Arcipreste - Clérigos de Talavera

Juan Ruiz, Arcipreste de Hita (segle XIV)

Los clérigos de Talavera 

                         (fragment del Libro de Buen Amor)

Estando reunidos todos en la capilla,
levantóse el Deán a exponer su rencilla.
Dijo: -«Amigos, yo quiero que todos en cuadrilla
nos quejemos del Papa ante el Rey de Castilla.

»Aunque clérigos, somos vasallos naturales,
le servimos muy bien, fuimos siempre leales
demás lo sabe el Rey: todos somos carnales.
Se compadecerá de aquestos nuestros males. [...]

«Si de vuestro disgusto a mí mucho me pesa,
¡también me pesa el propio, a más del de Teresa!
Dejaré a Talavera, me marcharé a Oropesa,
antes que separarla de mí y de mi mesa.

»Pues nunca tan leal fue Blanca Flor a Flores,
ni vale más Tristán, con todos sus amores;
ella conoce el modo de calmar los ardores,
si de mí la separo, volverán los dolores.

»Como suele decirse: el perro, en trance angosto,
por el miedo a la muerte, al amo muerde el rostro;
isi cojo al Arzobispo en algún paso angosto,
tal vuelta le daría que no llegara a agosto!»

Habló después de aqueste, Chantre Sancho Muñoz.
Dijo: -«Aqueste Arzobispo, ¿qué tendrá contra nos?
Él quiere reprochamos lo que perdonó Dios;
por ello, en este escrito apelo, ¡avivad vos!

»Pues si yo tengo o tuve en casa una sirvienta,
no tiene el Arzobispo que verlo como afrenta;
que no es comadre mía ni tampoco parienta,
huérfana la crié; no hay nada en que yo mienta.

»Mantener a una huérfana es obra de piedad,
lo mismo que a viudas, ¡esto es mucha verdad!
Si el Arzobispo dice que es cosa de maldad,
¡abandonad las buenas y a las malas buscad!

»Don Gonzalo, Canónigo, según vengo observando,
de esas buenas alhajas ya se viene prendando;
las vecinas del barrio murmuran, comentando
que acoge a una de noche, contra lo que les mando.»

No sabem qui va ser l’Arcipreste. Sabem, perquè ell ho diu, que es deia Juan Ruiz i que va ser arxiprest de la parròquia d’Hita, província de Guadalajara, abans de l’any 1351 (perquè en aquesta data l’arxiprest documentat ja era un altre). I que devia ser un home alegre i bon vivant, que li agradaven el vi i les dones: així conta les aventures amoroses, fictícies, del protagonista del seu Libro, un arxiprest que se les heu desinhibidament amb monges, vídues, casades, dones de bona família, mores i pageses (serranas), sempre ajudat per una celestina mitjancera, la cèlebre Doña Urraca, àlies la Trotaconventos. El text, divertidíssim, conjuga sàtires picants i irreverents, molt del gust de la literatura medieval fins al Concili de Trento, amb preteses lliçons moralistes sobre la diferència entre el "bon amor" i l'amor "dolent".

En aquell temps, no es filava gaire prim. En aquest fragment s’explica el cas dels capellans de Talavera, que es van revolucionar quan l’arquebisbe els va voler imposar el celibat forçós, i li recordaven que «todos somos carnales» (fins i tot el rei mateix, que bé devia tenir concubines). Aquestes estrofes de “quaderna vía” contenen algunes de les argumentacions dels atribolats clergues.

El ‘Libro’ vol ser alhora didàctic, ensenyant als seus lectors el camí de la virtut, i lúdic, divertint-los amb apòlegs, faules i contes moralistes, i amb històries festives, com ara els amors de Don Melón i Doña Endrina, els diàlegs entre Don Carnal i Doña Cuaresma o el debat entre l’arxiprest i Don Amor. També hi ha sàtires, com el famós exemple del “poder dels diners” o l’elogi de les dones baixetes. Hi incorpora elements cultes, trets de Virgili i d’Ovidi i paròdies de cançons de gesta; també peces líriques marianes (goigs, miracles, oracions, himnes) i populars (la «troba cazurra»), que serien les primeres expressions de poesia lírica en castellà, ja que en aquella època la lírica (Cantigas) s’expressava en la llengua galaico-portuguesa.

Sempre que torno al ‘Libro’ recordo l’Agustinet Catalan, el qui fou farmacèutic del meu poble, home il·lustrat i molt catalanista. Ell me’n va deixar llegir l’edició crítica, a cura de Joan Coromines, quan jo devia tenir 16 o 17 anys. Després, a l’enyorada llibreria d’en Josep Monte, me’n vaig comprar una edició més econòmica; i ja més tard vaig adquirir l’edició amb notes crítiques de Jacques Joset (deixeble de Martí de Riquer), publicada a ‘Clásicos Castellanos’, Espasa Calpe SA, Madrid 1974. Aquí, però, en poso una adaptació amb la grafia modernitzada.

Imatge (Wikimedia Commons): Giovanino de Grassi, ‘Amants’, miniatura del Liber Tacuinum Sanitatis (segle XIV). Biblioteca Casanatense, Roma.

Agraïment a tots els que s’esforcen per la salut de tothom, i solidaritat amb els que pateixen. Justícia i llibertat.