Rainer Maria
Rilke (1875-1926)
Els quaderns de
Malte Laurids Brigge (fragment)
Sí, però els versos volen dir tan poc, quan hom els ha
escrit de jove! Caldria escorcollar significats i dolceses tota una vida i, si
fos possible, una vida ben llarga; i després, per fi, al capdavall sabríem
escriure deu ratlles que fossin bones. Perquè els versos no són, com alguns
creuen, sentiments (d’això, en tenim ben aviat), sinó que són experiències. Per
escriure un sol vers, s’han d’haver vist moltes ciutats, homes i coses; s’han
de conèixer els animals, s’ha de sentir volar els ocells, i saber com es mouen
les flors quan al matí es desclouen. S’ha de poder pensar en camins desconeguts,
en trobades inesperades, en comiats que feia temps que es veien a venir; en dies
d’infantesa amb misteris mai no aclarits; en els pares, que no podíem evitar
que s’ofenguessin quan ens portaven una alegria que no compreníem (car era feta
per a algú altre); en malalties d’infants que es manifesten de forma estranya,
amb transformacions greus i pregones; en dies passats en cambres tranquil·les i
recloses, en matins a la vora del mar, en el mar mateix, en mars, en nits de
viatges que s’esmunyien enlaire i volaven amb els estels —i no n’hi ha prou
encara de pensar en tot això. S’han de tenir records de moltes nits d’amor, cap
de les quals no s’assembla a cap altra; de crits de parteres i de dones blanques,
que dormen després d’haver parit, i es tanquen. I encara s’ha d’haver estat a
la vora dels moribunds, haver segut al costat dels morts en una cambra amb la
finestra oberta i amb sorolls que arriben a batzegades. I tampoc no n’hi ha
prou, de tenir records. Cal saber oblidar-los quan n’hi ha gaires, i cal tenir paciència
per esperar que tornin. Perquè els records no són encara això. Fins que no es
tornen sang a dintre nostre, mirada, gest, fins que ja no tenen nom i no els
podem distingir de nosaltres mateixos, fins en aquell moment no pot passar que,
en una hora molt estranya, des del bell mig dels records, en sorgeixi la
primera paraula d’un vers. Però els meus versos han nascut tots de forma
diferent i, per tant, no són versos.
Versió meva lliure d’un fragment d’aquest llibre fascinant,
que estic rellegint aquests dies en la versió catalana de Jordi Llovet (Proa,
1979); però jo aquí en faig servir una de pròpia.
Imatge (Wikimedia Commons): Retrat de Rilke, per Leonid
Pasternak.
Agraïment als que s’esforcen per la salut i el benestar de
tothom, i solidaritat amb els que pateixen. I llibertat.
Jo per creure que he escrit un poema amb cara i ulls, aplico "el reglament": si el que dic ho dic com ho dic, sé que he aconseguit el que volia. La resta són hòsties. Però a vegades també hi ha poemes molt bons sense aquesta norma força objectiva que em va ensenyar el Jordi Dorca, que per a mi és tan poeta com Rilke. El que considero molt important és l'opinió dels altres, però això només és un 50%, l'altre 50% és què en penso jo.
ResponEliminaAixò que explica Rilke no em convenç. Si ell vol considerar que no fa versos, d'acord. Però jo sé que faig alguna cosa, siguin versos o no. L'important, igual que en disseny, és dir alguna cosa, que passi alguna cosa, amb el mínim de paraules, i que valgui la pena. Una cosa és el menjar, i l'altra la gastronomia. "La poesía es lo que a veces pasa en un poema", deia Machado.
És clar que si, helena, "cada maestrillo tiene su librillo", només faltaria! I el mateix Rilke, si s'hagués aplicat la seva recepta, no hauria publicat unes obres completes tan gruixudes... A mi, però, sempre m'ha agradat això de no basar la poesia tan sols en els sentiments, sinó en les experiències viscudes, i en els records que t'arriben quan volen i te les fan reviure vulgues que no... I és, clar, també hi ha l'ofici: "que la inspiració m'enganxi treballant", que deia Picasso.
Elimina