Dickinson - Quatre poemes

Emily Dickinson (1830-1886)

Quatre poemes

Much madness

Much Madness is divinest Sense—
To a discerning Eye—
Much Sense — the starkest Madness—
‘Tis the Majority
In this, as All, prevail—
Assent — and you are sane—
Demur — you’re straightway dangerous—
And handled with a Chain—

Molta follia

Molta follia és el seny més diví

per a un ull expert;

molt seny, la follia absoluta:

és la majoria, 

que en això, com en tot, preval.

Digues que sí, i ets assenyada;

posa objeccions, i automàticament ets perillosa

i et posaran cadenes.

* * *

Color, Cast, Denomination

Color — Caste — Denomination—
These — are Time's Affair—
Death's diviner Classifying
Does not know they are—

As in sleep — All Hue forgotten—
Tenets — put behind—
Death's large — Democratic fingers
Rub away the Brand—

If Circassian — He is careless—
If He put away
Chrysalis of Blonde — or Umber—
Equal Butterfly —

They emerge from His Obscuring—
What Death — knows so well—
Our minuter intuitions—
Deem unplausible—

Color, casta, denominació

Color, casta, denominació,

això són coses del temps;

l’endeví de la Mort, quan classifica,

no sap que són,

com en un somni, tots els colors oblidats;

principis posats al final.

La mort és gran: els dits, democràtics,

esborren les marques.

Si el circassià és descurat,

si va separar

la crisàlide del color ros, o de l’ocre,

igual que la papallona

sorgeix de la seva foscor...

Això que la mort sap tan bé:

les nostres intuïcions més mínimes

les considera poc plausibles.

* * *

No Rack can torture me

No Rack can torture me—

My Soul — at Liberty—

Behind this mortal Bone

There knits a bolder One—

You cannot prick with saw—

Nor pierce with Scimitar—

Two Bodies — therefore be—

Bind One — The Other fly—

The Eagle of his Nest

No easier divest—

And gain the Sky

Than mayest Thou—

Except Thyself may be

Thine Enemy—

Captivity is Consciousness—

So’s Liberty.

Cap turment pot torturar-me

Cap turment pot torturar-me:

la meva ànima és en llibertat.

Darere aquests ossos mortals

hi ha teixits, i un és més brau.

No pots tallar amb una serra

ni clavar amb una espasa

dos cossos. Per això, si l’un

s’enganxa, l’altre s’envola.

L’àliga no se separa

més fàcilment del seu niu

i ateny el cel: 

tu ho també podries fer.

Car tan sols tu mateix

pots ser el teu enemic.

Captivitat és consciència:

per tant, és llibertat.

* * *

I died for Beauty

I died for Beauty — but was scarce
Adjusted in the Tomb,
When One who died for Truth, was lain
In an adjoining room—

He questioned softly — why I failed?
"For Beauty," I replied—
"And I — for Truth — Themself are one;
We Brethren, are," he said—

And so, as Kinsmen, met a-night,
We talked between the rooms—
Until the Moss had reached our lips—
And covered up — our names.

Vaig morir per la Bellesa

Vaig morir per la Bellesa i, tot just

sepultada a la tomba,

algú que havia mort per la Veritat

fou enterrat a la fossa veïna. 

En veu baixa em va demanar

per què havia finat. “Per la Bellesa”,

vaig dir-li, i ell: “Jo, per la Veritat;

és la mateixa cosa: som germans.”

I així, com dos parents que al vespre es troben,

vàrem anar parlant de tomba a tomba,

fins que la molsa no ens va arribar als llavis

i va cobrir del tot els nostres noms.

Emily Dickinson va ser una gran poetessa nord-americana que gairebé no va publicar res en vida —i pòstumament les edicions de la seva obra van ser deturpades a fi de «regularitzar» el seu estil, abundós en guions suspensius i majúscules anàrquiques. Va caldre esperar molt, fins que el 1955 Thomas H. Johnson va editar la seva obra completa de manera fiable, segons els manuscrits; una nova edició, potser encara més rigorosa, és de 1989, a cura de Ralph W. Franklin.

Si la seva vida va ser reclosa i solitària, la seva obra vessa imaginació i intuïció; és excèntrica, somiadora i rebel, concisa i densa alhora i abundant en imatges sorprenents i correlacions inesperades, oberta a interpretacions diverses, sempre subtils, a voltes angoixants, que en fan un precedent  de la poesia moderna més avançada.

En català hi ha una antologia de Marià Manent (Ed. 62, 1979), que ara mateix no sé trobar entre el caos endèmic de la meva biblioteca domèstica. Sé que hi ha també versions d’Agustí Bartra, D. Sam Abrams, Joan Cerrato, Carme Manuel Cuenca i Paul Scott Derrick, que tanmateix no conec. Les versions que poso aquí són meves, i força lliures. Evito a consciència reproduir les peculiaritats de l’escriptura de l’autora, abundant en majúscules per subratllar l’èmfasi en mots que considerava importants, i en guions, que tan aviat poden substituir els punts suspensius com les comes i altres signes de puntuació, o marcar pauses més o menys significatives. Potser en això traeixo la forma (no pas, espero, el sentit) dels poemes, però accepteu-m’ho així. De fet, moltes edicions modernes en anglès dels poemes de Dickinson en “regularitzen” la puntuació –i, veus?, això ho trobo molt mal fet.

El poema Much madness ironitza sobre allò que s’esperava d’una noia a la puritana Massachusetts de mitjan segle XIX: dir que sí i comportar-se d’acord amb les normes establertes i comunament acceptades per la majoria, o bé ser presa per boja.

Color. cast. denomination, si l’entenc bé, vol ser un al·legat contra les classificacions que els humans fem sobre races, colors de la pell, classes socials i denominacions en general. La mort, al capdavall, iguala tothom.

No Rack can torture me exposa la contradicció entre les limitacions estrictes que la seva societat extremadament puritana reservava a les dones, enfront de les seves ànsies de llibertat: el cos i l’ànima són com dos elements units, l’un dels quals, el físic, es pot encadenar i torturar, però l’altre, l’espiritual, pot envolar-se i atènyer la llibertat absoluta, desentenent-se del cos que l’empresona –i dels convencionalismes que empresonen el cos.

I died for Beauty transcriu el diàleg entre dos difunts acabats d’enterrar. L’un –l’autora, cal suposar– diu que va morir a causa de la bellesa; l’altre diu que va morir per la veritat. I conclouen que bellesa i veritat –l’art i el coneixement– són la mateixa cosa. Així, agermanats en llurs tombes veïnes, reposen mentre llurs cossos es fonen en la terra i llurs noms són oblidats, perquè la mort, de forma natural, ho iguala tot, i les personalitats s’esborren; però la Bellesa i la Veritat haurien de perdurar per damunt de les individualitats. 

Imatge: Emily Dickinson, fotografia de William C- North (1846 o 1747, Wikimedia Commons).

Per les dones empoderades: Llibertat, Amnistia i Estat.