Metamorfosis: el rei Mides

8/ El rei Mides

Mides era un rei de Frígia, a qui s’atribueixen diverses llegendes. Ovidi en recull dues. En la segona, Mides és testimoni del mític certamen en què Pan, amb la flauta de canyes, i Apol·lo, amb la seva lira, competeixen davant una colla de nimfes a veure qui toca més bé; el jutge era el déu Tmolos, epònim de la muntanya del mateix nom, que va declarar Apol·lo vencedor. Mides, imprudent, va expressar en veu alta el seu desacord amb el veredicte; i Apol·lo el va castigar fent que li creixessin unes enormes orelles de ruc. Mides les va amagar posant-se al cap una tiara vermella molt alta (potser era una gorra frígia, la nostra barretina). Però el seu criat, que li feia de perruquer, sabia la veritat, i no gosava dir-ho a ningú; tanmateix, com que era incapaç de guardar un secret, va fer un clot a la vora d’un riu, s’hi va abocar i va explicar la història al forat, que tot seguit va cobrir de terra. Allà hi va créixer  un canyissar, i quan el vent movia les canyes, aquestes feien un so que, escoltant-lo amb atenció, deia: “El rei Mides té orelles de ruc”.

L’altra llegenda conta que el déu Silè, que havia criat Bacus de petit i que l’acompanyava amb altres sàtirs, mènades i bacants, es va quedar adormit, embriac, en una muntanya de Frígia, mentre el seguici diví s’allunyava. Uns pagesos el van trobar i no el van conèixer; el van prendre per un vagabund, el van fer presoner i el van portar al rei Mides. Aquest, que havia estat iniciat per Orfeu en els misteris bàquics, sí que el va reconèixer; el va alliberar, el va alimentar bé i li va fer festes durant deu dies; després el va acompanyar a buscar la cort de Bacus. Bacus, agraït, li va dir que, com a premi, li concediria qualsevol desig; i Mides va demanar el poder de convertir en or tot allò que toqués. El déu va accedir, i Mides se’n va anar al seu palau tot content: tocava una roca i es tornava d’or; collia una branca, i era daurada; i així mateix amb les gleves de terra, els fruits i les espigues: tot, al seu tacte, es convertia en or. Però quan va arribar a casa i va demanar el dinar, qualsevol vianda que es posava a la boca també es tornava or; i així mateix ho feia el vi, quan entrava en contacte amb la seva gola. Aviat es va adonar que mai més no podria menjar ni beure res, i que es moriria de fam i de set. Llavors, penedit, es va agenollar i va suplicar a Bacus que perdonés la seva ambició desmesurada. Bacus el va exaudir novament, i li va dir que anés a rentar-se el cos a la font del riu Pactol, prop de Sardes. Mides ho va fer així, i l’aigua el va alliberar del seu funest poder màgic; a canvi, a la vora del Pactol s’hi trobaren des d’aleshores palletes d’or. 

Tast de text

Vegem el moment en què Mides vol començar a menjar i s’adona que no pot. Ceres era la deessa de l’agricultura; l’ofrena de Ceres vol dir el pa. A Bacus l’anomenaven Leneu, que volia dir “el de les mènades”, per les bacants que l’acompanyaven, o bé “el de les botes de vi” (XI:121-133):

 

tum vero, sive ille sua Cerealia dextra

munera contigerat, Cerealia dona rigebant,

sive dapes avido convellere dente parabat,

lammina fulva dapes admoto dente premebat;

miscuerat puris auctorem muneris undis:

fusile per rictus aurum fluitare videres.

Attonitus novitate mali divesque miserque

effugere optat opes et quae modo voverat, odit.

copia nulla famem relevat; sitis arida guttur

urit, et inviso meritus torquetur ab auro

ad caelumque manus et splendida bracchia tollens

'da veniam, Lenaee pater! peccavimus' inquit,

'sed miserere, precor, speciosoque eripe damno!'

 

Versió lliure meva:

 

Llavors, certament, cada cop que ell amb la destra tocava

de Ceres l’ofrena, els dons de Ceres rígids restaven,

i sempre que amb àvides dents atacar el banquet intentava,

apropant-s’hi, trobava el menjar cobert d’una làmina groga.

Vi amb aigua pura barreja l’autor d’aquestes ofrenes:

entre els seus llavis podries veure l’or fos com fluïa.

Atònit per la novetat d’aquest mal, ric i míser alhora,

vol de riqueses fugir, i allò que anhelava ara odia.

L’abundor no li lleva la fam; la set li resseca la gola

i un turment merescut li infligeix aquell or que detesta.  

Alça al cel les mans i els braços esplèndids i prega:

“Perdona’m, pare Leneu, perquè he pecat; apiada’t

de mi, t’ho suplico, i d’un mal que tant refulgeix allibera’m”.

Imatges (Wikimedia Commons): a) Walter Crane, ‘El rei Mides’, il·lustració al llibre de Nathaniel Hawthorne ‘A Wonder Book for Boys and Girls’ (1893), que recull una versió del mite en què Mides abraça la seva filla i se li torna d’or: Library of Congress, Washington; b) Willian St. John Harper, ‘King Midas’, dibuix en una edició de les Metamorfosis (1889): Smithsonian Library, Boston, EUA; c) Guilio Bonasone, ‘Silè i el rei Mides’, gravat (mitjan segle XVI): Cleveland Museum of Art, Ohio, EUA.

Llibertat, amnistia, autodeterminació.