Els epítets de la Ilíada - Príam

2/ Els epítets dels herois

2.10/ Príam

El venerable rei de Troia, Príam, de petit es deia Podarces. Fill del rei Laomedont, sovint li diuen “Dardànida”o “fill de Dàrdan”, referint-se als orígens de la seva nissaga dels monarques troians (que, a la Ilíada, XX:215-243, Eneas explica a Aquil·leu). Vegem-la per damunt:

Escamandre i el seu fill Teucre van arribar a la costa que després es diria Tròade procedents de Creta; allà, al peu d’una muntanya que van anomenar Ida com la que hi havia a Creta, van fundar un temple a Apol·lo. Mort Escamandre, va ser divinitzat i va donar nom a un dels dos rius de Troia, l’Escamandre o Xantos. Regnant Teucre —que va donar nom als habitants del lloc, els teucres—, va arribar al país Dàrdan, fill de Zeus. Teucre el va acollir, el va casar amb una filla seva i li va cedir una part del territori; allà, a la falda de l’Ida, va fundar una ciutat, Dardània. Quan Teucre va morir, Dàrdan va ser rei de tota la Tròade i va fundar, ben a prop, la futura Troia. Del seu nom prové el de l’estret dels Dardanels.

Dàrdan va engendrar Erictoni, que el va succeir com a rei. Erictoni va ser el pare de Tros, de qui va prendre nom el país, Tròade, i la ciutat fundada pel seu avi, que des d’ara es digué Troia. Aquest Tros va tenir tres fills: Ilos, Assàrac i Ganimedes. Ganimedes, un noi guapíssim, va ser raptat per Zeus per fer-li de coper i potser algun altre servei; a canvi, el pare dels déus va donar a Tros dos cavalls divins, meravellosos, capaços de córrer per damunt de l’aigua.

Assàrac va ser el pare de Capis, pare al seu torn d’Anquises, que es va casar amb Afrodita i va engendrar Eneas; a partir d’aquest, per als romans hi ha una línia dinàstica directa que, passant pel seus fills Ascani i Silvi arribaria fins a Ròmul i als reis de Roma, i de Iulus per la gens Iulia passaria a Juli Cèsar i als emperadors Octavi, Tiberi, Claudi, Calígula i Neró.

Ilos va donar també el seu nom a la ciutat, Ilion; per això tant se’n diu Ílion (d'on ve el nom de la Ilíada) com Troia; i als seus habitants, troians, ilis, dàrdans i fins i tot teucres. Ilos va ser el pare de Laomedont, que va tenir cinc fills. Un d’aquests, Titonos, es va casar amb Èos (l’Aurora, cf. Supra, 1.15.7) i Zeus el va fer immortal, però no eternament jove. El fill petit de Laomedont va ser Podarces, després anomenat Príam. 

Laomedont va voler rodejar Troia d’una muralla inexpugnable, i va demanar a Posidó i Apol·lo que la hi construïssin. Tots dos déus, ajudats per un mortal, Èac, fill de Zeus i avi d’Aquil·leu, van fer les muralles de Troia. Laomedont, que era poc de fiar, es va negar a pagar-los el preu convingut; llavors, els déus van enviar un monstre marí que tenia aterrits els ciutadans. Un oracle va dir que calia sacrificar la filla del rei, Hesíone, al monstre; i Laomedont la va fer encadenar a una roca vora del mar. Però va arribar Hèracles, va matar el monstre i va salvar la princesa.

Com a premi, Hèracles va demanar a Laomedont els cavalls divins de Tros; el rei ho acceptà, i Hèracles li va demanar que els hi guardés mentre ell se n’anava amb els Argonautes a buscar el velló d’or a la Còlquida. De tornada, Hèracles va venir a reclamar els seus cavalls, però Laomedont, fidel a les seves traïdories, es va desdir del tracte. Llavors, Hèracles, ajudat per un altre argonauta, Telamó, pare d’Aiant i oncle d’Aquil·leu, va matar Laomedont i tots els seus fills, excepte el petit, Podarces, que havia defensat el dret d’Hèracles als cavalls de Tros. Hèracles va canviar el nom del nen en Príam i el va deixar com a rei de Troia; i va donar la princesa Hesíone, germana de Príam, a Telamó, que se la va endur a Salamina. Els cavalls se’ls devia quedar Príam, perquè el seu cosí Anquises els hi va agafar sense permís per muntar les seves egües, i així va obtenir sis cavalls de la mateixa raça, fills dels de Tros; quatre se’ls va quedar Anquises i dos els va donar al seu fill Eneas. Aquest els portava en un dels combats de la Ilíada (cant V), però Odisseu i Diomedes els hi van prendre. Després, tant Odisseu (cant VIII) com Diomedes (cant XXIII, en la cursa dels jocs per Pàtrocle, que guanyen) els portaran tirant els carros respectius. 

Anys després, Príam va enviar Paris i Eneas a Grècia a intentar —infructuosament— rescatar Hesíone; i és quan Paris va aprofitar per seduir Hèlena de Troia. Príam va estar d’acord amb el que havia fet el seu fill, va acollir Hèlena com una filla i quan, deu anys més tard, Menelau i Odisseu van arribar a Troia i van demanar que tornés al seu legítim espòs la reina i els tresors que s’havia endut, s’hi va negar en rodó. Així va començar la guerra de Troia. 

Príam va tenir amb Hècabe dinou fills i dotze filles, que vivien tots al seu palau amb les respectives famílies; i encara tenia molts més fills, fins a cinquanta, nascuts de concubines. Molts d’aquests fills van morir durant la guerra. Els més coneguts són, a part de Paris, que era el segon, Hèctor, el primogènit; Hèlen i Cassandra, bessons amb el do de la profecia, en especial Cassandra, a qui tanmateix, per càstig d’Apol·lo, no se la creia ningú; Troilos, Polidor, Creüsa (casada amb Eneas), Políxena i Deífob. 

Príam és destacat —a part del tòpic, real, de ser descendent de Zeus, i de Dàrdan, i fill de Laomedont— pel seu seny i per la blancor dels cabells i de la barba, així com pels sofriments que va patir. L’últim cant de la Ilíada, especialment impressionant, descriu com, per indicació divina, es presenta tot sol enmig del campament dels aqueus i entra a la tenda d’Aquil·leu per implorar-li que li torni el cadàver d’Hèctor a fi de poder-li oferir els funerals escaients. Aquil·leu, entendrit, accepta, i l’obra es clou amb les exèquies de l’heroi troià.

Però fora de la Ilíada, un cop conquerida Troia, Príam va morir a mans de Neoptòlem, fill d’Aquil·leu, que ja havia mort per una fletxa de Paris que el va encertar al taló. Paris va morir per una fletxa de Filoctetes. Hècabe va ser presonera d’Odisseu, però va embogir, va matar Polimèstor, rei el Quersonès, i va morir lapidada. Segons una versió, Neoptòlem va agafar pel peu Astiànax, el nadó fill d’Hèctor i Andròmaca, i el va llançar daltabaix dels merlets de les muralles en presència de sa mare. Una altra versió, però, fa que Andròmaca i el seu fill fossin presoners de Neoptòlem, que se’ls va endur a l’Epir juntament amb Hèlen, el germà d’Hèctor; allí Andròmaca es va casar amb Neoptòlem i, quan aquest va ser assassinat a Delfos, Hèlen i ella van regnar a l’Epir molt temps i en pau; Eneas, a l’Eneida, els va visitar de viatge cap al Laci. Pel que fa a Cassandra va ser presonera d’Agamèmnon, a qui va donar un fill; quan van arribar a Micenes, Clitemnestra i Egist els van matar tots tres: Agamèmnon, Cassandra i l’infant. Ja veieu que entre aquells “herois” de l’Edat del Bronze no n’hi havia un pam de net. 

(III:172) φίλε ἑκυρὲ : sogre estimat (B, A, R); pare (P); sogre meu (S); suegro amado (E). 

(III:191/225/259 etc.) ὁ γεραιός / γέροντος / ὃ γέρων (vocatiu) : el vell (B, P); pare (P); l’ancià (A, R, S); el vell / avi (S); el anciano (E) Variant: 

(XXIV:618) δῖε γεραιὲ : vell diví (B, P); ancià diví (A, S); diví ancià (R); (E omet el vocatiu) (li ho diu Aquil·leu). Variant:

(XXIV:777) ὃ γέρων Πρίαμος : el vell Príam (B, P, A, S); l’ancià Príam (R); el anciano Príamo (E).

(III:250) Λαομεδοντιάδη : Laomentíada (sic) (B); Laomedòntida (P); Laomedoncíada (A, R); fill de Laomedont (S); hijo de Laomedonte (E).

(III:303): Δαρδανίδης Πρίαμος : el dardànida Príam (B, P); el Dardànida Príam (A, R); Príam, fill de la casa dels Dàrdans (S); Príamo Dardánida (E).

(VII:367) Δαρδανίδης Πρίαμος, θεόφιν μήστωρ ἀτάλαντος : el dardànida Príam, mentor idèntic als númens (B); Príam fill de Dàrdan, als déus en consell comparable (P); el Dardànida Príam, un conseller comparable als déus (A); el Dardànida Príam, semblant als déus en prudència (R); Príam fill de Dàrdan, bon conseller com cap altre (S); Príamo Dardánida, consejero igual a los dioses (E).  

(XXIV:145) Πριάμῳ μεγαλήτορι : a Príam magnànim (B); a Príam magnànim (P); al magnànim Príam (A); al coratjós Príam (R); a Príam de gran valentia (S); al magnánimo Príamo (E).

(XXIV:201-202) ὤ μοι πῇ δή τοι φρένες οἴχονθ', ᾗς τὸ πάρος περ / ἔκλε' ἐπ' ἀνθρώπους ξείνους ἠδ' οἷσιν ἀνάσσεις : on t’ha marxat el seny que fins ara entre els homes estrangers t’ha afamat, pel qual governaves els d’ïlion? (B); on t’ha fugit el seny que abans et donava l’anomenada als ulls d’estrangers i d’aquells que regeixes? (P); on se te n’ha anat el seny, pel qual abans eres famós entre els estrangers i els súbdits? (A); què se n’ha fet, d’aquell teu bon seny, que et procurà en el passat bona fama entre la gent estrangera i la que governes? què se n’ha fet del teu seny, que abans tanta fama tenia, tant entre els estrangers com entre els homes que manes? (S); ¿qué es de la prudencia que antes te hizo célebre entre los extranjeros y entre aquellos sobre los cuales reinas? (E) (no és un epítet, sinó una exclamació sobre l’aparent pèrdua d’un dels atributs que més caracteritzaven Príam, el seny; li ho diu Hècabe quan Príam li fa saber que se’n va tot sol a veure Aquil·leu). 

(XXIV:205) σιδήρειόν νύ τοι ἦτορ : el teu cor no és altra cosa que ferro (B); tens un ànim de ferro de veres (P); tens un cor de ferro (A); ben cert que el teu cor és de ferro (R); deu ser que tens el cor fet de ferro (S); de hierro tienes el corazón (E) (no és un epítet, sinó una metàfora per descriure la seva tossuderia; continua parlant-li Hècabe).

(XXIV:217/299 etc.) γέρων Πρίαμος θεοειδής : Príam [...], el vell de divina parença (B); Príam, vellard d’aspecte diví / Príam d’aspecte diví (P); Príam, l’ancià semblant a un déu (A); l’ancià Príam, als déus comparable (R); el vell Príam que als déus s’assemblava (S); el anciano Príamo, semejante a un dios / el deiforme Príamo (E). 

(XXIV:516) οἰκτίρων πολιόν τε κάρη πολιόν τε γένειον : ple de pena pel blanc mentó i la testa canuda (B); tot compadit pel cap blanc i la barba blanca (P); compadint-se del seu cap blanc i de la seva barba blanca (A); commogut pels seus cabells blancs i la seva barba canosa (R); amb pena pel cap canós i la barba canuda (S); mirando compasivo la cabeza y la barba encanecidas (E) (descripció d’un tret físic de Príam, la vellesa, representada per la blancor dels cabells i la barba, que commou Aquil·leu, a qui s’aplica l’epítet “commogut, compadit, ple de pena”).

(XXIV:518) ἆ δείλ', ἦ δὴ πολλὰ κάκ' ἄνσχεο σὸν κατὰ θυμόν : Pobre! Sí que molts mals has endurat en ton ànim (B); Ah, malaurat, quines penes has endurat en ton ànim (P); Ah malaurat, certament has suportat moltes penes en el teu cor (A); Ah, malaurat! Quantes desventures has sofert en el cor (R); Ai, dissortat, que el teu cor ha sofert un munt de desgràcies (S); ¡Ah, infeliz! Muchos son los infortunios que tu ánimo ha soportado (E) (li ho diu Aquil·leu).

(XXIV:650) γέρον φίλε : vell estimat (B, S) car vellard (P); benvolgut ancià (A); bon ancià (R); anciano querido (E) (li ho diu Aquil·leu).

(XXIV:803) Πριάμοιο διοτρεφέος βασιλῆος : de Príam, llur rei de divina naixença (B); de Príam, de Zeus car monarca (P); de Príam, el rei nodrissó de Zeus (A); del rei Príam, criatura de Zeus (R); de Príam, el rei que tenia de Zeus la criança (S); del rey Príamo, alumno de Júpiter (E) (el penúltim hexàmetre del poema).

Imatges (Wikimedia Commons): a) Alexander Ivanov: ‘Príam suplicant a Aquil·leu’, oli sobre tela (1824), Galeria Tretiakov, Moscou; b) Hermes s’apareix a Príam per acompanyar-lo al campament d’Aquil·leu; cílix de ceràmica àtica de figures vermelles (c. 480 aC), Britsh Museum, Londres; c) Richard Cook: ‘Hèlena i Príam a les portes Escees’, oli sobre tela (1804), Folger Shakespeare Library, Washington.