Anònim - Stetit puella

Anònim (s. XIII)

Stetit puella

Stetit puella
rufa tunica;
si quis eam tetigit,
tunica crepuit.
eia!

Stetit puella
tamquam rosula:
facie splenduit
et os eius floruit.
eia!

Stetit puella    bi einem bovme,
scripsit amorem    an eime lovbe.
dar chom Uenus also fram;
caritatem magnam,
hohe minne
bot si ir manne.

[Del Carmina Burana, fol. 177]

Hi havia una noia

de túnica roja;

si algú la hi tocava,

cruix tota la roba,

ai!

Hi havia una noia,

talment una rosa:

la faç resplendia,

floria sa boca,

ai!

S'estava la noia

d'un arbre a la vora;

amors escrivia

a les fulles joves.

Veu com se li acosta  

Venus  sens demora;

i un molt alt afecte

i un amor enorme

li brinda al seu home.  

Un deliciós poemet dels 'Carmina Burana' goliardescos,  amb una tercera estrofa bilingüe, mig en llatí, mig en alt alemany antic. La cançó descriu la bellesa d'una noia vestida amb una túnica vermella delicada que fa soroll en tocar-la. El resplendor de la cara i la imatge dels llavis en flor denoten prou que la noia està enamorada. Està vora un arbre i, inspirada per Venus, escriu a les fulles versos d'amor per al seu estimat.  

De ‘Carmina Burana’ hi ha una magnífica traducció catalana de Joan Petit (Quaderns Crema, 1989), que no he tingut a mà en fer aquesta meva maldestra adaptació. Amb alguns dels poemes del còdex medieval, Carl Orff en va fer la seva cèlebre cantata el 1937; aquest n'és un, però Orff en va ometre precisament la tercera estrofa.

Imatge: manuscrit del 'Carmina Burana' de la Bibliotheca Augustana d'Augsburg, c. 1230, amb aquest poema.