Helen, thy beauty is to me
Like those Nicean barks of yore
That gently, o'er a perfumed sea,
The weary, way-worn wanderer bore
To his own native shore.
On desperate seas long wont to roam,
Thy hyacinth hair, thy classic face,
Thy Naiad airs have brought me home
To the glory that was Greece,
And the grandeur that was Rome.
Lo, in yon brilliant window-niche
How statue-like I see thee stand,
The agate lamp within thy hand,
Ah! Psyche, from the regions which
Are Holy Land!
(versió de 1845)
com les barques d’antany de Nicea
que, suaus, per un mar perfumat,
el vianant, cansat de mals camins,
a la costa nativa emmenaven.
els teus cabells com flors, la cara clàssica,
el teu aire de nimfa, a casa em duien:
a la glòria que Grècia va ser un dia,
a la grandesa que un jorn va ser Roma.
que igual com una estàtua te’m presentes,
amb una llàntia d’àgata a les mans,
Psique, arribant des d’aquelles contrades
que són terra sagrada!
Versió meva molt lliure d’un dels poemes més coneguts d’Edgar Allan Poe. L’autor explicava que en va escriure una primera versió quan encara no havia fet 14 anys, cap al 1822 doncs; en tot cas, aquella primera versió va ser publicada el 1831, i Poe la va revisar el 1845, quan es va tornar a publicar. Sembla que la versió original estava inspirada per una nena amiga seva, de nom Jane Stith Craig Stanard; i la segona la va dedicar a Sara Helen Whitman, una poetessa de Providence, vídua de John Winslow Whitman, sense cap relació amb el poeta Walt Whitman. L’any abans de morir, Poe, també vidu, i Whitman es van comprometre en matrimoni, però ella al final va refusar.
El nom de Helen remet a Hèlena de Troia, imatge de la bellesa i del poder femení. I l’al·lusió a les naus de Nice ha despertat una certa polèmica entre els exegetes: uns hi veuen la ciutat turca dels concilis, d’altres el nom d’una nimfa, i fins un derivat del mot grec nikè, ‘victòria’. Tant se val, penso jo: aquests detalls erudits no enterboleixen la bellesa del poema, que ens parla de l’admiració que sentien els romàntics pel món de l’antiguitat clàssica. Les naus són les que porten el “viatger cansat” (Ulisses) a la seva “casa”, la terra nativa, Ítaca. Hèlena, la Bellesa, és al final assimilada a Psique, l’esperit.
Així com l’obra en prosa de Poe va ser traduïda al català per Carles Riba i altres, l’obra poètica comptava només amb alguns poemes traduïts per Agustí Esclasans (Barcino, 1934; Aymà, 1981) i alguns altres per Xavier Benguerel i Guillem Forteza; fins que el 2017 Txema Martínez en va fer per fi una versió completa (Quaderns Crema) que, tanmateix, encara no tinc. A veure si algú s’anima a comprar-me-la!
Imatges (Wikimedia Commons): a) Retrat d'Edgar Allan Poe, daguerrotip de 1849, any de la seva mort als 40 anys; b) Lionel-Noël Royer, Cupidon et Psyché, oli sobre tela (1893), col·lecció privada.
Amnistia i Llibertat.
Hi ha molts poemes dedicats a una Helena, el poema Helena de Margarit, la cançó Helena de Serrat, el Sonet a Helena de Ronsard... És un nom clàssic, he llegit alguna vegada, no passa mai de moda i no es posa ni poc ni molt. A mi m'agrada de dir-me'n.
ResponEliminaAquest no el coneixia, com no conec pràcticament res del que parles en aquest blog!
Poe el va aplicar com a pseudònim de la noia que li va inspirar els versos, comparant-la amb un ideal de bellesa clàssic que era Hèlena de Troia, però després la identifica amb Psique, l'esperit. Bellesa i espiritualitat. Després va aprofitar el poema per a una altra dona que se'n deia de segon nom.
Elimina