Glück - Dawn

                

Louise Glück (1947)

Dawn 

                                1

Child waking up in a dark room

screaming I want my duck back, I want my duck back

in a language nobody understands in the least —

There is no duck. 

But the dog, all upholstered in white plush — 

the dog is right there in the crib next to him. 

Years and years — that’s how much time passes. 

All in a dream. But the duck —

no one knows what happened to that. 

                                2 

They’ve  just met, now 

they’re sleeping near an open window. 

Partly to wake them, to assure them 

that what they remember of  the night is correct, 

now light needs to enter the room, 

also to show them the context in which this occurred: 

socks half  hidden under a dirty mat, 

quilt decorated with green leaves — 

the sunlight specifying 

these but not other objects, 

setting boundaries, sure of  itself, not arbitrary, 

then lingering, describing 

each thing in detail, 

fastidious, like a composition in English, 

even a little blood on the sheets — 

                                3

Afterward, they separate for the day. 

Even later, at a desk, in the market, 

the manager not satisfied with the figures he’s given, 

the berries moldy under the topmost layer — 

so that one withdraws from the world 

even as one continues to take action in it — 

You get home, that’s when you notice the mold. 

Too late, in other words. 

As though the sun blinded you for a moment.

 
                                    [From ‘Poetry’ (2008)]
 
Aurora                                                                        1

 
Una criatura es desperta en una cambra fosca
cridant: Vull el meu ànec! Vull el meu ànec!
 
en un llenguatge que no entén ningú, de cap manera.
 
No hi ha cap ànec.
 
En canvi el gos, tot farcit de peluix blanc...
el gos és allà mateix, al bressol, al seu costat.   
 
Anys i anys. Així és com passa el temps.
Tot en un somni. Però de l’ànec
ningú no sap què se’n va fer.  
 
                                      2
 
S’han acabat de conèixer; ara
dormen a prop d’una finestra oberta.
 
En part per despertar-los, per assegurar-los
que el que recorden de la nit és correcte,
ara cal que la claror entri a la cambra,
 
també per mostrar-los en quin context va passar allò:
mitjons mig amagats sota una estora bruta,
edredó decorat amb fulles verdes,
 
la llum del sol especificant
que són aquests i no pas altres objectes,  
establint límits, segura de si mateixa, no gens arbitrària;
 
després, persistent, descrivint 

cada cosa amb detall,

meticulosa, com una redacció en anglès,  

fins i tot una mica de sang als llençols.
 
                                      3
 
Després, se separen durant el dia.
Fins i tot més tard, en un taulell, al mercat,
el director no està content amb les xifres que li donen,
les fruites del bosc florides sota la primera capa...  
 
així hom es retira del món
fins i tot mentre encara hi actua...
 
Arribes a casa. Llavors t’adones de la floridura.
Massa tard, en altres paraules. 

Com si el sol t’encegués per un moment.  

Versió meva lliure d’un altre poema de la Premi Nobel d’enguany. En català, que jo sàpiga, només hi ha publicat un llibre seu, d’entre els molts que ha escrit: Nit fidel i virtuosa (Edicions del Buc, 2017), amb traducció de Núria Busquet; un llibre que de moment no tinc, però que si me’l voleu regalar, per mi no quedeu. Sí que tinc l’antològic Com elles (Lleonard Muntaner, 2018), selecció de poemes de poetesses occidentals, on hi ha un poema de Glück traduït per Dolors Udina.