Ausiàs March (1400-1459)
Tot llaurador és pagat del jornal,
i l'advocat qui perd lo guanyat plet;
Jo, per servir Amor, romanc desfet
de tot quant he, que servir no me'n cal.
He fet senyor del seny a mon voler,
veient amor de mon seny mal servit:
rapaç l'he fet, e Déu a part jaquit,
e són setze anys que lo guardó esper.
veient amor de mon seny mal servit:
rapaç l'he fet, e Déu a part jaquit,
e són setze anys que lo guardó esper.
Amor, amor, poc és vostre poder
per altre hom, com jo, fer tant amar;
anau, anau vostres armes provar
en contra aquell qui vostre no vol ser!
per altre hom, com jo, fer tant amar;
anau, anau vostres armes provar
en contra aquell qui vostre no vol ser!
El poeta es plany perquè Amor, tot i ser un déu, no ha mostrat tenir prou poder com per atorgar-li la recompensa que esperava merèixer.
I aquesta n'és la versió castellana que en va fer Jorge de Montemayor el 1560. Tant en la versió original com en aquesta, regularitzo l'ortografia:
Su premio al labrador le es satisfecho,
y cuando vence el pleito el abogado,
yo por servir estoy del bien deshecho
que tuve, y mi servicio es escusado.
y cuando vence el pleito el abogado,
yo por servir estoy del bien deshecho
que tuve, y mi servicio es escusado.
Señor del seso a mi querer he hecho
por ver Amor cuán mal ha de él usado:
dieciséis años ha que veis que espero
clemencia, ¿y no os doléis en ver que muero?
por ver Amor cuán mal ha de él usado:
dieciséis años ha que veis que espero
clemencia, ¿y no os doléis en ver que muero?
No basta, Amor, vuestro poder crecido
hacer a otro amar como yo he amado;
probad las armas que en mí habéis probado
en quien jamás fue vuestro, ni ha querido.
hacer a otro amar como yo he amado;
probad las armas que en mí habéis probado
en quien jamás fue vuestro, ni ha querido.
Imatge: Ausiàs March, monument de Josep Rausell a Gandia (Wikimedia Commons).
Amnistia, llibertat, autodeterminació.
Amnistia, llibertat, autodeterminació.

"El poeta es plany perquè Amor, tot i ser un déu, no ha mostrat tenir prou poder com per atorgar-li la recompensa que esperava merèixer": l'única recompensa és la poesia, com deia Thomas Mann inspirant-se en Plutarc: "Qui estima és més diví que l'estimat, perquè en ell habita el déu, que no en l'altre".
ResponEliminaEls déus, sempre fets a imatge i semblança dels humans (i en especial dels poetes) i així dissimular les nostres mancances culpant-ne un fat advers, un àrbitre venut, un mestre que em té mania...
ResponElimina