Homer - ilíada 1

La intervenció dels déus a la Ilíada

Després d’una enèsima relectura de La Ilíada, en el lleure forçós d'un inesperat confinament, m'ha llegut d'entretenir-me a repassar el paper que hi juguen, en aquella contesa mítica, els déus i deesses del panteó hel·lènic. Si m'ho permeteu, ho aniré publicant en dies successius.

Faig servir les traduccions al català clàssiques, en hexàmetres, de Miquel Balasch (Selecta, 1971) i Miquel Peix (Alpha, 1978). No tenia a mà les versions en prosa de Joan Alberich (1978) i de Montserrat Ros (FBM, 2005 – Adesiara, 2019).

Com és sabut, els poemes èpics de la literatura grega fan servir les divinitats com a justificació per a moltes coses que avui atribuiríem a fenòmens naturals (un llamp, un terratrèmol, una riuada, el vol d'una àliga) o circumstancials (el fet que en una batussa, un combat o una guerra, i també en una competició esportiva, algú guanyi i algú perdi). També s'atribueixen a les divinitats els sentiments i fins les febleses dels humans (ira, luxúria, odi, enveges, gelosia, infidelitats) i fins entre ells mateixos de vegades s'enganyen, es confabulen els uns contra els altres i es llancen mútuament improperis i invectives). Per damunt i enmig de tots, Zeus intenta posar pau i complaure una mica tothom –i no sempre actua de forma conseqüent.

D'entrada, distingiré quines divinitats estaven més clarament compromeses amb un dels dos bàndols contendents.

De la part dels grecs, anomenats també aqueus, argius, dànaus o teucres, tenim clarament Hera, deessa protectora del matrimoni, enfadada amb Hèlena de Troia per la seva infidelitat envers Menelau; Pal·las Atena, deessa de la saviesa; Posidó, déu dels mars; Tetis, mare d'Aquil·les; i també, indirectament, Hefest, que forja les armes d'Aquil·les a petició de Tetis. Favorables als troians, anomenats també dàrdans, trobem Apol·lo, déu de la música i les arts, i la seva germana Àrtemis la verge caçadora (divinitats d’origen anatoli), amb llur mare, Leto; Afrodita, deessa de l'amor, mare del troià Enees; i Ares, déu de la guerra; i també les divinitats locals, els rius Escamandre, Xantos i Símois. En fi, com a deïtats neutrals, hi ha Zeus, que ara es decanta pels uns adés pels altres, juntament amb Hermes i Iris, els seus fidels missatgers; i Pèeon, el déu metge, que per ordre de Zeus guareix Ares quan resulta ferit.

Cant I

Apol·lo suscita una epidèmia de pesta entre els grecs com a càstig a Agamèmnon per haver ofès Crises, sacerdot d’Apol·lo, en negar-se a acceptar el rescat de Criseida.

Atena, enviada per Hera, evita que Aquil·les, indignat per l’ofensa rebuda, mati Agamèmnon. Aquil·les, amb els seus mirmídons, s’aparta de la lluita.

Tetis,  aïrada amb Agamèmnon per l’ofensa que ha fet al seu fill, demana a Zeus que ajudi els troians a derrotar els aqueus, fins que aquests facin honor a Aquil·les. Zeus assenteix, però no vol que Hera ho sàpiga. Hera ho sospita i li retreu que mai no li explica les seves decisions; Zeus la renya.

Hefest, en un brindis, demana a sa mare Hera que no s’enfronti a son pare Zeus.

Imatges (Wikimedia Commons): a) Cesare Rosetti: Els déus olímpics (detall de 'Combat entre els déus i els gegants', segle XVII).

b) Crises implorant per Criseida davant Agamèmnon. Crater de figures vermelles (segle IV a.C.). Musée du Louvre, París.