Poe - Al Aaraaf

Edgar Allan Poe (1809-1849)
Al Aaraaf (fragment)
 

O! nothing earthly save the ray
(Thrown back from flowers) of Beauty’s eye,
As in those gardens where the day
Springs from the gems of Circassy —
O! nothing earthly save the thrill
Of melody in woodland rill —
Or (music of the passion-hearted)
Joy’s voice so peacefully departed
That like the murmur in the shell,
Its echo dwelleth and will dwell —
With nothing of the dross of ours —
Yet all the beauty — all the flowers
That list our Love, and deck our bowers
Adorn yon world afar, afar —
The wandering star.

Al Aaraaf (fragment)

Oh, res de terrenal tret del llampec
–viu en les flors– de l’ull de la Bellesa,
com en aquells jardins, allà on el dia
sorgeix entre les gemmes de Circàsia.
Oh, res de terrenal, sols l’emoció
de la cançó del rierol del bosc, 
o –música dels cors apassionats– 
la veu joiosa que plàcida sona,
que, com remor de mar dintre la closca,
deixa un ressò que dura i perviurà.
Sense ni un bri de la nostra brutícia,
ans tota la bellesa, amb tot de flors
que ens envolten l’amor i ens engalanen
el jardí, ornant el món tan lluny, tan lluny...
L’estrella errant.   

Versió meva molt lliure de la primera estrofa d’aquest llarg poema (422 versos) de Poe, publicat primer el 1829, quan Poe tenia 20 anys; extensament revisat i reeditat el 1831, i encara en una tercera versió, que és la que faig servir, publicada el 1845. El poema consta de dues parts. L’autor va dir que originalment volia fer-ne quatre; però en quinze anys, del 1829 al 1845, que va anar revisant el poema, mai no es va posar a acabar-lo, potser perquè ja havia arribat a la conclusió que, segons ell, un bon poema ha de ser breu. Així, la tercera i la quarta part se li van quedar al tinter. Va morir, jove i alcohòlic, quatre anys després de la publicació definitiva, a l’edat de 40 anys.  

El poema s’inspira en el descobriment d’un estel, una supernova, que l’astrònom Tycho Brahe va veure l’any 1572 que apareixia de sobte al firmament. Va arribar a brillar més que no el planeta Júpiter, i al cap de disset mesos va desaparèixer i no es va tornar a veure mai més. El títol ve d’un terme de l’Alcorà (sura 7), que fa referència a una regió que hi ha entre el cel i l’infern, una espècie de llimbs on van les ànimes dels que no han estat prou bons per merèixer el cel ni prou dolents com per anar a l’infern. Al llarg del poema, complex i carregat de referències erudites de difícil comprensió, Déu encarrega a la Bellesa (Nesace)  i a l’Harmonia (Ligeia) que liderin un estol de serafins per difondre un missatge a tots els mons. Tots els habitants d’Al Aaraf se’ls escolten, excepte dos: Àngelo (l’ànima d’un humà, esdevinguda un “amant serafí”, que alguns comentaristes posen en relació amb Michelangelo, no acabo de veure per què) i Ianthe (un “àngel-donzella”). Àngelo i Ianthe s’enamoren i esdevenen amants, com en altres mites en què un mortal, normalment masculí, s’enamora d’una deessa o nimfa. Àngelo explica a Ianthe la seva mort, al Partenó d’Atenes, i el seu vol envers el país d’Al Aaraaf, on la Bellesa l’oprimeix, fins al punt que gairebé desitjaria tornar a ser viu. Però Ianthe li diu que no, que l’espai on ara habiten és lluminós i agradable, i a més hi gaudeixen d’un amor apassionat. Mentre parlen, el poema s’acaba dient que els amants “van caure”; entenc que vol dir que es van quedar a Al Aaraaf, sense aconseguir la salvació del cel de la Bellesa, perquè “el cel no atorga esperança / a aquells que no l’escolten, a causa del batec de llurs cors”. Sona una mica com el mite del Paradís Terrenal, d’on Adam i Eva foren expulsats quan van cedir a la temptació dels sentits (o, més aviat, del Coneixement). 

Em costa molt de seguir el raonament de Poe en aquest poema, gairebé barroc, carregat d’un devessall d’imatges enlluernadores, però de comprensió difícil. I he de dir que, fins al punt on l’entenc, no estic gens d’acord amb el sobtat final, en que l’amor i la passió fan els amants indignes d’assolir el grau suprem de l’espiritualitat. Segurament que és veritat que Poe l’hauria volgut continuar amb dues parts més, però mai no sabrem on ens haurien conduït. 

David Galloway, l’editor de l’extensa antologia que faig servir (Penguin, 1986; 2a. ed., 2003), observa que, a diferència d’altres autors romàntics de la New England Renaissance (Emerson, Thoreau, Hawthorne; Whitman, hi afegiria jo), que van optar pel camí de l’ètica, Poe va escollir la via de l’estètica. Això em remet a la frase que encapçala aquest blog (“nulla Æsthetica sine Ethica”, lema de les classes de filosofia de José M. Valverde a la Universitat de Barcelona). 

Imatges (Wikimedia Commons): a) William Heath Robinson. ‘Al AAraaf’’: il·lustració per a una edició dels poemes de Poe publicada a Londres el 1902; b) Edgar Allan Poe, fotografia de W. S. Harsthorn, 1848.

Amnistia i Llibertat.