies” (TS); unes noces “a on manque lo mascle, y en un lit serem dues donzelles” (A). 

També Teletusa pateix de no dir. De primer, ajorna el casament pretextan una malaltia; però Iantes té moltes ganes de casar-se. Finalment, Teletusa i Ifis se’n van al temple d’Isis i li supliquen ajuda. La deessa fa que tremolin les portes del santuari, les banyes de la seva imatge s'il·luminen i els sistres sonen tot sols. Esperançades per aquests presagis, mare i filla surten del temple; i ja Ifis troba que camina amb passes més llargues, la cara se li torna més baronívola, el cabell se li escurça i el cos li pren la força i les formes d’un noi. Alegres, fan ofrenes a les divinitats, i la jove parella contreu un matrimoni que es consuma feliçment. Ni el pare ni els sogres ni la núvia –no consta que ell li ho expliqués– sabran mai la veritat. El patiment secret de la pobra Ifis es va guarir amb una metamorfosi, com si diguéssim una operació de canvi de sexe sense cirurgia, tan sols amb arts de màgia.

Ja veiem que a la Creta d’aquell temps mític tenien uns prejudicis que, després, en temps històrics però molt reculats, a la no llunyana Lesbos sembla que ja no eren tan estrictes. Uns prejudicis que van durar segles, i que tot just avui, per sort, comencem de superar —tot i que em sembla que, encara trobaríem molta gent que continua mirant de mal ull amors com el de la pobra Ifis abans de la metamorfosi.

Tast de text

Vet ací el moment quan Teletusa i Ifis surten del temple i la jove s’adona que el seu cos s’està convertint en el d’un home (IX:785-797):

non secura quidem, fausto tamen omine laeta

mater abit templo. sequitur comes Iphis euntem,

quam solita est, maiore gradu, nec candor in ore

permanet, et vires augentur, et acrior ipse est

vultus, et incomptis brevior mensura capillis,

plusque vigoris adest, habuit quam femina. nam quae

femina nuper eras, puer es! date munera templis,

nec timida gaudete fide! dant munera templis,

addunt et titulum: titulus breve carmen habebat:

dona : puer : solvit : quae : femina : voverat : iphis.

postera lux radiis latum patefecerat orbem,

cum Venus et Iuno sociosque Hymenaeus ad ignis

conveniunt, potiturque sua puer Iphis Ianthe.

 

Versió meva lliure:

 

Encara insegura, contenta però dels feliços auguris,

del temple la mare se’n va, seguida per Ifis, que avença

amb passes més llargues de les que solia, i ja no li resta

al rostre candor; les forces li creixen i es veu més adusta  

la cara, els cabells esbullats no tan llargs; i comença a sentir-se  

amb molta més força que no la que mai una dona tindria:

car si fins fa poc eres dona, ara ets un minyó. Feu ofrenes

als temples, gaudiu sense cap timidesa! I hi porten ofrenes,

i hi posen un text, un poema amb un títol breu que així deia:

“Ifis compleix com a noi el vot que va fer com a noia”.

Quan l’endemà la claror escampava els seus raigs per la terra,

Venus i Juno, a l’ensems amb Himeneu, es reuniren

vora dels focs nupcials; i el noi Ifis va fer seva Iante.

Imatges (Wikimedia Commons):  a) Johann Wilhelm Bauer: ‘Ifis al temple d’Isis’, gravat en una edició de 1703 de les Metamorfosis; b) Bernard Picart, ‘Isis i altres déus egipcis s’apareixen en somnis a Teletusa’, gravat en una edició de les Metamorfosis (Wetsein & Smith, Amsterdam, 1732); c) Jean-Michel Moreau, ‘Iante, Ifis i Teletusa al temple d’Isis’, dibuix gravat per Nicolas de Launay a la traducció francesa de les Metamorfosis per Antoine Banier (1732), edició de París, amb text llatí i francès i comentaris històrics (1769) (si algú me la volgués regalar, no li faria pas ois).

Llibertat, amnistia, autodeterminació.