Metamorfosis - Filèmon i Baucis

 

6/ Filèmon i Baucis

Júpiter i Mercuri viatjaven d’incògnit per Frígia i anaven per les cases demanant acolliment, per sopar i dormir. Ningú els va voler deixar entrar: els devien dir allò de “fora d’aquí, pidolaires!”. Finalment, van arribar a la casa de Filèmon i Baucis, un matrimoni molt pobre i d’edat avançada. Malgrat la migradesa de la seva llar, els dos vellets van obrir la porta als forasters, que per entrar es van haver d’ajupir, ja que el sostre era molt baix.

Els van fer seure entorn d’una petita taula rústica; van revifar el foc que tenien apagat del dia abans, hi van posar una olla amb aigua i algunes verdures del seu hortet, i un tall de cansalada que els quedava. Els van servir també fruita i una mica de vi que tenien, i els avis van veure, astorats, com els nouvinguts en bevien, però la gerra no es buidava mai. També tenien una oca, i van voler sacrificar-la perquè els hostes se la mengessin; però la bèstia, cercant protecció, es va posar a córrer cap als déus.

Aquests es van alçar, van manifestar qui eren i van dir als vellets que els seguissin a dalt la muntanya, perquè volien castigar els seus veïns per llur manca d’hospitalitat. Filèmon i Baucis, aterrits, van veure com una riuada s’enduia tot el poble i els seus habitants; i al lloc on tenien la casa hi va aparèixer un magnífic temple amb teulada d’or, columnes de marbre i portes cisellades.

Llavors els déus van demanar als dos vellets que demanessin un desig, i aquests van dir: “Voldríem ser els guardians d’aquest temple fins a l’hora de la mort, i que aquesta ens arribi a tots dos alhora, perquè cap dels dos no tingui la pena de sobreviure a l’altre”. Els déus així ho van concedir, i Filèmon i Baucis van ser els custodis del temple encara durant molts anys, fins que un dia, després d’una llarga vida feliç, mentre estaven a l’escala del temple explicant-ne la història, van adonar-se que dels seus cossos en brotaven branques i fulles i que els peus se’ls arrelaven a terra. Es van abraçar i es van dir adeu, i van esdevenir ella un til·ler, ell una alzina: dos arbres amb les branques enllaçades i amb els troncs tan junts que semblaven un de sol. Molt temps després, la gent d’allà encara ensenyava aquests arbres als forasters i en contava la llegenda, símbol alhora de la voluntat d’acolliment i de l’amor que perdura després de la mort. 

 

Tast de text

Vegeu aquí el moment en què els dos ancians es transformen en un sol arbre (VIII:711-720):

 

vota fides sequitur: templi tutela fuere,

donec vita data est; annis aevoque soluti

ante gradus sacros cum starent forte locique

narrarent casus, frondere Philemona Baucis,

Baucida conspexit senior frondere Philemon.

iamque super geminos crescente cacumine vultus

mutua, dum licuit, reddebant dicta "vale" que

"o coniunx" dixere simul, simul abdita texit

ora frutex: ostendit adhuc Thyneius

illic incola de gemino vicinos corpore truncos.

 

Versió meva lliure:

 

Als precs seguiren els fets: custodis del temple van ésser

mentre els fou dada la vida; pels anys i l’edat ja prou lassos,

quan, vora l’escala sagrada, d’aquell indret les històries 

narraven, Filèmon va veure Baucis cobrir-se de fronda,

i Baucis veié com al vell Filèmon la fronda el cobria,

i que a sobre dels caps bessons els creixia la copa d’un arbre.

Mentre pogueren, alhora, l’un a l’altre van dir-se

mots de consol: “Adéu, oh cònjuge”, fins que llurs boques

el brancam va cobrir-les. I encara avui, el Tineu que allí habita

mostra, veïns, els dos troncs, bessons, nascuts dels dos cossos. 

 

Imatges (Wikimedia Commons): a) Peter Paul Rubens, ‘Júpiter i Mercuri a casa de Filèmon i Baucis’, oli sobre tela (c.1620), Kunsthistorisches Museum, Viena, Àustria; b) Rembrandt van Rijn, ‘Filèmon i Baucis’, oli sobre tela (1658), National Gallery of Art, Washington, EUA;  c) Jean-Bernard Restout, ‘Filèmon i Baucis acullen Júpiter i Mercuri’, oli sobre tela (1769), Musée des Beaux-Arts, Tours.