Lesbos en festa major
L’onada pròdiga ens forneix
fatídica despulla que honor ens duu a la platja.
Músic diví, ton cos finí el viatge:
ta Lira al cel llueix.
Naixerà aquí, del culte a tu degut,
una art humana en sentiment i forma,
un nou amor que ens serà norma
—nova virtut—,
i una cançó que estrenarà nou rostre
i atansarà la carn a l’esperit,
l’alè diví assolint que plani a casa nostra;
i un vers mai no sentit.
Orfeu, afligit per la pèrdua d'Eurídice, defugia el contacte
amb altres dones; unes bacants de Tràcia, enfurides pel seu rebuig, el van
esquarterar i van llençar les restes del seu cos al mar Egeu. Unes nimfes, a
Lesbos, en van trobar el cap, qua van venerar; i també la lira, que es va
acabar convertint en la constel·lació del mateix nom. L'art d'Orfeu, la música
i el cant que amansia les feres, es va difondre arreu del món.
Un poema meu d'Hibris (1991), recollit a Vora el pedrís del trull (2019).
Imatge: John William Waterhouse, 'Nimfes recollint el cap
d'Orfeu', oli sobre tela, 1900.
Llibertat, amnistia, autodeterminació.
Fa poc he llegit Mites d'Stephen Fry, i ja no recordo el que explica sobre Orfeu, que tu sí que expliques, però sí que em va quedar que de Lesbos ve lesbiana.
ResponEliminaEl mite d'Orfeu dona per a molt, i si no, que li ho demanin a Rilke... A mi, ni de lluny, però tot i així, a 'Hibris' hi ha cinc poemes que s'hi inspiren poc o molt.
Elimina