Gaspara Stampa - Quando fu prima

Gaspara Stampa (1523-1554)

Quando fu prima

Quando fu prima il mio signor concetto,
tutti i pianeti in ciel, tutte le stelle
gli dier le grazie, e queste doti e quelle,
perch'ei fosse tra noi solo perfetto.

          Saturno diègli altezza d'intelletto;
Giove il cercar le cose degne e belle;
Marte appo lui fece ogn'altr'uomo imbelle;
Febo gli empì di stile e senno il petto;

          Vener gli dié bellezza e leggiadria;
eloquenza Mercurio; ma la Luna
lo fè gelato più ch'io non vorria.

          Di queste tante e rare grazie ognuna
m'infiammò de la chiara fiamma mia,
e per agghiacciar lui restò quell'una.

[Rime, IV]

Quan va ser nat qui em té robat l’afecte,

els planetes del cel i les estrelles

li van donar dots i virtuts, d’aquelles

que el fessin, entre tots, l’únic perfecte.

          Saturn li donà llum a l’intel·lecte;

Júpiter, l’art d’encalçar coses belles;

Mart, el braó en els combats i querelles;

Febus l'omplí de seny i de respecte.

          Venus li va atorgar la galania;

i eloqüència Mercuri; mes la Lluna

l’ha fet de gel, molt més que no el voldria.

          De tals virtuts i gràcies, cadascuna

m’arbora en flama ardent i em desficia;

mes la darrera em glaça, inoportuna. 

* * *

Quan va ser concebut el meu senyor,

els planetes del cel, tots els estels

li van dar gràcies, dots de tota mena,

perquè entre tots fos ell l’únic perfecte.

          Saturn li va dar alçària d’intel·lecte;

Júpiter, fer coses dignes i belles;

Mart el va fer més brau que els altres homes;

Febus li omplí d’estil i seny el pit;

          Venus li dà bellesa i galania;

eloqüència Mercuri; mes la Lluna

el feu glaçat, més que jo no el voldria.

          De tantes rares gràcies, cada una

em va inflamar amb la meva clara flama;

i per glaçar-lo va restar aquella última.

Dues versions meves molt lliures i maldestres —l’una encara més, per la pruïja forasenyada de mantenir la rima—, d’un dels més de tres-cents poemes que ens va deixar aquesta gran poetessa renaixentista nascuda a Pàdua de família milanesa i resident a Venècia, un esperit obert i lliure, poc corrent en una dona de la seva època, i que dissortadament va morir molt jove, no sense deixar-nos un llegat líric impressionant. Hi he pensat perquè estic rellegint Els quaderns de Malte Laurids Brigge, de Rilke, que en parla, i m’hi ha fet pensar, i ahir m’hi vaig posar.

Imatge (Wikimedia Commons): Gravat de Gaspara Stampa, obra de Daniel Antonio Bertoli i Felicitas Sartori (1738). Col·lecció de gravats d’Achille Bertarelli, Castello Sforzesco, Milà.