Els epítets de la Ilíada - Hèlena

2/ Els epítets dels herois

2.7/ Hèlena  

Filla de Zeus i de Leda (aquesta, filla del rei Testi, fill al seu torn del déu Ares). Estava casada amb el rei Tindàreu d’Esparta quan Zeus la va festejar i, davant la seva negativa —per a Zeus, un “no” no era mai un “no”— la va seduir en forma de cigne. Aquell mateix dia, la reina va jeure amb el seu espòs. Després, va infantar dos parells de bessons: Pòl·lux (o Polideuces) i Hèlena, que eren fills de Zeus; i Càstor i Clitemnestra, fills de Tindàreu. 

Hèlena tenia molts pretendents, entre trenta i cent dels principals reis i nobles de les polis gregues, i tots es van presentar a Esparta amb regals. Tan sols Odisseu, que tenia clar que volia casar-se amb Penèlope, hi va anar, però sense regals. Tindàreu tenia por de donar la filla en matrimoni a un dels pretendents, perquè temia incórrer en la ira de molts reis poderosos rebutjats. Odisseu li va dir que, si l’ajudava a casar-se amb Penèlope, li diria la manera de resoldre l’afer. Tindàreu va acceptar, i Odisseu li va aconsellar que fes fer a tots els candidats un jurament solemne: que acceptarien esportivament la decisió d’Hèlena i que es comprometien a lluitar tots plegats contra qui gosés qüestionar aquell matrimoni. Així ho van fer; Hèlena va escollir Menelau d’Esparta —germà del poderós Agamèmnon de Micenes, que ja li era cunyat, perquè s’havia casat amb Clitemnestra. I aquell jurament va ser el que va obligar torts els altres reis i prínceps a fer la coalició contra Troia, quan Paris va raptar Hèlena. 

A les noces de Peleu i Tetis i van assistir tots els déus, llevat d’Eris, la Discòrdia, que no hi fou convidada (el tòpic que trobem també al conte de la bella Dorment). Hera, Atena i Afrodita estaven juntes, i Eris els va llançar una poma d’or amb la inscripció “per a la més bella”. De seguida van discutir per a qui havia de ser la poma. Van apel·lar a Zeus, però aquest, adduint el fet de ser l’espòs d’Hera, no va voler decidir, i va proposar a les tres deesses que se sotmetessin al criteri d’un humà imparcial. 

Paris, dit també Alexandre, era fill de Príam, rei de Troia, i d’Hècabe, la seva dona (Hècuba per als romans). Un oracle havia advertit a Príam que el nadó causaria molts mals a la ciutat, i per això el va donar a un pastor per matar-lo; però Hècabe va subornar el pastor perquè es limités a abandonar-lo viu al bosc (un altre tòpic, que trobem en Èdip i altres). Criat per una ossa, de jove feia de pastor al mont Ida, ignorant del seu origen, i estava enamorat de la nimfa Enone. Després, gràcies a sa germana Cassandra, va ser reconegut i Príam l’acull novament a la casa reial. Abans d’això, quan encara feia de pastor, Hermes li presentà les tres deesses i li ordenà que triés la més bonica. Algunes versions diuen que, per poder judicar amb criteri, demanà de veure-les nues; cosa que, deleroses d’obtenir la poma, totes tres acceptaren. Cada una l’intentà subornar: Hera li prometé el poder; i Atena, la saviesa i l’estratègia en les batalles. Afrodita li va oferir l’amor de la dona mortal més bella del món: Hèlena; i Paris donà la poma a Afrodita (això comportarà que, en la guerra de Troia, Hera i Atena siguin fèrries partidàries dels aqueus, mentre que Afrodita, mare a més d’Eneas, ho serà dels troians). 

Paris i Eneas organitzaren una expedició naval per traslladar-se a Grècia, segurament al port de Gítion. Arribats a Esparta, foren ben rebuts per Menelau; van portar preciosos regals per al rei i per a Hèlena. Dies després, Menelau va haver de viatjar a Creta per assistir al funeral del seu avi; i Paris va aprofitar per seduir Hèlena. Sembla que el “rapte” no va ser tal, sinó que Hèlena hi va consentir de bon grat: Paris era també molt bell, i Afrodita va infondre a la reina una gran passió per ell. De manera que van fugir, i Hèlena es va endur tot de tresors de la casa reial; devien anar amb carros fins al port i embarcar-se a les seves naus. Val a dir que Hèlena tenia amb Menelau una filla petita, Hermíone, i que la va abandonar sense manies. 

Menelau va utilitzar els jurament dels pretendents per forçar-los a unir-se per atacar Troia. Això devia ocupar temps: enviar emissaris, negociacions... Finalment, els vaixells es van reunir a Àulida, i es va organitzar la primera expedició a Troia, que va fracassar perquè els vents els van portar a un altre país, Mísia. Vuit anys més tard la coalició dels aqueus es va tornar a refer i es van reunir novament  a Àulida. És aleshores quan un oracle diu que cal sacrificar Ifigènia, la filla d’Agamèmnon, per obtenir vents favorables; Agamèmnon obeeix i mata sa filla —i per això Clitemnestra encara l’odiarà més. (Una versió edulcorada diu que Àrtemis va salvar Ifigènia i la canviar a l’altar per una cérvola; i es va endur la princesa com a sacerdotessa del seu temple a Èfes. El cas és que a casa seva no la van veure mai més). 

Hèlena va estar vint anys a Troia (deu, entre una cosa i l’altra, fins que va arribar la segona expedició; i deu més que va durar la guerra). Una ambaixada de Menelau i Odisseu davant Príam per rescatar-la pacíficament va ser infructuosa: a palau, en general, era ben vista. Versions posteriors la pinten, ara intentant descobrir l’engany del cavall de Troia, adés reconeixent Odisseu disfressat i no denunciant-lo, i fent senyals als aqueus des de la muralla per avisar-los que ja poden entrar. Hi va haver mitògrafs que fins i tot deien que Paris no es va endur Hèlena, sinó un fantasma amb la seva figura; tot per justificar que, després de la guerra, tornés a ocupar tranquil·lament el tron d’Esparta al costat de Menelau com si res no hagués passat —i ben a la inversa de sa germana Clitemnestra, val a dir. 

Príam li diu “filla estimada”, Iris també li tira floretes; Hècabe la respecta, Hèctor també. En canvi, ella s’autoanomena “gossa” i “cara de gossa”, tant parlant amb Príam com amb Hèctor, a la Ilíada; i amb Menelau, ja a Esparta, a l’Odissea. Altres epítets més convencionals destaquen la blancor dels seus braços o la bellesa de la seva cabellera —dos trets que ja hem vist (supra, 1.2) que comparteix amb Hera—, així com el fet de ser filla de Zeus (en aquest cas, literalment), divina i “de pares nobles”, referint-se al seu pare putatiu, el rei Tindàreu, i a sa mare Leda. Aquil·leu, això sí, la titlla d’esgarrifosa (però en una versió tardana, mort Hèctor, Aquil·leu es casa amb Hèlena; un cop mort ell, ella es casa amb Deífob, germà d’Hèctor. I una altra versió, com hem vist, la presenta, juntament amb Aquil·leu, Pàtrocle, Antíloc i Aiant al paradís de l’Illa Blanca, de festa en festa). 

Balasch, Peix i Sabaté (i Riba i Mira a l’Odissea) li diuen “Helena”; Alberich i Ros, conseqüents amb llur estudi sobre ‘La transcripció dels noms propis grecs i llatins’ (Enciclopèdia Catalana, 1993), l’anomenen “Hèlena”. Les dues formes em semblen bé. 

(II:161/177 etc.)  Ἀργείην Ἑλένην : Helena [...], l’argiva (B); Helena l’argiva (P); l’argiva Hèlena (A, R); Helena d’Argos (S) la argiva Helena (E). Cf. Odissea (IV:184): l’Argiva Helena (OR1); Helena l’argiva (OR2, OM) (de fet, Hèlena era d’Esparta, però a la Ilíada sovint l’anomenen”argiva”, identificant per sinècdoque el conjunt dels aqueus amb els argius, que pròpiament eren només els d’Argos). 

(III:121) Ἑλένῃ λευκωλένῳ : Helena blanquina de braços (B); Helena dels braços blancs (P), Hèlena, la de braços blancs (A); Hèlena de braços blancs (R); Helena blanca de braços (S); Helena, la de níveos brazos (E). 

(III:130) νύμφα φίλη : cara noia (B); cara (P), benvolguda núvia (A); dona estimada (R ); ninfa querida (li ho diu Iris (diccionari, νύμφα (vocatiu èpic): “novia, desposada, recién casada; nuera, mujer joven; ninfa”). 

(III:162/192)  φίλον τέκος : caríssima filla (B); filla meva (P), filla estimada (A); dolça filla / estimada filleta (R); filla meva (S); hija querida (li ho diu Príam). 

(III:171) Ἑλένη [...] δῖα γυναικῶν : Helena, divina entre dones (B); Helena, la dona divina (P); Hèlena, divina entre les dones (A, R); Helena, divina entre dones (S); Helena, divina entre las mujeres (E). 

(III:180) κυνώπιδος : d’aquesta cara de gossa (B, P); de mi, cara de gossa (A); la impudent (R);  la cara de gossa que et parla (S); de esta desvergonzada (E). Cf. Odissea (IV:145): cara de gossa (OR1); la cara de gossa (OR2); la de cara de gossa (OM) (tant a la Ilíada com a l’Odissea s’ho diu ella mateix, parlant amb Príam i després amb Menelau). 

(III:199/418 etc.) Ἑλένη Διὸς ἐκγεγαυῖα : la nascuda de Zeus [...], Helena / el renou de Zeus, Helena (B); Helena, filla de Zeus / Helena, la filla de Zeus (P); Hèlena, la nascuda de Zeus (A); Hèlena, nascuda de Zeus / Hèlena, filla de Zeus (R); Helena nascuda de Zeus (S); Helena, hija de Júpiter (E). Cf. Odissea (IV:219): Helena, de Zeus engendrada (OR1, OR2); Helena, nascuda de Zeus (OM). 

(III:228) Ἑλένη τανύπεπλος [...] δῖα γυναικῶν : la de llarg pèplum [...], Helena, divina entre dones (B); Helena, la dona divina amb llarg pèplum (P); Hèlena, la de llarg peple, divina entre les dones (A); Hèlena de llarg peple, divina entre les dones (R); Helena de túnica llarga [...], divina entre dones (S); Helena, la de largo peplo, divina entre las mujeres (E). 

(III:414) σχετλίη : mísera (B, P); obstinada (A); desventurada (R); desgraciada (S, E) (diccionari, σχετλίη : “audaz, fuerte, temerario; insolente, criminal; cruel, perverso; funesto, terrible; desgraciado, infortunado; raro, sorprendente; horrible, abominable”: ja veieu que n’hi ha per dar i per vendre) (li ho diu Afrodita). 

(VI:292) Ἑλένην [...] εὐπατέρειαν : Helena de pare magnífic (B); Helena de noble nissaga (P); Hèlena, de nobles pares (A); Helena, filla de nobles pares (R); Helena de pares tan nobles (S); Helena, la de nobles padres (E). 

(VI:344) δᾶερ ἐμεῖο κυνὸς κακομηχάνου ὀκρυοέσσης : sóc una gossa, cunyat, tramadora de mals que horripilen (B; cunyat meu, jo sóc una mala gossa funesta (P); cunyat meu, sí, d’aquesta terrible gossa ordidora de mals (A); cunyat meu, de mi, que soc una gossa nefasta que glaço el cor (R); cunyat meu, de mi, que glaço la sang, de la gossa malvada (S); cuñado mío, de esta perra pérfida y abominable (E) (s’ho diu d’ella mateix, parlant amb Hèctor).  

(VI:356) εἵνεκ' ἐμεῖο κυνὸς : per la gossa que sóc (B); per aquesta gossa que sóc (P); per culpa meva, sí, jo que sóc una gossa (A); per culpa meva, gossa com sóc (R); per mi, que soc una gossa (S); por mí, perra (E) (s’ho diu d’ella mateix, parlant amb Hèctor). 

(VIII:82 etc.) δῖος Ἀλέξανδρος Ἑλένης πόσις ἠϋκόμοιο : de Paris diví, l’espòs d’Helena amb bells bucles (B); Alexandre, l’home d’Helena de bells cabells (P); el diví Alexandre, espòs d’Hèlena, la de bella cabellera (A); el diví Alexandre, espòs d’Hèlena de bella cabellera (R); el divino Alejandro, esposo de Helena, la de hermosa cabellera (E). 

(XIX:325) ῥιγεδανῆς Ἑλένης : per culpa d’Helena, l’horrible (B); a causa d’Helena odiosa (P); per culpa de l’estremidora Hèlena (A); per l’estremidora Hèlena (R); per l’esgarrifosa Helena (S); a causa de la odiosa Helena (E). (ho diu Aquil·leu).  

(XXIV:773) ἄμμορον ἀχνυμένη κῆρ : per ma lúgubre parca (B); per mi, malaurada (P); per mi, desgraciada (A); per mi, desventurada (R); a mi, que no tinc consol ni ventura (S); por mí, desgraciada (E) (ho diu ella davant el cos d’Hèctor). 

Imatges (Wikimedia Commons): a) Antonio Canova, ‘bust d’Hèlena de Troia’, marbre (1812), Victoria and Albert Museum, Londres; b) Dante Gabriel Rossetti: ‘Helen of Troy’, oli sobre fusta (1863), Kunsthalle, Hamburg;  c) Evelyn De Morgan, ‘Helen of Troy’ (1898), De Morgan Centre, Wandsworth, Anglaterra.