Cançons de Shakespeare. 9. El conte d'hivern

 

William Shakespeare (1564-1616)
When daffodils begin to peer
 
When daffodils begin to peer,
     With heigh, the doxy over the dale,
Why, then comes in the sweet o’the year,
     For the red blood reigns in the winter’s pale.
 
The white sheet bleaching on the hedge,
   With heigh, the sweet birds, O how they sing!
Doth set my pugging tooth an edge,
     For a quart of ale is a dish for a king.
 
The lark, that tirralirra chants,
     With heigh, with heigh, the thrush and the jay,
Are summer songs for me and my aunts,
     While we lie tumbling in the hay.
 
          * * *
 
But shall I go mourn for that, my dear?
     The pale moon shines by night,
And when I wander here and there,
     I then do most go right.
 
If tinkers may have leave to live,
     And bear the sow-skin budget,
Then my account I well may give,
     And in the stocks avouch it.
 
     [The Winter’s tale, act IV, scene 2]
 
Quan els narcisos comencen a florir
 
Quan els narcisos comencen a florir,
     oidà! amb la noia alegre per la vall,
arriba el temps de l'any més dolç per mi,
     perquè el pàl·lid hivern és vençut per la sang.
 
El llençol blanc estès a la bardissa,
     oidà!, i quin cant més dolç, el dels ocells!
em fa llargues les dents i m’ensaliva,
     perquè un quart de cervesa és plat digne d’un rei.
 
L'alosa, refilant, em fa miroies,
     oidà!, oidà!, i el tord i la merla,
canten l’estiu per a mi i per les noies,
     mentre fem tombarelles sobre l’herba.
 
          * * *
 
Mes, per això he de plorar, estimada?
     La lluna pàl·lida brilla de nit,
i quan vagarejo errant per la prada,
     és quan vaig més dret i eixerit.
 
Si els calderers tenen permís per viure
     portant un sarró de pell de porca,
bé puc jo donar compte de la meva vida
     i defensar-la fins a la forca.
 
Versió literal
 
Quan els narcisos comencen a florir,
     oidà! la noia alegre per la vall,
doncs bé, llavors arriba la dolçor de l'any,
     perquè la sang vermella regna sobre el pàl·lid hivern.
 
El llençol blanc que blanqueja la bardissa,
     oidà!, els dolços ocells, oh, com canten!
em fa venir dentetes,
     perquè un quart de cervesa és un plat per a un rei.
 
L'alosa, que canta la tira-lira,
     oidà!, oidà!, i el tord i el gaig,
són cançons d'estiu per a mi i les meves ties,
     mentre rodolem fent tombarelles sobre el fenc.
 
           * * *
 
Però, he de plorar per això, estimada meva?
     La lluna pàl·lida brilla de nit,
i quan vagarejo d'aquí cap allà,
     és llavors quan vaig més dret.
 
Si els calderers tenen permís per viure
     portant un sarró de pell de truja,
aleshores bé puc donar compte de mi,
     i confirmar-ho fins a la picota.

Versió molt lliure meva d’una cançó de contingut en algun punt difícil pels jocs de paraules. De fet, són dues cançons, que canta el personatge d’Autòlic, inserint-hi entremig un comentari en prosa. Les cançons celebren l’alegria de la vida: la primavera, el festeig, el menjar, la beguda i la llibertat. Al vers 2, doxy es pot traduir per ‘noia alegre’, ‘amant’ o bé directament per ‘meuca’; i també al vers 10, el terme aunts, literalment ‘ties’, Shakespeare el feia servir sovint volent dir ‘amants’. Pel que fa a l’última estrofa, entenc que Autòlic se’n fot de la suposada brutícia dels sarrons de les eines dels calderers per argumentar que, si unes persones tan brutes tenen dret a viure i ser respectades, també ell pot defensar el seu dret de viure com li plagui, dret que està disposat a defensar fins i tot fins al patíbul.

The Winter’s Tale narra la caiguda i redempció del rei Leontes de Sicília, que, pres per una gelosia sobtada i injustificada, acusa la seva esposa Hermíone d’adulteri amb el seu amic Políxenes, rei de Bohèmia. Hermíone és empresonada, el seu fill mor i la seva filla Perdita, acabada de néixer, és abandonada. Anys després, Perdita ha crescut a Bohèmia fent de pastora, ignorant el seu origen noble. En un ambient pastoral ple de música i llibertat, apareix, entre altres personatges curiosos, Autòlic, una mena de joglar, un alegre músic ambulant, burleta, vital, divertit i enginyós, que es fot de tothom i que al final ajudarà a resoldre els conflictes dels altres. En aquestes, Perdita coneix el príncep Florizell, fill de Políxenes, i se n’enamora, conscient que la diferència de classes fa impossible el seu amor. Finalment, però, les identitats es revelen, Leontes es penedeix profundament dels seus actes i, en un dels finals més famosos de Shakespeare, Hermíone “ressuscita” simbòlicament en forma d’estàtua que pren vida. L’obra combina elements tràgics i còmics per reflexionar sobre el temps, la regeneració i el perdó.

Imatges (Wikimedia Commons): a) Otto Lessing: Monument a Shakespeare (1904), Weimar, Park an der Ilm; b) Augustus Leopold Egg: Scene from 'The Winter's Tale' Act IV, Scene 4 (s. XIX), City of London Corporation; c) William Hamilton: Scene from ‘The Winters Tale’ Act II Scene 1, oli sobre tela (s. XVIII), Guildhall Art Gallery, Londres.

Cançons de Shakespeare. 8. El rei Lear

 

William Shakespeare (1564-1616)

Cançons de 'King Lear'
 
a/ The codpiece that will house
 
The codpiece that will house
Before the head has any,
The head and he shall louse,
So beggars marry many.
The man that makes his toe
What he his heart should make,
Shall of a corn cry woe,
And turn his sleep to wake.
 
Bragueta que vol casa
 
Bragueta que cerca casa
abans que no en tingui el cap,
tindrà polls al cap i al pap;
així és com un pobre es casa.
Qui amb els peus vulgui enllestir
allò que amb el cor fer cal,
l’ull de poll li farà mal
i no el deixarà dormir.
 
Versió més literal
 
Bragueta que vol tenir casa
abans que no en tingui el cap,
tindrà polls, i també el cap:
així molts captaires es casen.
L'home que fa amb el dit del peu
allò que hauria de fer amb el cor,
gemegarà per l’ull de poll,
i el seu son esdevindrà vigília.
 
Un poema o cançó amb un text un pèl enrevessat per a mi; n’he fet una versió lliure i una de literal que l’acompanya. El sentit sembla ser una burla de qui es deixa governar pels mals instints i no per la raó, donant prioritat a la bragueta abans que al cap i fent les coses amb els peus i no pas amb el cor. Abans el Bufó, que és qui canta o recita aquests versos, ha dit: “He that has a house to put ’s head in has a good headpiece” (qui té una casa per ficar-hi el cap, té un bon barret), i en acabar afegeix: “For there was never yet fair woman but she made mouths in a glass” (perquè no hi hagut mai una dona bonica que no faci ganyotes al mirall). Com volent dir que aquestes coses són òbvies, tothom les sap.

 

b/ [Song]
 
He that has and a little tiny wit,
With hey, ho, the wind and the rain,
Must make content with his fortunes fit,
Though the rain it raineth every day.
 
[Cançó]
 
Qui tingui de seny una engruna,  
amb l’ei i amb l’oh!, si fes vent o plovia,
que s’acontenti amb la seva fortuna,
perquè de ploure, prou plou cada dia.
 
Cançó del Bufó; una única estrofa que adopta la mateixa estructura i tornada de la cançó final de Twelfth Night, que ja coneixíem. El sentit és obvi: el més assenyat és conformar-se amb la sort de cadascú.

 
c/ [A Prophecy]
 
When priests are more in word than matter,
When brewers mar their malt with water,
When nobles are their tailors’ tutors,
No heretics burned but wenches’ suitors,

When every case in law is right,
No squire in debt, nor no poor knight;
When slanders do not live in tongues,
Nor cutpurses come not to throngs,
When usurers tell their gold i’ th’ field,
And bawds and whores do churches build,
Then shall the realm of Albion
Come to great confusion;
Then comes the time, who lives to see ’t,
That going shall be used with feet.

[Profecia]

 
Quan mirin els mossens els mots més que l’esperit,
i quan els taverners venguin el vi aigualit,  
i els cavallers dels sastres no siguin dependents,  
i als heretges no els cremin, sinó als que van calents;
i quan als tribunals prevalgui la injustícia,
i ni els pobres s’endeutin ni els rics tinguin cobdícia,
quan no hi hagi calúmnies en els mots de la gent  
i els usurers en públic comptin el seu argent;  
quan els vils lladregots pels mercats no s’uneixin, 
i putes i alcavots esglésies construeixin,
llavors aquest reialme d’Albió
entrarà en una gran confusió;
i el temps vindrà, i qui visqui ho veurà,
que caldrà tenir peus per poder caminar.
 
Versió més literal
 
Quan els capellans estiguin més pels mots que per la matèria,
quan els cervesers malmetin la malta batejant-la amb aigua,
quan els nobles siguin deixebles dels seus sastres
i als heretges no els cremin, sinó als que van amb dones;
quan en cada cas jutjat la llei faci justícia,
i no hi hagi escuder endeutat ni cavaller pobre;
quan les calúmnies no visquin en les llengües
ni els lladregots campin entre la multitud;
quan els usurers comptin l’or a l’aire lliure
i putes i alcavots construeixin esglésies,
llavors el regne d’Albió
caurà en una gran confusió;
i el temps vindrà, i qui visqui ho veurà,
en què caminar es farà amb els peus.
 
N’he fet una versió molt lliure, amb rima però amb versos més llargs, alexandrins i decasíl·labs, i amb manta llicència sil·làbica; i per això també hi he posat la versió més literal. Pròpiament aquest poema tampoc no és una cançó, ja que el Bufó no el canta, el recita.
 
La profecia descriu irònicament un temps futur en què Anglaterra anirà a mal borràs —com donant a entendre que actualment tot va perfecte—; llavors, quan res no vagi a l’hora, hom descobrirà que, fins i tot, per caminar caldrà tenir peus. En altres paraules: com que òbviament per caminar hem de tenir peus, podem concloure que aquella profecia ja s’ha acomplert i que és justament avui, que tot va de corcoll. El bufó clou la seva intervenció amb aquesta consideració burleta: “This prophecy Merlin shall make, for I live before his time” (aquesta profecia la farà després Merlín, perquè jo visc abans de la seva època). Un altre dia veurem com Shakespeare va fer en aquests versos una paròdia d’una antiga profecia atribuïda a Chaucer (i no pas a Merlí).  

 
Com és sabut, el rei Lear decideix repartir el regne entre les seves tres filles segons com d’afectuosament li expressin l’amor. Les dues filles grans el manipulen amb falses adulacions; la petita, Cordèlia, que li parla amb sinceritat, és desheretada. Un cop el poder ha passat a les filles grans, Lear és humiliat i expulsat del reialme i acaba perdent la raó. Sort en té de Cordèlia, l’única filla que l’estima de debò, que l’ajuda, el cuida i el perdona; tot i que acaba morint tràgicament, i Lear —que recobra massa tard la lucidesa— mor tot seguit amb ella als braços. El bufó és la consciència crítica de l’obra: des de la broma i la paradoxa diu veritats que ningú més s’atreveix a dir. És l’únic que pot retreure a Lear els seus errors sense ser castigat, i combina ironia, tendresa i lucidesa per mostrar la inversió moral del món.

Imatges (Wikimedia Commons): a) retrat de Shakespeare, anònim, frontispici d’una edició de l’obra de Thomas Carlyle On Heroes, Hero-Worship and the Heroic in History (1903); b) Benjamin West, Escena de King Lear, oli sobre tela (1793), Folger Shakespeare Library, Washington; c) Benjamin West, Escena de King Lear, oli sobre tela (1788), Detroit Institute of Art; d) Edwin Austin Abbey: Escena de King Lear, oli sobre tela (1898), Metropolitan Museum of Art, Nova York.

Piave/Verdi - Di Provenza il mar, il suol (La Traviata)

Francesco M. Piave / Giuseppe Verdi
Di Provenza il mar, il suol
 
Di Provenza il mar, il suol
chi dal cor ti cancellò?
Al natio fulgente sol
qual destino ti furò?
Oh, rammenta pur nel duol
ch'ivi gioia a te brillò;
E che pace colà sol
su te splendere ancor può.
Dio mi guidò!

Ah! il tuo vecchio genitor
tu non sai quanto soffrì
Te lontano, di squallor
il suo tetto si coprì
Ma se alfin ti trovo ancor,
se in me speme non fallì,
Se la voce dell'onor -
in te appien non ammuti,
Dio m'esaudì!
 
     [La Traviata, acte II]
 
De Provença el mar i el sòl
 
De Provença el mar i el sòl,
qui del cor te’ls ha esborrat?
Del nadiu refulgent sol,
quin destí te n’ha apartat?
Oh, recorda, en el teu dol,
la joia viscuda allà,
i la pau que allà tan sols
pot encara en tu brillar.
Déu m’ha guiat!
 
El que el teu pare ha sofert
no podràs saber-ho mai:
el seu sostre l’ha cobert
la dissort, de tu allunyat.
Mes si et puc trobar per fi,
l’esperança m’hi ha portat,
i si la veu de l’honor
dintre teu no s’ha estroncat,
Déu m’ha escoltat!
 

En aquest blog he parlat en diverses ocasions (per exemple, en aquest enllaç, o en aquest, o en aquest altre) de La Traviata, una de les peces més agraïdes de Verdi, estrenada el 1853 a La Fenice de Venècia, amb llibret de Piave inspirat en la novel·la La dama de les camèlies, d’Alexandre Dumas.
 
Avui m’he centrat en aquesta ària tan coneguda. La canta Germont, pare d’Alfredo, un personatge negatiu que representa la hipocresia d’una burgesia de moral estreta, sotmesa a les convencions socials i al què diran les males llengües. Germont també té una filla, germana d’Alfredo, que és a punt de casar-se amb un burgès ric, però aquest matrimoni es desfaria si se sabés que el germà de la núvia viu en relació extramatrimonial amb una noia “extraviada” o “esgarriada” (és el que vol dir el mot traviata). Una situació insòlita que diu molt poc de l’amor del pretendent de la noia (o dels escrúpols farisaics de la seva família, als quals ell se sotmetria sense rebel·lar-s’hi) i de les intencions de Germont, capaç de sacrificar la felicitat del seu fill per salvaguardar el matrimoni de conveniència de la seva filla, que segurament li convindria també per als seus negocis. Els arguments de Germont estan farcits d’invocacions a Déu i a la família, i a les “roses de l’amor” a què la seva filla hauria de renunciar si no fos Violeta qui renunciés a les seves.
 
Violeta, una noia de bon cor, finalment accepta les raons del pare, perquè en el fons també ha estat educada en els suposats “valors” de la moral burgesa; per això decideix separar-se d’Alfredo sense explicar-li el perquè, permetent que ell cregui que l’abandona perquè en el fons no l’estima, i que realment és una noia “extraviada”. També Alfredo està marcat pels convencionalismes, i així s’avergonyeix de saber que Violeta està venent els seus béns per mantenir el tren de vida luxós de la parella, ja que ell no té ofici ni benefici; el seu masclisme se’n ressent i parla de “rentar el seu deshonor”, cosa que farà, públicament, al tercer acte, només per caure en una deshonra més gran encara. Al final, massa tard, Alfredo i el seu pare comprendran el sacrifici de Violeta. 

És clar que l’argument podia haver acabat d’una altra manera, molt millor per als dos enamorats, i el pare i la germana que s’ho fessin mirar; però llavors no hi hauria hagut melodrama ni, per tant, òpera. El concepte de la redempció per l’amor i el sacrifici sublim enmig d’una societat corcada per les convencions és d’un romanticisme abrandat, però ja anticipa el verisme que s’estava gestant en el món operístic (com, en la literatura, el naturalisme). Quedem-nos sobretot amb la música, que és extraordinària.
 
Avui la tornem a veure al Kursaal dins la programació de la Fundació Òpera Catalunya, dintre el cicle d'Òpera a Catalunya que en els seus 38 anys de molt bona feina ja l’havia programada altres vegades, la darrera el 2020. La producció d’avui és a cura del sempre solvent director d’escena i de vestuari Carles Ortiz, amb escenografia de Jordi Galobart, i hi canten, entre altres, Tina Gorina (Violeta), Antoni Lliteres (Alfredo) i Luis Cansino (Germont), juntament amb el Cor dels Amics de l’Òpera de Sabadell, acompanyats per l’Orquestra Simfònica del Vallès dirigida per Andrés Salado (i també per Daniel Díaz de Tejada en altres representacions). L’obra ja s’ha estrenat a Sabadell, i en els propers dies es podrà veure a Vic, Reus, Viladecans, Cornellà, Lleida, Sant Cugat del Vallès, Barcelona (Palau de la Música), Granollers, Girona i Tarragona. Vegeu-ne aquí un tràiler del web de la FOC. No us la perdeu!

 
Al vídeo (YouTube) podeu escoltar aquesta ària en la veu del veterà baríton Nicola Alaimo, en una producció de La Fenice de 2024. 

Imatges (Wikimedia Commons): a) Giovanni Boldini: Giuseppe Verdi, pastel sobre cartró (1886), Galleria Nazionale d’Arte Moderna e Contemporanea, Roma; b) Giuseppe Bertoja: figurí per a La Traviata el dia de l’estrena (1853); c) Luigi Sapelli: figurí per a La Traviata l’any 1905, Archivio Storico Ricordi; d) Eugenio Scomparini: Retrat de Marguerite Gauthier (la Dama de les Camèlies), oli sobre tela (1890), Museo Revoltella, Trieste. 

Cançons de Shakespeare. 7. Timó d'Atenes

 

William Shakespeare (1564-1616)
Immortal Gods, I crave no pelf
 
Immortal gods, I crave no pelf.
I pray for no man but myself.
Grant I may never prove so fond
To trust man on his oath or bond,
Or a harlot for her weeping,
Or a dog that seems a-sleeping,
Or a keeper with my freedom,
Or my friends if I should need ’em.
Amen. So fall to ’t.
Rich men sin, and I eat root.
 
Déus immortals, no desitjo diners
 
Déus immortals, no desitjo diners.
No prego per ningú sinó per mi mateix.
Feu que mai no sigui jo prou innocent  
per refiar-me de qui m’ha fet jurament,
o d’una prostituta de somiqueig prou fi,
o d’un gos que aparenta dormir,
o del guàrdia que pot fer-me o no presoner,
o dels meus bons amics si els he de menester.
Amén. Així sia, en nom dels cels.
Els rics fan pecats mentre jo menjo arrels.
 
Versió més literal
 
Déus immortals, no anhelo diners.
No prego per ningú més que per mi mateix.
Permeteu que mai no em deixi enredar
confiant en l'home pel seu jurament o compromís,
o en una prostituta pel seu plor,
o en un gos que sembla dormir,
o en un guardià amb la meva llibertat,
o en els meus amics si els necessito.
Amén. Doncs, així sia.
Els rics pequen, i jo menjo arrels.

 

Poema que recita (no canta) el filòsof Apemant al primer acte de Timó d’Atenes. És una mostra cínica de desconfiança en les virtuts humanes: segons ell, cal no refiar-se de res, perquè en el món tot és mentida i traïció.
 
Timó d’Atenes és una obra escrita cap al 1607 o 1608 que temàticament hom inclou entre les seves “tragèdies”, ja que el protagonista mor al final. Tracta d’un noble grec del temps de Pèricles, un personatge de ficció que figura un home molt ric, generós i esplèndid, que afavoreix, entre altres artistes, un poeta i un pintor, paga els deutes dels seus amics i els fa tota mena de regals, i fins i tot dona diners a un criat seu perquè pugui casar-se amb una noia de classe més alta... En un dels seus convits, envoltat de comensals aduladors,  hi ha Apemant, un filòsof cínic, que amb aquests versos adverteix Timó sobre la falsedat i la ingratitud humana —un tema envers el qual Shakespeare es mostra especialment sensible, ja que apareix en moltes de les seves obres.
 
Un canvi sobtat de fortuna fa que s’arruïni i perdi tots els seus béns; aleshores demana ajuda als seus amics, a qui tant havia afavorit abans, i tothom se li posa de cul. Timó ha de viure de forma miserable, en una cova i menjant herbes i arrels. Més endavant, però, troba un tresor enterrat i esmerça la seva nova riquesa donant suport a la revolta d’Alcibíades, amic seu que havia estat condemnat a l’exili, perquè en la seva rancúnia desitja veure Atenes destruïda. Recompensa llargament Flavi, el fidel majordom que l’havia advertit debades de la seva ruïna imminent i finalment mor desenganyat de la naturalesa humana.

 
Abans de morir, Timó deixa escrit aquest epitafi, que Alcibíades llegeix, i que adapto lliurement alhora que en faig una versió més fidel:
 
[Epitaph]
 
Here lies a wretched corse, of wretched soul bereft.
Seek not my name. A plague consume you, wicked caitiffs left!
Here lie I, Timon, who, alive, all living men did hate.
Pass by and curse thy fill, but pass and stay not here thy gait.
 
[Epitafi]
 
Jeu aquí un míser cos que sense ànima resta.
Tant se us en fot, el nom. Porcs, que us mati la pesta!
Soc l’odiat Timó: que us emporti un mal llamp!
Passeu i maleïu-me, però foteu el camp.
 
Versió literal
 
Aquí jeu un cadàver miserable, desproveït d'una ànima miserable.
No busqueu el meu nom. Una plaga us consumeixi, maleïts malvats que quedeu!
Aquí jec jo, Timó, a qui, quan era viu, tots els homes vius odiaven.
Passeu i maleïu tant com vulgueu, però passeu i no atureu aquí el vostre pas.

Imatges (Wikimedia Commons): a) Otto Lessing: monument a Shakespeare, marbre (1904), Park an der Ilm, Weimar, Alemanya; b) Nathaniel Dance Holland: Timó d’Atenes, oli sobre tela (c. 1770); Royal Collection, Buckingham Palace, Londres; c) Johann Heinrich Ramberg: Timó d’Atenes desenterrant el tresor (acte IV, escena 3), aquarel·la (1829), Folger Shakespeare Library, Washington. 

Jules Massenet - Pourquoi me réveiller?

 

Édouard Blau, Paul Milliet, Georges Hartmann / Jules Massenet

Pourquoi me réveiller?

 

Pourquoi me réveiller,
ô souffle du printemps?,
pourquoi me réveiller?
Sur mon front je sens tes caresses,
Et pourtant bien proche est le temps
Des orages et des tristesses!
Pourquoi me réveiller,
ô souffle du printemps?

Demain dans le vallon
viendra le voyageur
Se souvenant de ma gloire première...
Et ses yeux vainement
chercheront ma splendeur,
Ils ne trouveront plus
que deuil et que misère!
Hélas! Pourquoi me réveiller
ô souffle du printemps?

         [Werther, acte III]

 

Per què m’has despertat?

Per què m’has despertat,

oreig de primavera?
Per què m’has despertat?
Sento al front com m’acarones...
però ja s’atansa el temps
de tempestes i tristeses!
Per què m’has despertat,
oreig de primavera?

Demà en aquesta vall
un viatger vindrà,
recordant la meva glòria antiga.
En va els seus ulls cercaran
aquella meva esplendor:
ara no hi trobaran res
més que dolor i que misèria!
Ai, per què m’has despertat,
oreig de primavera?
 

 

Torna al Liceu un clàssic del romanticisme que no es programa tant com seria desitjable. Estrenada a Viena el 1892, i a Barcelona el 1899, s’ha posat en escena 64 vegades al teatre de la Rambla; la darrera, fa nou anys, el 2017, amb Piotr Beczala i Anna Caterina Antonacci; però la penúltima havia estat vint-i-cinc anys  abans, el 1992, amb el gran Alfredo Kraus i Martha Senn, i encara anteriorment, el 1987, també amb Kraus i amb Renata Scotto. Aviat farà quaranta anys, però encara me’n recordo!

 

L’òpera es basa en la novel·la, parcialment autobiogràfica, Les tribulacions del jove Werther (1774), de Goethe: una obra mestra de la literatura romàntica, sobre l’amor desesperat del poeta Werther per una Charlotte que l’estima, però que ha de casar-se amb un altre, perquè així ho havia promès a la seva mare moribunda.

 

La producció de la Scala de Milà que es presenta al Liceu, entre els dies 2 i 17 de maig, la signa Christof Loy, de qui m’havia agradat el muntatge de Rusalka la temporada passada. Ara, pel que n’he vist, intueixo que l’escenografia és molt senzilla, un espai despullat davant d’una gran paret nua, símbol del mur d’incomprensió contra el qual topa un amor impossible. L’acció, a més, es trasllada als anys 1950: veurem com se’n surt. 

El paper de Charlotte és per a Kristina Stanek, i l’exigent rol de Werther el canta Xabier Anduaga. Tots dos, de trajectòria solvent, s’estrenen en aquest paper, en el qual els doblen Matthew Polenzano i Elmina Hasan. Diria que Stanek debuta al Liceu; Anduaga, en canvi, l’hi hem vist en Don Pasquale el 2022, i en La Traviata i La Sonnambula l’any passat. A més, el tenor basc ens va oferir diumenge passat un excel·lent recital de bel canto (Donizetti, Massenet, Verdi, Gounod, Lehar, Strauss) amb Pretty Yende, amb qui havíem gaudit en Porgy & Bess, I Puritani, Don Pasquale i La Traviata i, el desembre passat, amb L’elisir d’amore.

 

Podeu escoltar aquesta ària en aquest enllaç per Juan Diego Flórez, i en aquest altre per Luciano Pavarotti. I gaudir de l’òpera sencera, amb Alfredo Kraus al Liceu el 1992, en aquest enllaç, una emissió de TV3 subtitulada en català.

 

Imatges (Wikimedia Commons): a) Jules Massenet, fotografia d’Eugène Pirou (1895); b) Lotte i Werther, gravat en color de S. Armand, Museu Goethe de Düsseldorf; c) Cartell del Werther de Massenet (1893).

Cançons de Shakespeare. 6. Macbeth

 
 
William Shakespeare (1564-1616) 

Witches’ Song
 
—Thrice the brinded cat hath mew'd.
—Thrice and once the hedge-pig whined.
—Harpier cries 'Tis time, 'tis time.
 
—Round about the cauldron go
In the poison'd entrails throw.
Toad, that under cold Stone
Days and nights has thirty-one
Swelter'd venom sleeping got,
Boil thou first i' the charmed pot.
 
—Double, double toil and trouble;
Fire burn, and cauldron bubble.
 
—Fillet of a fenny snake,
In the cauldron boil and bake;
Eye of newt and toe of frog,
Wool of bat and tongue of dog,
Adder's fork and blind-worm's sting,
Lizard's leg and owlet's wing,
For a charm of powerful trouble,
Like a hell-broth boil and bubble.
 
—Double, double toil and trouble;
Fire burn and cauldron bubble.
 
—Scale of dragon, tooth of wolf,
Witches' mummy, maw and golf
Of the ravin'd salt-sea shark,
Root of hemlock digg'd i' the dark,
Liver of blaspheming Jew,
Gall of goat, and slips of yew
Silver'd in the moon's eclipse,
Nose of Turk and Tartar's lips,
Finger of birth-strangled babe
Ditch-deliver'd by a drab,
Make the gruel thick and slab:
Add thereto a tiger's chaudron,
For the ingredients of our cauldron.
 
—Double, double toil and trouble;
Fire burn and cauldron bubble.
 
—Cool it with a baboon's blood,
Then the charm is firm and good.
 
—O well done! I commend your pains;
And every one shall share i' the gains;
And now about the cauldron sing,
Live elves and fairies in a ring,
Enchanting all that you put in.
 
—By the pricking of my thumbs,
Something wicked this way comes.
     Open, locks,
     Whoever knocks!
 

Cançó de les bruixes
 
—Tres vegades el gat ha miolat.
—Tres i una el porc espí ha gemegat.
—"És l’hora, és l’hora!", l'harpia ha cridat.
 
—Girem a l’entorn del perol,
tirem-hi una freixura enverinada:
escorpí, que al resguard d’una pedra amagada
has passat trenta-un dies tot sol
destil·lant la metzina al teu volt,
bull tu el primer dintre l'olla encantada.
 
—Doble, doble desfici, borbolla: 
atiem el foc i que xauxini l’olla.
 
—Filet de serp d’aiguamoll,
bull i fregeix-te al perol;
dit de gripau, ull de tritó,
llengua de gos, pèl de ratpenat,
fibló de cuc cec, dent d'escurçó,
pota de dragó i ala de mussol,
per fer un encanteri d’infàmia i maldat,
bulliu en un brou de cruel malvestat.
 
—Doble, doble desfici, borbolla: 
atiem el foc i que xauxini l’olla.
 
—Escama de drac, de llop un ullal,
el suc d’una mòmia, la gola bestial
d’un tauró voraç que un marí ha engolit,
arrel de cicuta collida de nit,
d’un jueu blasfem la melsa ensagnada,
el fel d’una cabra, una mata de bruc
durant un eclipsi de lluna tallada,
el morro d’un tàrtar, la nàpia d’un turc,
el dit d'un nadó que sa mare ha escanyat
i a una fossa comuna després ha llençat.
Quan tot plegat sigui espès i consistent,
els budells d’un tigre hi posem finalment:
de la nostra caldera l’últim ingredient.
 
—Doble, doble desfici, borbolla: 
atiem el foc i que xauxini l’olla.
  
—Després refredem-ho amb sang de babuí,
i així l’encanteri tindrà bona fi.
 
—Oh, ben fet! No ha estat feina endebades,
i els guanys totes compartirem;
ara, vora el perol, cantem i ballem,
fent rotllana amb elfs i fades,
embruixant tot el que tirat hi havem.
 
­—Per la coïssor del meu dit gros,
crec que s’acosta un dany atroç.
     Sigui qui sigui, 

     que entri veloç!

 
[Versió més literal]
 
Bruixa 1: Tres vegades el gat tacat ha miolat.
Bruixa 2: Tres vegades i una el porc espí ha gemegat.
Bruixa 3: L'harpia crida: "És hora, és hora".
 
Bruixa 1: Anem entorn de la caldera
i tirem-hi entranyes enverinades.
Gripau, que sota la pedra freda
has fet, en trenta-un dies i nits,
adormit, el verí sufocant,
bull primer a l'olla encantada.
 
Totes: Doble, doble treball i problemes;
foc, crema; caldera, borbolla.
 
Bruixa 2: Filet de serp de pantà,
a la caldera bull i cou-te;
ull de tritó i dit de granota,
pell de ratpenat i llengua de gos,
forca d'escurçó i fibló de cuc cec,
pota de llangardaix i ala de mussol,
per un encanteri de poderós problema,
com un brou infernal que bull i borbolla.
 
Totes: Doble, doble treball i problemes;
foc, crema; caldera, borbolla.
 
Bruixa 3: Escama de drac, dent de llop,
Mòmia de bruixa, estómac i gola
del tauró depredador del mar salat,
arrel de cicuta excavada a la foscor,
fetge de jueu blasfem,
fel de cabra i llesques de teix
collides en un eclipsi de lluna,
nas de turc, llavis de tàrtar,
dit d'un nadó estrangulat
parit en una rasa per una meuca,
feu que les farinetes siguin espesses i viscoses:
Afegiu-hi les vísceres d’un tigre,
com a ingredients de la nostra caldera.
 
Totes: Doble, doble treball i problemes;
Foc, crema; caldera, borbolla.
 
Bruixa 2: Refredem-ho amb sang de babuí:
aleshores l'encanteri és ferm i bo.
 
Hècate: Oh, ben fet! Elogio els vostres esforços;
I tothom compartirà els guanys;
I ara, sobre el calderó, canteu,
Elfs i fades en cercle,
Encantant tot el que hi poseu.
 
Bruixa 2: Per la coïssor que em fan els polzes,
(crec que) algun malvat s’acosta.
     Obriu-vos, panys, 

     truqui qui truqui!

 
He volgut traduir la famosa recepta de les bruixes per fer una poció infernal al quart acte de Macbeth (ja abans, al primer, havien entonat dos altres encanteris). No he estat capaç de reproduir el ritme martellejant ni la rima dels versos apariats; però he intentat maldestrament de fer rimar els versos d’una forma més lliure i sense respectar la mètrica, i tanmateix traint, òbviament, els mots exactes de l’original. Per això després hi he posat una traducció més literal perquè pugueu veure on m’he pres més llibertats. Com de costum, no he tingut al davant cap de les grans versions catalanes d’aquesta gran obra (Montoliu, Sagarra, Oliva, Desclot), que naturalment hi han reeixit amb saviesa i molt més encert. En fi, que m’he entretingut uns quants dies intentant que el nyap tingués un mínim d’aparença, ja que no cara i ulls.
 
Una curiositat, com a devorador que soc des de menut de les novel·les d’Agatha Christie: la Dama del Crim va fer servir el vers “By the pricking of my thumbs” com a títol a una de les seves novel·les; concretament una de 1968, que en la versió castellana van titular sorprenentment El cuadro, i en català, amb tot el rigor tal com cal, Per la frisança que sento als dits (1989). De Macbeth recomano sempre la gran pel·lícula d’Orson Welles de 1948; però també la més recent The Tragedy of Macbeth, de Joel Coen (2021), amb Denzel Washington i Frances McDormand.

 
Imatges (Wikimedia Commons): a) Charles William Sherborn; Shakespeare, gravat (1876), Metropolitan Museum of Art, Nova York;  b) Mary Hoare: Les tres bruixes de Macbeth: “Doble, doble treball i problemes”, aquarel·la sobre tinta xinesa (1761), Yale Center for British Art, Yale University, Connecticut; c) Alexander Gabriel Decamps: Les bruixes de Macbeth, oli sobre tela (c.1840), Wallace Collection, Londres; d) Gustave Doré: Macbeth a la cova de les bruixes, tècnica mixta sobre paper (c.1866-70) e) Johann Heinrich Füssli: Les tres bruixes, oli sobre tela (1873), Kunsthaus Zürich, Zuric.

Cançons de Shakespeare. 5. Mesura per mesura

 

William Shakespeare (1564-1616)
Take, o take those lips away
 
Take, O take those lips away,
That so sweetly were forsworn,
And those eyes, the break of day,
Lights that do mislead the morn.
     But my kisses bring again, 
     bring again,
Seals of love, but sealed in vain, 
     sealed in vain.
 
Aparta aquests llavis
 
Aparta, aparta aquests llavis
que tan dolçament van mentir,
i aquests ulls, albes del dia,
que enlluernen el matí.
     Però torna’m els petons,
     torna-me’ls ja,
segells d'amor, mes segellats en va,
     segellats en va.
 
Versió més literal
 
Allunya, oh, allunya aquells llavis
que tan dolçament foren perjurs,
i aquells ulls, aurores del dia,
llums que enganyen el matí.
     Però torna’m els petons,
     torna-me’ls,
segells d'amor, però segellats en va,
     segellats en va.
 

Versió meva molt lliure d’aquesta cançó, l’única que es canta en aquesta obra, al començament de l’acte IV. La canta un patge de Mariana, la promesa d’Angelo que va ser rebutjada perquè la seva família es va arruïnar i no tenia prou dot per aportar al matrimoni. La cançó, per bé que pot tractar-se d’un tòpic genèric, clarament li recorda la traïció del seu promès. La meva versió, lliure, l’he feta sense tenir present les que van fer en el seu dia Cebrià Montoliu, Cèsar August Jordana, Josep M. de Sagarra i Salvador Oliva, no cal dir que molt més fidels.
 
Mesura per mesura, escrita cap al 1603 i representada el 1604, és una comèdia que comença com un drama. Tracta sobre la injustícia i la hipocresia del poder. El duc de Viena fingeix abandonar el govern i deixa el control del ducat a Angelo, un home aparentment virtuós i extremadament sever. Angelo fa aplicar lleis morals obsoletes i condemna Claudio a mort per haver deixat embarassada la seva promesa abans del matrimoni. Isabella, germana de Claudio i novícia, suplica clemència per a ell. Angelo s’obsessiona amb Isabella i li proposa de salvar el germà a canvi de mantenir relacions sexuals; però quan creu haver-ho aconseguit (però en realitat amb qui té relacions és amb Mariana, la seva pròpia promesa, a qui havia rebutjat per pobra), es nega a concedir el perdó que havia promès a Isabella. El duc, disfressat de frare, manipula els esdeveniments per demostrar públicament la corrupció d’Angelo. L’obra culmina aclarint tots els fets, i el duc, que recupera el poder, imposa matrimonis forçats i atorga perdons ambigus, deixant oberta la qüestió de si la seva justícia no és al capdavall res més que una altra forma d’abús de poder.
 
Imatges (Wikimedia Commons): a) John Quincy Adams Ward: Shakespeare, estatueta de bronze (1870) que hi ha al Metropoilitan Museum of Art de Nova York, model per a l’estàtua de mida natural, del mateix autor, inaugurada el 1872 al Federal Hall National Memorial de Nova York. L’escultor (1830-1910) no té res a veure, a part del nom, amb el president dels Estats Units John Quincy Adams (1767-1848). b) Francis William Topham, Isabella (1888), personatge de Measure for Measure.