Els epítets de la Ilíada - Menelau

2. Els epítets dels herois

2.9/ Menelau 

Fill d’Atreu i d’Aèrope i germà d’Agamèmnon (vegeu 2.3), Menelau és el rei d’Esparta, successor de Tindàreu, pare putatiu d’Hèlena (filla de Zeus i de Leda, vegeu 2.7). Hèlena tenia molts pretendents —pràcticament tots els reis de les polis gregues— i, assessorat per Odisseu, Tindàreu va fer que tots juressin acceptar la decisió de la princesa i lluitar contra aquell qui gosés oposar-se al matrimoni. 

Acull Paris a la seva cort i, no pas sense una mica de pa a l’ull, se’n va de viatge a Creta i encarrega la seva esposa que atengui com cal l’hoste; amb l’ajut d’Afrodita, Hèlena s’enamora de Paris i fugen plegats amb tot de tresors —i deixant a Esparta la filla d’Hèlena, de nou anys, Hermíone. Menelau i Agamèmnon, fent valer el jurament dels pretendents, els comminen a unir-se a una expedició de càstig contra Troia per intentar recuperar la muller i el tresor.

Durant la guerra de Troia, Menelau es mostra valent; accedeix a lluitar contra Paris en un duel singular, que hauria guanyat si no hagués intervingut Afrodita; tot seguit, el troià Pàndar, instigat per Atena, el fereix amb una fletxa trencant així la treva pactada i fent que els uns i els altres reprenguin el combat. 

A la Ilíada, a més de la filiació d’Atreu (Atrida) i de la semblança i l’estimació que Zeus i Ares senten envers ell, se’n destaca la veu potent, com la de Diomedes; la ferocitat en la lluita i el fet de tenir els cabells rossos. Apol·lo, exhortant Hèctor a lluitar contra ell, diu que és “fluix amb la llança”; i el seu mateix germà, Agamèmnon, el titlla de “tou” (“fleuma”, en la versió d’Alberich) perquè no mata immediatament un rival vençut, que li ofereix un rescat important si li perdona la vida. 

Acabada la guerra, Menelau i Hèlena han tornat a Esparta després d’un viatge naval ben accidentat, i allà els trobarà Telèmac, a l’Odissea, regnant tots dos tranquil·lament. 

(II:586 / X:60 etc.) βοὴν ἀγαθὸς Μενέλαος : Menelau, el de crit i coratge (B); Menelau, de potent crit de guerra (P, R); Menelau, esforçat en el crit de la guerra / bo en el crit de guerra (A); Menelau, que quan crida destaca / el bon cridador Menelau (S); Menelao, valiente en el combate (E). Versions antigues: Menelao excel-lent en la guerra (NV) (un epítet genèric, que ja hem vist aplicat també a Diomedes).

(III:21/90 etc.) ἀρηί̈φιλος Μενέλαος : Menelau, el guerré’ estimat d’Ares / Menelau, l’amat d’Ares (B); Menelau, amat d’Ares (P); Menelau, favorit d’Ares (A, R); Menelau, l’amic del déu de la guerra / Menelau, amic d’Ares (S); Menelao, caro a Marte (E). 

(III:448) Ἀτρεί̈δης [...] θηρὶ ἐοικὼς : fet una fera [...] l’Atrida (B); l’Atrida [...] igual que una fera (P); l’Atrida [...], semblant a una fera  (A); l’Atrida [...], talment una fera (R); el fill d’Atreu [...] fet una fera (S); el Atrida [...] como una fiera (E). 

(IV:98/115 / XVII:1 etc.) Μενέλαον ἀρήϊον Ἀτρέος υἱὸν : Menelau bel·licós, el fill d’Atreu (B); Menelau, el guerrer fogós, fill d’Atreu / Menelau, l’ardent fill d’Atreu (P); el bel·licós Menelau, fill d’Atreu (A); l’aguerrit Menelau, fill d’Atreu (R); el fill d’Atreu, Menelau que guerreja com Ares / batallaire com Ares / que és com Ares (S); al belígero Menelao / el Atrida Menelao, caro a Marte (E). 

(IV:177 etc.) Μενελάου κυδαλίμοιο : del preclar Menelau (B); del gloriós Menelau (P, A, R); de Menelau, ple de glòria (S); del glorioso Menelao (E). 

(IV:181 etc.) ἀγαθὸν Μενέλαον : l’ardit Menelau (B); el valerós Menelau (P); l’esforçat Menelau (A); el valent Menelau (R); Menelau, que és tan noble (S); al valiente Menelao (E). 

(IV:183 / XVII:18 etc.) ξανθὸς Μενέλαος : el blond Menelau (B); el ros Menelau (P, A, R, S); el rubio Menelao (E). 

(VI:55) ὦ πέπον ὦ Μενέλαε : que tou ets, Menelau (B); car Menelau (P); ets un fleuma, Menelau (A); ah, cor feble, ah Menelau (R); estimat Menelau (S); ah bondadoso, ah Menelao (E) (diccionari, pépon: “apaciguado, calmado; blando; fiel, dulce, amable; muelle, afeminado, cobarde; oh pépon; “amigo mío”) (Agamèmnon li retreu que estigui considerant si perdonar la vida d’Adrast, troià vençut, a canvi d’un bon rescat; Menelau acaba matant-lo). 

(VII:109 / X:42 / XVII:34 etc.) Μενέλαε διοτρεφές / διοτρεφὲς ὦ Μενέλαε : plançó de Zeus, Menelau / Menelau, tany de Zeus (B); o Menelau, de Zeus estimat / Menelau, car a Zeus (P); Menelau, nodrissó de Zeus (A); Menelau, criatura de Zeus / diví Menelau (R); Menelau, nodrit de Zeus / Menelau que Zeus va criar-te / Menelau diví, que Zeus va criar-te (S); Menelao, alumno de Júpiter (E). 

(XV:540 / XVI 311 etc.) Μενέλαος ἀρήϊος : Menelau, l’aguerrit / Menelau bel·licós (B); el fogós Menelau (P); el bel·licós Menelau (A, R); el guerrer Menelau / Menelau aguerrit (S); el belígero Menelao (E). 

(XVII:554) ἴφθιμον Μενέλαον : al fill d’Atreu [...], al vigorós Menelau (B); l’Atrida i robust Menelau (P); el robust Menelau (A); al vigorós Menelau (R ); a Menelau ple de força (S); el fuerte Menelao, hijo de Atreo (E). 

(XVII:587-588)  Μενέλαον [...] ὃς τὸ πάρος γε / μαλθακὸς αἰχμητής : Menelau [...], un tendre llancer almenys fins ara (B); Menelau, el qual abans es mostrava un roí combatent (P); Menelau, que no fa gaire era un llancer fluix (A); Menelau, que sempre ha estat un llancer poc hàbil (R ); Menelau [...], que fins ara era un guerrer ben tou (S); Menelao, que siempre fue guerrero débil (E) (ho diu Apol·lo, en la figura de Fènops, a Hèctor, per estimular-lo a combatre). 

(XXIII:588) ἄναξ Μενέλαε : oh senyor Menelau (B); alt Menelau (P); sobirà Menelau (A, R, S); oh rey Menelao (E).

Imatges (Wikimedia Commons): a) Giacomo Brogi, bust de Menelau, marbre (s. XIX), Museus Vaticans; b) Afrodita salva Paris quan Menelau estava a punt de matar-lo; sarcòfag romà de marbre, d’Aurèlia Botània Demètria, segle II dC, Museu d’Antalya, Turquia; c) Menelau i Hèctor combaten pel cos d’Euforb; plat de ceràmica d’estil “cabra salvatge”, c. 600 aC; British Museum.