Els epítets de la Ilíada - Agamèmnon

2/ Els epítets dels herois

2.3/ Agamèmnon

Rei de Micenes (i d’Argos, en algun moment), Agamèmnon era fill d’Atreu, el germà bessó de Tiestes, amb qui van compartir tota la vida un odi a mort i una relació farcida de crims aberrants. El mal rotllo de la família —una maledicció divina que s’estenia a través de les generacions— ja venia d’antic: Atreu i Tiestes eren fills de Pèlops, l’epònim del Peloponès i fundador mític dels Jocs Olímpics. Pèlops havia estat mort i esquarterat pel seu pare, Tàntal —el del famós suplici— i servit en un banquet als déus. Aquests ho van descobrir, van fer reviure el noi i van reconstruir el seu cos, llevat d’una espatlla, que Demèter ja s’havia cruspit; de manera que li van haver de fer una pròtesi de marfil. Després, Pèlops va ser raptat per Posidó, que el va fer el seu amant; però robava el nèctar i l’ambrosia dels déus per donar-lo als homes, i va ser expulsat de l’Olimp. Es va casar amb Hipodamia, després de vèncer el pare d’ella, Enomau, en una cursa de carros, que era la prova que havien de superar els pretendents; Pèlops va subornar l’auriga d’Enomau, Mirtil, al qual va propmetre la meitat del reialme i la primera nit amb Hipodamia si substituïa els eixos de bronze del carro del rei per uns de cera. Així ho va fer; els eixos es van fondre en plena cursa, Enomau va morir i Pèlops es va casar amb Hipodamia, però en comptes de recompensar Mirtil pel seu ajut, el va fer assassinar. Més endavant, Hipodamia va convèncer els seus fills bessons, Atreu i Tiestes, perquè matessin llur germanastre Crisip, que Pèlops havia tingut amb una amant; com a càstig, llur pare els va expulsar del seu reialme, juntament amb Hipodamia, que es va penjar. 

Anys després, els dos bessons, Atreu i Tiestes, es van disputar el tron de Micenes; van acordar que seria rei qui exhibís un velló d’or —res a veure amb el del mite dels Argonautes—; Atreu va acceptar, confiat, perquè ell justament posseïa un velló d’or; però la seva dona, Aèrope, que en secret era amant del seu cunyat Tiestes, va donar el velló a aquest, que va ser proclamat rei. Tanmateix, Atreu va aconseguir que els déus obressin un gran miracle: el sol es va pondre pel cantó de llevant, i el poble de Micenes, esbalaït, va aclamar Atreu com a rei. Llavors, Atreu va fer decapitar tres fills de Tiestes i els hi va servir bullits en un àpat abans de dir-li de què era feta aquella carn d’olla tan deliciosa. Egist, un fill incestuós que Tiestes havia tingut amb la seva pròpia filla, va matar Atreu, i així Tiestes va recuperar el tron de Micenes, fins que Agamèmnon els en va expulsar. 

Abans, segons Eurípides, Agamèmnon havia mort el rei de Pisa (Olímpia, al Peloponès), de nom Tàntal II. Aquest estava casat amb Clitemnestra, que era filla de Tindàreu i Leda, i germana dels Diòscurs,  Càstor i Polideuces, i també d’Hèlena, que després es casaria amb Menelau, qui seria també rei d’Esparta. Agamèmnon, doncs, va matar el rei Tàntal II juntament amb el seu fill nadó, que havia tingut amb Clitemnestra; tot seguit, Càstor i Polideuces, germans de la viuda, van obligar Agamèmnon a casar-s’hi. Quan Agamèmnon va aconseguir expulsar Tiestes i Egist de Micenes, s’hi va endur Clitemnestra i hi van regnar. 

Agamèmnon i Clitemnestra van tenir un fill i tres filles: el noi era Orestes i les noies, en temps d’Homer, es deien Crisòtemis, Laòdice i Ifianassa. Altres versions del mite converteixen Ifianassa en Ifigènia —que fou sacrificada per Agamèmnon a Àulida per afavorir l’èxit en la guerra de Troia— i Laòdice en Electra; però l’autor de la Ilíada (vegeu-ne el cant IX) no coneixia Ifigènia ni Electra.Com és sabut, durant els deu anys que Agamèmnon va estar lluitant a Troia, Clitemnestra va regnar a Micenes amb el seu amant, que era el mateix Egist, fill de Tiestes. Tots dos tenien motius per odiar Agamèmnon: Egist, per la rivalitat amb el seu pare Tiestes, a qui havia ofès i destronat; Clitemnestra, per què li havia matat el seu primer marit i el seu fill nadó; després, pel sacrifici de la seva filla Ifigènia i, finalment, quan va veure que Agamèmnon portava de Troia la princesa Cassandra, filla del rei Príam, que ja li havia donat un fill. Així, quan el rei va arribar a Micenes, victoriós, Clitemnestra li va posar una catifa vermella, el va rebre amb grans festes, el va acompanyar a prendre un bany... i amb l’ajut d’Egist el va matar a cops de destral; també van matar la pobra Cassandra i el seu fillet. Egist, previsor, va intentar carregar-se Orestes, però el nen va poder fugir; anys més tard, venjaria el seu pare matant Egist i Clitemnestra amb l’ajut d’Electra, segons ens conta Èsquil. La maledicció de la família no s’acabaria fins que, al final de Les Eumènides d’Èsquil, el primer —mític— tribunal popular instituït a l’Areòpag d’Atenes va exculpar Orestes del seu matricidi, després d’un empat en la votació, que va ser resolt pel vot de qualitat de Pal·las Atena. 

A l’Odissea, Ulisses viatja a l’Hades i parla, entre altres, amb els espectres d’Aquil·les i d’Agamèmnon; aquest li conta com va ser assassinat en retornar a Micenes. A la Ilíada, Agamèmnon ens és presentat com un guerrer valent, però orgullós, codiciós i poc hàbil en la gestió dels egos dels seus aliats, com es veu en l’epìsodi de Briseida, que desencadena la còlera d’Aquil·leu. Hom l’anomena gloriós, poderós, sobirà, cabdill d’exèrcits, i diví (un epítet genèric per als herois, però en el seu cas adequat, ja que el seu besavi Tàntal era fill de Zeus); però Aquil·leu el titlla de gos, de borratxo, d’ambiciós i de cruel o implacable. 

(I:102 / VII:322 etc.): ἥρως Ἀτρεί̈δης εὐρὺ κρείων Ἀγαμέμνων :  l’heroi fill d’Atreu, l’amplament poderós Agamèmnon (B); l’heroi Agamèmnon, fill d’Atreu i gran rei (P);  l’heroi fill d’Atreu, el totpoderós Agamèmnon (A); l’heroi Atrida, Agamèmnon, senyor d’extensos dominis (R); l’heroi fill d’Atreu, Agamèmnon, que regna sobre amples reialmes / l’heroi fill d’Atreu, el poderós Agamèmnon (S); el poderoso héreo Agamenón Atrida (E). 

(I:89-90) Ἀγαμέμνονα εἴπῃς,  / ὃς νῦν πολλὸν ἄριστος Ἀχαιῶν εὔχεται εἶναι : Agamèmnon, el qual galeja que és ell de molt el més fort de l’Acaia (B); d’Agamèmnon, ell que es vana d’ésser de molt el primer de l’exèrcit (P); d’Agamèmnon, que ara es gloria de ser de molt el més poderós a l’exèrcit (A); d’Agamèmnon, que ara braveja d’ésser de molt el millor dels aqueus (R); d’Agamèmnon, que ara per ara de ser el millor dels aqueus es glorieja (S); de Agamenón, que al presente blasona de ser el más poderoso de los aqueos todos (E). 

(I:122) Ἀτρεί̈δη κύδιστε φιλοκτεανώτατε πάντων : gloriosíssim Atrida, el més cobejós de riqueses (B); gloriosíssim Atrida, el més cobejós entre els homes (P); gloriosíssim Atrida, el més avar de tots (A); gloriosíssim Atrida, més amant dels béns que ningú (R); fill d’Atreu, de tots el més desitjós de riqueses (S); Atrida gloriosísimo, el más codicioso de todos (E) (li ho diu Aquil·leu). 

(I:172 / II:612 / III:267 etc.) ἄναξ ἀνδρῶν Ἀγαμέμνων : el senyor de guerrers, Agamèmnon (B); el cabdill de guerrers Agamèmnon / cap de tropes (P); Agamèmnon, rei d’homes (R);  Agamèmnon, rei d’homes (S); el rey de hombres Agamenón (E). Cf.: rey d’homes (NV). 

(I:340)  βασιλῆος ἀπηνέος : d’aquell rei cruel (B); d’aquest rei intractable (P, A); davant aquest rei implacable (R); d’aquest rei tan cruel (S); ante ese rey cruel (E) (li ho diu Aquil·leu, parlant amb Pàtrocle). 

(IV:356/368 etc.) κρείων Ἀγαμέμνων : el puixant Agamèmnon / el poderós Agamèmnon (B); el rei Agamèmnon (P); el sobirà Agamèmnon / el poderós Agamèmnon (A); el poderós Agamèmnon (R); el poderós Agamèmnon / Agamèmnon, rei d’homes (S); el rey Agamenón (E) (al diccionari, kreíon: el más fuerte, dueño, caudillo, noble (de linaje)". 

(I:225) οἰνοβαρές, κυνὸς ὄμματ' ἔχων, κραδίην δ' ἐλάφοιο : ulls de gos i borratxo, que tens el cor com de cérvol (B); ull de gos i cor de cérvol, grandíssim beverri (P); borratxo, tu, que tens els ulls de gos i el cor de cérvol (A); embriac! Tens la mirada de gos i el cor de cérvol (R); fart de vi, que tens cara de gos i un cor com les daines (S); borracho, que tienes cara de perro y corazón de ciervo (E). 

(I:231) δημοβόρος βασιλεὺς ἐπεὶ οὐτιδανοῖσιν ἀνάσσεις : rei voraç del botí popular, car uns nyicris governes (B); cal que governis roïns, oh rei menjador del teu poble (P); rei, que devores els béns del poble, governes uns inútils (A); ets un rei que devora el seu poble, perquè governes gent menyspreable (R); ets un rei que es menja el seu poble perquè regnes sobre uns pocapenes (S); rey devorador de tu pueblo, porque mandas a hombres abyectos (E). 

(II:254 / IV:413 etc.) Ἀγαμέμνονα ποιμένα λαῶν : Agamèmnon, pastor del seu poble (B); el pastor de guerrers Agamèmnon (P); l’Atrida Agamèmnon, pastor de guerrers (A); Agamèmnon, pastor de tropes (R); al fill d’Atreu, Agamèmnon, pastor de les tropes (S); Agamenón, pastor de hombres (E). 

(III:120 / IV:223 etc.) : del diví Agamèmnon (B); Agamèmnon diví (P); el divinal Agamèmnon (A); el diví Agamèmnon (S); al divino Agamenón (E). 

(III:178) Ἀτρεί̈δης εὐρὺ κρείων Ἀγαμέμνων / ἀμφότερον βασιλεύς τ' ἀγαθὸς κρατερός τ' αἰχμητής : l’atrida, l’amplament poderós Agamèmnon, / a l’encop noble rei i llancer ple de força (B); l’Atrida, el rei poderós Agamèmnon, noble rei i ensems estrenu guerrer (P); l’Atrida, el sobirà poderós Agamèmnon, rei excel·lent i alhora llancer esforçat (A); l’Atrida, senyor d’extensos dominis, Agamèmnon, un rei eminent i alhora un estrenu llancer (R); el fill d’Atreu, el poderós Agamèmnon, / que és alhora un rei bo i un llancer que lluita amb destresa (S); el poderosísimo Agamenón Atrida, buen rey y esforzado combatiente (E). Variant: 

(VII:107) : Ἀτρεί̈δης εὐρὺ κρείων Ἀγαμέμνων : el mateix fill d’Atreu, l’amplament poderós Agamèmnon (B); l’Atrida, el gran rei Agamèmnon (P); el mateix Atrida, el gran sobirà Agamèmnon (A); l’Atrida Agamèmnon, senyor d’extensos dominis (R); el fill d’Atreu mateix, el poderós Agamèmnon (S); Agamenón Atrida, el de vasto poder (E). 

(VIII:293) Ἀτρεί̈δη κύδιστε : gloriosíssim atrida (B); gloriosíssim Atrida (P); Atrida gloriosíssim (A, R); fill d’Atreu, el més gloriós (S); gloriosísimo Atrida (E). 

(IX:96/163/677 etc.) Ἀτρεί̈δη κύδιστε ἄναξ ἀνδρῶν Ἀγάμεμνον : gloriosíssim atrida, senyor de guerrers, Agamèmnon (B); gloriosíssim Atrida i cabdill de guerrers, Agamèmnon (P); gloriosíssim Atrida Agamèmnon, sobirà d’homes (A); gloriosíssim Atrida, Agamèmnon, rei d’homes (R); fill d’Atreu, el més gloriós, Agamèmnon, rei d’homes (S); gloriosísimo Atrida, rey de hombres Agamenón (E). Cf. Odissea (XI:397) Atrida tan nomenat, oh rei de guerrers, Agamèmnon (OR1); gloriosíssim Atrida, senyor de guerrers, Agamèmnon (OR2); gloriós Agamèmnon, l’Atrida, senyor dels teus homes (OM) (quan Odisseu viatja a l’Hades i hi troba l’esperit d’Agamèmnon, que li conta com fou assassinat per Clitemnestra). 

(X:37) ἠθεῖε : germà (B); dolç germà (P); benvolgut germà (A); estimat germà (R); germà (S); hermano querido (E) (li ho diu Menelau; al text grec no s’esmenta el parentiu, que era prou sabut; el vocatiu etheie significa “fidel, lleial”). 

(XI:46) βασιλῆα πολυχρύσοιο Μυκήνης : del monarca [...] de Micenes, en or opulenta (B); de Micenes el rei que tant d’or recobria (P); el rei de Micenes rica en or (A); el rei de Micenes, ciutat rica en or (R); el rei de la ciutat de molt d’or que és Micenes (S), al rey de Micenas, rica en oro (E). 

(XI:283) τειρόμενον βασιλῆα : el rei capolat (B); el rei exhaurit (P); el sobirà turmentat pel dolor (A); el sobirà mig cruixit (R);  el rei ferit (S); al fatigado rey (E). No és pròpiament un epítet, sinó un predicatiu o un atribut. No trobo al diccionari el mot τειρόμενον; en un comentari d’E. R. Dodds (History of Classical Scholarship) sobre els ‘Treballs i Dies’ d’Hesíode s’hi apunta que la majoria hi tradueix “ferit amb dolor” (being worn out by suffering), com fa Alberich. 

Imatges (Wikimedia Commons): a) Màscara d’Agamèmnon, màscara funerària d’or trobada a Micenes per Schliemann, que la va atribuir al mític rei; en relitat és molt anterior a l’època en què se suposa que va tenir lloc la guerra de Troia, ja que la màscara és datada cap al 1.500 aC, uns tres segles abans; b) el sacerdot Crises demana a Agamèmnon el rescat de la seva filla Criseida; crater de ceràmica apúlia de figures vermelles, c. 360 aC, Musée du Louvre, París; c) Alexandre-Denis Abel de Pujol: La colère d’Achille, oli sobre tela (1810), Snite Museum of Art, Notre-Dame (Indiana), EUA.